LA LLÀNTIA DE LA GÈNIA

Tot té el seu procés...

2012-01-15T07:30:00.000+01:00

Tanco els ulls i em trasllado al meu món de quan tenia uns 5-6 anys, potser 7, veig la meva mare endreçant-me l'habitació i dient-me que triés unes quantes joguines velles, que les donaríem als nens pobres, a mi això de desprendre'm d'alguna joguina meva no em va fer cap gràcia d'entrada, i em vaig negar en rotund, pensava que mai podria viure sense cap d'elles, i menys sense cap dels meus estimats peluixos, la meva mare em va fer mirar al meu voltant, les parets, el terra, el sostre del llit, els calaixos de sota el llit, un armari, tot ple de joguines... em va fer entendre que jo era una nena que tenia de tot i hi havien nens que no tenien de res, i que si jo no tingues de res, també m'agradaria que algú em donés una de les seves joguines, així que en vaig triar unes quantes, era una nena així que tot i que sabia que feia ben fet em va doldre una mica igualment, però aquell infern sense joguines que em vaig imaginar quan em van demanar que en triés unes quantes, ni va ser un infern, ni res de res... Vaig trigar ben poc a oblidar-me'n d'aquelles joguines, està clar que tot té el seu procés...

Recordo quan ja era una mica més gran, no gaire, i em van dir que marxaríem de Barcelona, em canviaria d'escola i tot el que això comporta, recordo com em va caure el món a sobre i pensava que mai podria ser feliç a cap altre lloc com ho era a on vivíem aleshores, però vam marxar, em vaig canviar d'escola, i tot i que els anys següents van ser durs, també van ser part d'una de les èpoques més felices de la meva vida. Un s'ha d'anar adaptant a la vida que li toca viure i intentar posar-hi la millor cara possible... no sé quant de temps vaig trigar a acostumar-me al meu nou habitat, però no va ser pas gaire temps... tot té el seu procés...

Van passar els anys i ens tornàvem a mudar, i a mi em tocava canviar d'escola altre cop, aquest cop hi havia una evolució, d'una escola me n'anava a un institut... vaig haver d'acostumar-me a deixar d'anomenar a els professors sense el "professor" o el "senyoreta" davant del nom i ser més informal... i es que 5 anys inculcant-te una educació determinada no s'obliden així com així... altres coses no, però això em va costar lo meu acostumar-m'hi, però com tot té el seu procés, al final em vaig adaptar.

I els anys segueixen passant i tinc el meu primer noviet, oh! amor de joventut, tot és de color de rosa, dues ànimes joves, riuen, juguen, exploren, s'estimen, aprenen... en un atac romàntic penso que serà per sempre... però m'equivoco, com tantes vegades, doncs no sóc perfecte, res és etern, penso que si s'acaba em moriré, que no podré viure sense ell, però també m'equivoco, passa el temps, i allò que abans recordava amb dolor ara ho recordo amb la tendresa que una tieta tindria cap al seu primer nebot, perquè, encara que no ens ho creguem, tot té el seu procés...

I passen anys i panys, passen penes, tristeses, alegries i bestieses, unes coses duren més, unes altres duren menys, unes les recordem cada dia, d'altres no hi pensem si no ens obliguen, com si fos de goma m'adapto al meu entorn, em motllo a la vida que em toca viure, és el que sempre he fet, no m'ho ha ensenyat ningú, jo sola ho he après a mida que he anat vivint i veient i sentint a les meves carns com tot té el seu procés...

Un bon dia em donen una notícia, un diagnòstic, és dur, és contundent, m'imaginava alguna cosa, la naturalesa m'ha donat un cervell amb el qual pensar, i fent-lo servir ja havia arribat a alguna conclusió no gaire agradable, però no m'imaginava que em dirien el que em van dir i el món em va caure a sobre. Tothom em venia amb consells, amb idees, amb propostes, i jo no volia sentir a ningú, necessitava el meu procés, necessitava el meu temps per assumir que la meva vida canviaria per sempre, havia de passar el meu dol...

I ha passat el temps, concretament 2 anys, i aquell futur tan negre que veia, aquell túnel tan fosc sense llum al final, que creia que era el meu proper camí, ha resultat que no era així, ha sigut dur acceptar la meva situació, no diré pas el contrari, després de molts plors i moltes desesperacions, de molta angoixa i molta por, ara puc dir que em sento feliç i tranquil·la, emocionalment centrada i en pau amb mi mateixa, m'he deixat fluir, he deixat que el temps passés al seu ritme, al meu i no al dels altres, ja que, en aquest cas concret, era jo la que havia de passar el dol, hi ha qui no m'ho ha respectat, i sentint-ho molt ja no pertanyen a la meva vida, doncs per un cop a la vida, en part, he de ser una mica egoista i procurar per mi i la meva pau interior, i hi ha qui m'ha respectat i m'ha deixat fluir al meu ritme, i encara és al meu costat i espero que sigui així per molt i molt de temps.

Tot té el seu procés, tot passa, i per molt embolicada que estigui la troca, sempre es pot tornar a desembolicar, per més difícil que creguem que és el nostre camí, les coses s'acaben posant al seu lloc. Cadascú té el seu ritme, cadascú ha de fer el seu camí concret... I els demés hem de permetre que cadascú flueixi pel seu corrent particular, no podem demanar a algú que trigui més o menys temps en assumir alguna cosa, només perquè nosaltres pensem que ho faríem d'una altra manera. Els sentiments no es poden forçar, han de venir o se n'han d'anar sols, ja siguin bons o no tan bons.

Siguem un acompanyant en el camí del dol dels nostres éssers estimats, agafem-los de la mà i anem al seu costat, no en vulguem ser el guia, doncs com volem guiar per un camí que no coneixem i que no és el nostre?

Jo he sigut la meva pròpia guia en el meu camí del dol, i he anat de la mà del meu company, amic i puntal, acompanyant-me dia a dia, seguint-me el pas sense voler anar més ràpid que jo, i se, que si no hagués estat així, mai haguéssim pogut afrontar com ho hem fet el que ens està tocant viure.

Gràcies per ser com ets i per ser al meu costat sempre! T'estimo!

INTROSPECCIÓ

2011-11-13T05:18:00.001+01:00

[Aquest escrit el vaig fer quan tenia uns 21 anys, i m'agrada llegir-lo i veure que 10 anys després, encara penso lo mateix]

Tanques els ullsmentre penses en el passat proper, dins de la foscor de l’infinitdels ulls tancats veus, un tant sorpresa, l’evolució de la tevavida. Com passa el temps! Ja tens 21 anys i sembla que fos ahir quanjugaves a fet i amagar amb els nens del carrer. Però rumies, it’adones que et queda tanta vida per viure, una infinitat de tempscol·locat davant teu per fer-ne el millor us. El millor us? Non’acabes d’estar segura que aprofitis el temps com s’ha de fer,però tampoc saps ben be com s’ha d’aprofitar.

Dilemes llançats al’aire que l’únic que fan és trencar-te el son. Perquè decidirel teu futur és tan difícil? És clar que la majoria de decisionsque s’han de prendre al llarg de la vida no son precisamentfàcils... et pares a pensar i si t’hi fixes be tot soncomplicacions, les relacions personals, les amistats, la família,l’ocupació laboral i/o estudis... o fins i tot escollir elsmitjons que et posaràs quan et vesteixis pel matí.

Sí, sí, no hi ha resfàcil, és el preu que hem de pagar pel privilegi que ens ha donatla mare naturalesa, sort en tenen els altres animals del món de noracionalitzar-ho tot, l'única pega que tenen, pobrets, és la nostraexistència, sí, la nostra, la dels botxins de la llibertat i de lavida aliena a nosaltres, destructors de tot el que se’ns posa aldavant. Com pot ser? De vegades no entens com podem viure tranquilsmentre tot el nostre voltant s’enfonsa i es crema en la destrucció.Podríem dir que és hipocresia, sí, tot el món és pled’hipocresia, tots i totes som hipòcrites, ni tu mateixa t’exclousd’aquesta afirmació, bé, com a mínim ets conscient de com ets,del que ets i dels teus actes, això està bé, tenint en compte quela gran majoria de gent no coneix ni una petita porció del seuinterior, es pot dir que ets una petita privilegiada, tot i que elcentre de la teva vida és a anys llum teu i que sovint no tens onagafar-te, pots estar contenta i orgullosa que saps qui ets. I totaixò estaria molt bé si no fos que en el món on vivim un no potser realment com es.

És un petit problematècnic, el fet de viure en societat ens marca unes pautes i unesnormes de comportaments generalitzats per a tothom, i si un trencauna d’aquestes normes és exclòs de la societat com si del diablees tractes, per dir-ho d’alguna manera..., democràcia, llibertatd’expressió i bla, bla, bla. Tonteries! Ningú és lliure de feri/o dir el que realment li ve de gust, i amb això tornem a ser alpunt de la hipocresia. I el fet de pensar en tot això et cansa,quantes vegades has tingut problemes pel fet de ser una persona depensament independent? Et poses a comptar i et trobes que et faltendits a les mans per comptar-los tots, i segueixes pensant i rumiant,realment val la pena tot això? Val la pena viure patint gran part dela teva vida per acabar en una caixa o feta un pilonet de cendra? Iet quedes en blanc, no hi ha resposta.

Certa vegada et vanparlar sobre el destí de les persones, que cada persona estavadestinada a complir una missió en aquesta vida, un objectiu finalper a morir en plenitud i tranquil·litat, i recorda, tota aquestaparrafada et va semblar una tonteria, per no dir la tonteria mes granque havies sentit mai. Si realment això fos cert, perquè hi hatanta infelicitat?

Totes aquestesreflexions son culpa de racionalitzar-ho tot, si no poguéssimpensar, no tindríem aquests mals de caps, i tampoc estariesescrivint tots aquests pensaments. No s’ha de viure pensant quetots tenim un destí escrit, això és dolent, crea pensamentsangoixants, s’hauria de viure sense plantejar-se res, bé, resreferent a destins o perquè estem aquí i aquestes coses que tantsovint ens venen al cap.

Potser seria tot mesfàcil si tothom visqués per viure, per disfrutar del temps en quèestem aquí gaudint al màxim, perquè, dic jo, si els ocellets o elsaltres éssers viuen tant tranquils, fent el que els hi ve de gust,vivint el present sense mirar enrera ni endavant, ja que no tenenconsciencia de futur ni de passat, perquè no podem fer nosaltres elmateix? Has donat en el clau! Sí, el que s’hauria de fer és viureel present, sense mirar enrera ni preocupar-se del que depararà elfutur. I sí, en certs moments ho fas, però et passes la majoria deles nits desvetllada recordant el passat o encuriosida amb el quepassarà quan passi el temps.

TINIEBLAS

2011-11-13T05:03:00.001+01:00

[La versión en catalán de Tinieblas fue el primer post que escribí del blog, y me gustaría compartirlo con el público castellano parlante sin necesidad de usar un traductor ;) ]

Cuentan tenebrosas leyendas, de un paraje hoy día olvidado llamado Erm, la historia de su destrucción, protagonizada de cerca por una joven de 18 años, de cabellos oscuros como la noche, piel morena y ojos tan negros que no se distinguía la pupila del iris.

Erm era una tierra tranquila, en medio del bosque, situada debajo de la colina, la cual estaba coronada por dos grandes rocas megalíticas. Era un sitio realmente idílico, cortado por un riachuelo de agua cristalina, dulce y pura, rodeado por majestuosos sauces abrazados por las yedras, diosas pasionales del enamoramiento, que, iluminadas por el resplandor misterioso del claro de luna, danzaban, sensuales, al son del viento del oeste, enroscando, cada vez mas fuerte, sus brazos a los deseados amantes. Un lugar mágico, una tierra olvidada por los recuerdos, y recordada, solamente, por los olvidos de la vejez.

Pues bien, un tres de mayo del año 96 después de Cristo, la nombrada chica paseaba tranquila por la villa donde vivía, observando sus vecinos, recogiendo flores y charlando con todos sus conocidos. Era un día como cualquier otro, la luz del sol llenaba de colores hasta la zona más oscura, los cantos de los pájaros resonaban dentro de las cuevas y los perfumes de las flores se podían percibir desde lo alto de la colina, allí era donde estaba entonces, fijándose en todo desde la cima de una de las grandes rocas que había en la cumbre.

De repente se dio cuenta de que una gran oscuridad se apoderaba de la tierra. Toda la luz que emitía el poderoso sol se disipaba entre una negrura impenetrable. Ella, aterrorizada y escondida entre las dos grandes rocas, podía ver como la tierra se abría, resquebrajada, dando paso a los seres de los infiernos. Diablos, diablesas, brujas y brujos, emergía de las profundidades del mal para reinar sobre la tierra. Un gran terror le llenó el cuerpo, dejándola helada ante aquella visión horrible, viendo como los habitantes de la oscuridad se apoderaban de la vida sin dejar la más mínima energía pura y blanca. No podía hacer nada, era un ser impotente ante unos hechos terribles, solamente podía acotar la cabeza y, con las manos cerradas, rezar a las divinidades piadosas.

Estos seres implacables, mataban, asesinaban, destruían sin ninguna piedad, utilizando los cuerpos de chicos y chicas virginales para sus sacrificios, para invocar a su señor, Astarot príncipe de los Tronos de los infiernos, gritando el nombre de la bestia, danzando incansables alrededor del pentagrama, con cánticos tenebrosos, invocaciones maléficas bajo la negra noche, lluvia de oscuridad sobre cuerpos desnudos, de cuerpos únicamente vestidos por la perversión. Brindando, maliciosos, con cálices que derramaban sangre de algún nonato.

Y seguía escondida y aterrorizada entre las dos grandes rocas, rodeada de mal, temiendo por si misma y por el pequeño ser que mecía en su interior. Si aquellas malvadas criaturas de las tinieblas la descubrían, utilizarían a su pequeña creación en algún terrible sacrificio. Aquel oscuro pensamiento le provocó una intensa angustia, tenía unas inmensas ganas de gritar y empezar a correr, pero no podía, la descubrirían, y esta era una cosa que no podía permitir, su minúsculo compañero corría peligro, y ella no debía arriesgarse solo porque el terror llamase su impetuosidad, no tenía ningún derecho a ser egoísta.

No se podía mover. Aterrorizada y paralizada entre aquellas dos grandes rocas, sin alimento ni bebida, y con poca ropa con la que abrigarse, pero si se movía, el embrión que resguardaba en su interior, entre las paredes musculares de su vientre, y que allí no podía sufrir ningún mal, corría el peligro de ser atrapado por esos oscuros seres y morir entre sus angustiantes garras. Tenía mucho frío, las tinieblas eran realmente heladas, no había ningún hilo de luz, ninguna gota de calor. Era como si una negra y tupida capa de nubes heladas hubiera cubierto toda la bóveda celeste. No paraba de temblar, tenía las manos tan frías que ni tan solo las sentía, tubo la impresión de que si las tocaba se desmenuzarían en miles de cristales de carne. Y pasaban las horas, inacabables de desesperación.

Allí, entre aquellas dos grandes rocas, seguía aterrorizada y escondida, rezando al príncipe de los Serafines celestiales, llamando con la cabeza gacha el nombre de Uriel, arcángel de la salvación. Y con los dedos entrelazados, como los pétalos de la flor que no recibe más luz solar, alzó la vista, maravillada por lo que su visión le ofrecía, era un hombre de unos veinticinco años, de piel blanca, casi transparente, con el cabello dorado y largo a la altura de la espalda, de la cual sobresalían dos alas blancas y relucientes, tan preciosas que podrían haber sido la envidia del mismo Pegasus.

En ese momento, se acercó y la cogió de entre aquellas dos grandes rocas, abrazándola con sus poderosos brazos, elevándola por encima del cataclismo universal.

No se dirigieron ninguna palabra, ningún sonido salió de sus bocas, lo único que se pudo escuchar, lo único perceptible por su oído, fue una voz entre femenina y masculina, venia de todas partes y al mismo tiempo de ningún sitio, y susurraba: “Tu has sido la elegida para la nueva generación”.

END

2011-11-10T23:49:00.001+01:00

[Poesia escrita el 17-05-96]

When you see darkness get nearer you

And the light dies in its arms

You think, thoughtful, what you could do.

When you think that nothing is important

And people are disconnected

You see, seriously, that all is incoherent.

When you see the dawn of a most stormy life

And the happiness surround the world

You see as a sinister raven takes your life

And your soul goes up to heaven.

I després de un any...

2011-09-23T03:59:00.002+02:00

El 21 de juliol d'aquest any ha fet un any de la meva primera visita amb la Dr. Josepa Rigau, i m'agradaria fer una mica de balanç de com han estat anant les coses fins ara... No escriuré específicament el que m'ha receptat, ja que considero que tot i que les coses receptades són suplements, i medicina homeopàtica bàsicament, cap cos és igual i han estat coses que m'han receptat després de conèixer la meva història mèdica particular i sempre s'ha de consultar amb un especialista i un no ha d'automedicar-se mai, sigui com sigui, és el meu parer.

Quan a la primavera del 2010 vaig haver de buscar un dentista que conegués i estigués familiaritzat amb les meves patologies i el vaig trobar, no em van voler fer tot lo que m'havien de fer fins que no em visités un metge especialista, em van veure tant de mira'm i no em toquis que no es van atrevir a tocar res...

Aquests dentistes treballen amb la Dra. Josepa Rigau i em van proposar de demanar-me hora ells per a mi, jo vaig dir que d'acord, perquè feia pocs dies havia vist una conferència d'ella per internet, i em va agradar molt i jo també tenia interès en visitar-me amb ella..

Així que van parlar amb ella i al cap de uns mesos ja vaig fer la primera visita.

He de dir que la primera impressió que em vaig endur de la conferència que havia vist, era encertada del tot, em va agradar molt tant a nivell personal com a nivell professional.

Quan vaig arribar allà, bé, havia de dur bastó per no perdre l'equilibri, i tot i així necessitava ajuda per deambular, pesava 47 kilos (medeixo metre 65), em costava molt expressar-me verbalment, molt lenta a nivell cognitiu, tenia molts problemes gastrointestinals (es on més em repercuteixen els tòxics), tenia tanta debilitat a tot el cos, que menjava estirada la majoria de vegades, i hi havia molts cops que el meu company m'havia de donar el menjar i dur-me en braços al lavabo. M'aixecava i a mig camí em quedava sense forces i m'havien de venir a rescatar, se'm plegaven les cames i queia, o em fallaven els braços mentre em recolzava...

Tenia uns marejos diaris i gairebé continuats durant tot el dia que no em deixaven viure, salivava tant que semblava que em ragés una aixeta d'aigua oberta al màxim per la boca... unes picors a tot el cos inaguantables, no podia aguantar cap moviment ni cap vibració, tenia molta intolerància als sorolls i la electro hipersensibilitat disparada també.

No podia fer res, ni per la meva parella, ni per mi, ni pels animals, ni per la casa, res de res.. d'haver estat més de 5 anys entre el llit i el sofà, intentant fer vida normal sense aconseguir-ho, vaig acabar postrada al llit durant més d'un any, sense sortir de la mateixa habitació només que per anar al lavabo, o al metge (i amb molt d'esforç a un parell de concentracions a girona).

Bé, això es un resum molt resum del meu estat abans de visitar-me amb la doctora.

A la primera visita, que va ser de mes de 3 hores, se'm van demanar una sèrie de analítiques on es podia veure un descens de 6 dels 10 aminoàcids essencials, leucòcits alts, Glutàmic baix, cortisol baix, dono positiu en Varicela Zoster, EBV i Virus Respiratori Sinicitial, i tot de coses més que com no les entenc prefereixo no escriure-les...

Com a tractament se'm va instaurar suport nutricional i tractament funcional del tub digestiu, així com moduladors de la immunitat segons la meva tolerància i de manera progressiva.

Les coses que prenc són, probiòtics, enzims, vitamines, aminoàcids, medicaments homeopàtics i coses així, a part de dur una dieta orgànica, de variar el menjar, menjar 5 peces de fruita i verdura al dia de diferents colors, etc..

El progrés està essent molt però que molt lent, això si, va endavant.

El primer canvi que vaig notar va ser una millor absorció dels aliments i molta més bona digestió i una reducció molt important dels problemes gastrointestinals.

També vaig reduir els marejos i les salivacions excessives, però això va ser degut a reduir les exposicions electromagnètiques més que pel tractament en si. Més avall explicaré uns petits canvis que a mi em van anar molt però que molt bé.

He anat pujant de pes, m'he estancat en 50 kilos fa uns mesos, però espero acabar pujant una mica més, i per lo menys no són les horrorosos 47 ni els terrorífics 46 als que he arribat alguna vegada i amb els que vaig començar...

A l'hivern més o menys ja no necessitava dur el bastó per aguantar l'equilibri, tot i que de vegades necessitava recolzar-me de la meva parella per inseguretat, o per fluixera, però el canvi ja era considerable.

A finals de primavera, coincidint que havíem canviat de casa i ja no viviem a la ciutat si no en un poble, vaig fer una millora considerable, podia cuinar de tant en tant, podia encarregar-me de fer alguna cosa a casa, com fer petites rentadores i estendre-les, endreçar una mica i coses així..

Van anar passant els dies i va arribar l'estiu, i cada cop estava millor, tenia més energia, em veia capaç de fer més coses, molts dies feia el dinar i el sopar jo (sempre coses de no massa esforç físic i ajudada per la meva parella en les coses que jo no puc fer).

Ens vam comprar unes raquetes i una xarxa de badminton molt senzilletes, i podia jugar una mica i tot!! pocs minuts cada cop i molt espaiat en el temps, una estona durant 10-15 minuts cada 15 dies si fa no fa, però, us adoneu de quin canvi???!!! d'haver de dur bastó per aguantar-me dreta, a poder jugar durant uns 10 minuts!!

Un dia vaig fer mitja volta amb bici al jardí!! el meu company em va estar subjectant pel selló (acabo de descobrir que així és com es diu "sillín" en català ;P) gairebé tota l'estona, menys les tres o dues últimes pedalades... no us podeu imaginar quina sensació de llibertat que vaig sentir!! feia tant de temps que no em sentia així...

I així he anat fent aquest estiu... fins que aquest agost, per un mal molt bèstia al canell, m'he vist obligada a anar al metge, però quin ha estat el problema? doncs, en primer lloc que un dels meus gossos em va agafar el respirador i en va fer confeti, així vaig haver de posar-me les màscares que em poso en entorns poc contaminats o per estar fora el jardí, tot i combinar-ne 3 o fins i tot 4 d'aquestes, no en vaig fer prou... primer vaig anar d'urgències a l'hospital, i em van dir que m'havia de fer mirar el canell per si tenia Sd. de Túnel Carpià. Em van perjudicar els tòxics amb els que vaig entrar en contacte, però encara va ser suportable.

Com que el mal cada cop era pitjor, vaig fer cas al metge de l'hospital i vaig demanar hora al metge del meu CAP, hi vaig anar, i hi havien tal quantitat de tòxics, que ni amb 3 màscares podia estar-me dins, vaig haver d'esperar-me a fora al carrer, vaig haver d'esquivar a tota la gent que passava fumant, que ni amb 3 màscares i 4 metres de distància evitaven que m'intoxiqués el fum del tabac, vaig haver d'esquivar el fum de motos i cotxes que passaven per aquell carrer, tenia que esquivar a les persones extremadament perfumades, ja que per moltes màscares combinades que portés, no em protegien lo suficient,van fregar la vorera mentre jo era a fora... un clavari...

Al CAP, tot i que estaven avisats de la meva malaltia i de que no podia entrar fins que al consulta de la doctora estigués buida perquè no podia esperar-me a dins, em van fer entrar i pujar dient que la doctora ja estava esperant-me, i no era veritat!!! i encara ho havia l'anterior visita!!

Total que aquesta visita al CAP a principis d'agost ha fet que hagi retrocedit unes quantes passes i en aquests moments no em trobo com a principis d'estiu... de fet, encara m'estic recuperant, tot i que just ara estic aixecant el cap ja...

Però tot i que he fet una passa endavant i 4 enrera, ara ja sé que puc millorar, també sé que mai estaré perfecte, que això ho duré amb mi tota la vida, però després d'haver-me vist com m'he vist, que jo no li veia llum al futur, que cada cop ho veia tot més negre i que jo cada cop queia més en picat, ara sé que la millora (no cura), sí que és possible, i ja fa uns quants mesos que al final del meu túnel del futur hi veig una llumeta que em fa pampallugues i em crida amb força.

I vull compartir amb vosaltres que em vaig veure tan bé a principis d'estiu, fins i tot a nivell cognitiu, que em vaig engrescar, i animada pel meu company, he començat l'aventura de posar-me a estudiar a distància, i estic molt contenta perquè de moment em va prou bé, estic estudiant Homeopatia, i em podeu felicitar, perquè al primer examen vaig treure un 10!! (a viam com van els propers ara que m'estic fent la "xula" jajajaja ;p)

Sé que tot això no ho hauria pogut aconseguir si la família del meu company no m'estigués ajudant, són els seus tiets els que s'encarreguen de totes les meves despeses mèdiques, i vull cridar ben alt: GRÀCIES!!!

Espero i desitjo cada dia que tots aquests tractaments estiguin a l'abast de tothom, perquè canviaria la realitat de tanta gent que ho passa tan però tan malament, que és injust que no ho estigui encara...

Quan millores (encara que sigui una miqueta petita) així, en aquestes condicions, la recompensa te un gust entre dolç i amarg, dolç per tot lo que comporta per un mateix, amarg per tanta gent que un sap que no es pot permetre aquests tractaments i que tant els necessiten...

Espero que les meves vivències serveixin per ajudar, encara que sigui només una miqueta de res...

PETITS CONSELLS PER REDUIR LA RADIACIÓ ELECTROMAGNÈTICA A CASA:

- Separar el llit un mínim de 1 metre de cada paret, o sigui, posar el llit al mig de l'habitació, si no tenim prou lloc, prioritzarem i separarem 1 metre el capçal del llit.

- Treure tots els wifi, wireless i bluetooth que tinguem, això vol dir, configurar el router de casa perquè no emeti senyals wifi (apretar 3-4 segons el reset en els routers de Telefónica). Apagar el wifi que ve encès per defecte de l'ordinador que tinguem, si te wifi clar i connectar-nos a internet per cable com fèiem abans. Canviar el ratolí i el teclat sense fil per uns amb fil.

- Si treballem amb un portàtil, és important utilitzar-lo quan no esta connectat a la font d'alimentació, ja que si ho fem mentre està connectat absorbim moltíssima radiació electromagnètica.

- No tenir la torre de l'ordinador a la mateixa habitació on estàs tu normalment, per anar bé ha d'estar a més de 3 metres de on estàs tu, lo millor es posar-la a una altra habitació, hi han cables per allargar i poder connectar tant el monitor, com els altaveus, com el teclat i el ratolí a la torre de l'ordinador sense cap problema.

- Blindar els cables d'alimentació que van dels aparells a la corrent amb paper d'alumini i connectar-los a terra. Els cables més petits que no van connectats als endolls no calen, per exemple, el cable del ratolí a l'ordinador no cal blindar-lo, el que va de l'ordinador a l'endoll sí.

- Si tenim telèfon sense fil, ja el podem llençar i posar un dels de tota la vida, com més vell i menys elèctric millor.

- No fer servir el mòbil si no és estrictament necessari.

- Hem de ser coherents i no abusar d'estar davant de l'ordinador, això a molts de nosaltres ens costa, ja que és la nostra única finestra al món i per molt malament que ens trobem, abusem i no parem a temps. Hem d'aprendre a racionar i notarem el canvi, us ho dic per experiència.

- I si viviu en una casa amb jardí, o us podeu escapar a la platja, o teniu alguna zona verda a prop de casa i hi podeu anar un moment, traieu-vos les sabates i passegeu per la terra amb els peus descalços i descarregareu tota l'electropol·lució que hagueu acumulat al cos.

Aquestes coses tan senzilles van reduir un 80% els marejos tan bèsties que tenia i aquella rajamenta de saliva tan exagerada, engresco a tots els que sou sensibles als químics (malalts de SQM, de FM, de EM) que proveu de fer aquestes 4 coses tan senzilles, si encara no ho heu fet, i m'hi jugo el coll que notareu millores segur.

Una forta abraçada blocaires!!!

Què has de fer si em vols venir a veure?

2011-09-22T19:17:00.002+02:00

En vista de que, per diferents qüestions, he d'explicar-li a diverses persones què han de fer per venir-me a veure, i tot i que, que jo conegui, hi han dues guies fetes fantàstiques, prefereixo explica'ls-hi de manera adaptada a mi, i ja que ho faig, que sigui en forma de post per poder-ho compartir amb qui em vulgui llegir.

Les guies que comentava més amunt son:

El "Protocolo para ver enfermos de SQM" de'n David Palma.

La "Guía-protocolo para ver a alguien con SQM" de Mariajo Moya.

Abans de la visita:

Per anar bé, lo ideal és que uns dies abans, com a mínim 1 setmana, deixeu de fer servir els productes de higiene i cosmètics habituals, això inclou: colònies, perfums, laques, sabons, suavitzants, gels, desodorants, aftershaves, pastes de dents, cremes, olis, maquillatge, tònics, tot lo que teniu al bany, a la cuina i safareig de fet.

Què podeu fer servir aleshores? Bicarbonat bàsicament. Us renteu el cos i el cap amb bicarbonat, com a suavitzant pel cabell, podeu fer servir un rajolinet de vinagre. Per rentar les dents també podeu fer servir el bicarbonat, però jo us aconsellaria la pasta de dents de la casa Urtekram, es de aloe vera amb un gust molt suau de mandarina, jo la tolero molt bé.
Pel cos i el cap, també podeu fer servir els sabons de cos i de cap de la casa Urtekram, que també els tolero bé.
Pel desodorant, si us netegeu les aixelles cada dia, un parell de cops al dia, amb bicarbonat, ja en tindríeu prou, però si així us sentiu desprotegits podeu fer servir un cristall d'alum, en podeu trobar a qualsevol herbolari o botiga ecològica, però atenció!! fixeu-vos en la composició, el que heu de comprar es "POTASSIUM ALUM" no "AMMONIUM ALUM", el primer és la pedra natural extreta d'una mina, el segon és pedra sintètica feta al laboratori.

Per vestir-vos el dia de la visita, hauríeu de triar del vostre armari unes peces de roba que fossin de cotó, velles i a ser possible que fes molt de temps que no la renteu. Per treure les restes de sabó i suavitzant residual s'han de fer moltes rentades nomes amb bicarbonat, però no s'han de fer a la rentadora de casa, ja que tornaríem a impregnar la roba de sabó i suavitzant. El que millor que es pot fer es tenir la roba en remull amb aigua i bicarbonat en un cubell, i anar canviant l'aigua al llarg de la setmana prèvia de la visita, l'assequem el dia o els dos dies abans, segons necessitem, i el dia de la visita ens la posem just per anar-hi. Aquest procediment el repetim cada cop que fem la visita, amb la mateixa roba i amb el temps aconseguirem que marxin els tòxics residuals.

És important que, quan anem vestits amb la roba segura, no entrem a cap local, cap botiga, cap bar etc etc, ja que se'ns impregnarien els tòxics tant a la roba com a la pell i al cabell, també és important no fumar quan duguem posada la roba segura, i si ho fem abans de vestir-nos, és important dutxar-se i rentar-se la boca després d'haver fumat i abans de posar-se la roba segura.

Hi han marques de tabac orgànics que, tot i molestar-me la olor per la hiperosmia que tinc, no em provoquen els efectes nocius que em provoca el tabac convencional.

També és important que no mengeu caramels ni xiclets ni res així, siguin del sabor que siguin, cap, no els tolero gens.

Durant la visita:

Quan arribis a casa jo aniré amb la meva màscara, i no m'acostaré a tu més de 2 metres o de 1 metre i mig amb el vent que em vingui a l'esquena si es possible.

Estarem a fora així, si no noto cap tòxic duent la màscara, si m'atreveixo provaré de treure'm la màscara, però si es la primera visita, probablement no ho faci.

Si duent la màscara no noto res, provaré d'apropar-me sense treure-me-la, sempre intentant tenir el vent a l'esquena.

Si duent la màscara i estant a fora noto massa tòxics a l'ambient, o bé em mantindré apartada uns 2 metres amb el vent a l'esquena, o sentint-ho molt, haurem de deixar-ho per un altre dia, ja que tampoc podem controlar lo que ens poguem trobar a fora i no sabem si hi haurà algun imprevist.

Com és comprensible, tot i haver fet aquest protocol, no podreu entrar a casa meva, ja que hi faig control ambiental estricte i si entra qualsevol tòxic tenim feina a poder deixar l'ambient net altre cop.

Només podreu entrar els que, com jo, feu control ambiental estricte diàriament.

Bé, i per ara crec que ja no m'he deixat res, si és així ja ampliaré la informació ;)

FLOWERS & MASK

2011-06-10T11:11:00.003+02:00

Frases célebres o cerebrales y "bonitos palabros"

2011-05-26T04:13:00.008+02:00

Recull de frases absurdes, lapsus linguae, diàlegs parlant en somnis, filosofades i d'altres bestieses que m'han fet gracia i he anat apuntant al llarg dels anys, tant dites per mi com per altres persones ;)

Palabros:

Jo a una de les meves gosses: "Passa de tu!" quan volia dir "passa d'aquí"

Jo dirigint-me als gossos: "No, no pugeu que em vull estudiar bé." quan volia dir que em volia estirar bé.

Jo volent dir Hollywood vaig dir "hobilud"

Jo fent una pregunta: "Està ordinat l'apagador?" sobren els comentaris...

Algú que no era jo: "Rayos y centenos" volent dir "rayos y centellas"

Aquest mateix algú dirigint-se a mi: "Ja t'has fet la ranxera?" volent dir la trinxera...

El mateix algú i al mateix dia: "Em quedaré clapadit" suposo que volia dir clapat...

Jo al meu company mentre es gronxava: "Carinyo, vols deixar de fer l'ocultista? ai vull dir l'autista?"... sense comentaris...

Jo a no se qui: "La galeta, te l'has fotut jo o me l'he fotut tu?" sense comentaris altre cop...

Diàlegs amb dorments:

Diàleg 1:

Dorment: Multiplica-ho per 16

Jo: El què he de multiplicar per 16?

Dorment: lo meu

Jo: lo teu? què és lo teu?

Dorment: no se...

Diàleg 2:

Dorment: L'escarbatiju!

Jo: Què és l'escarbatiju?

Dorment: És un escarabat que s'escapa del forat de les gambes...

Jo: (nyec mental)

Diàleg 3:

Dorment: eh! una pinsa!

Jo: Què una pinsa?

Dorment: una pinsa

Jo: Què dius d'una pinsa?

Dorment: per pinsar...

Jo: (nyec mental)

Diàleg 4:

Dorment: Si?

Jo: si què?

Dorment: Osiquè?

Jo: que dius?

Dorment: amb accent francès al cim de la e..

Jo: (gran nyec mental)

Diàleg 5:

Dorment: Què deuen tindre?

Jo: a on?

Dorment: a les portes..

Jo: qui?

Dorment: el Govern..

Dorment: Biocenturi.

Jo: gran riallada i nyec mental

Filosofades:

No se si tinc son i em resisteixo a dormir, o no tinc son i em resisteixo a no dormir...

De vegades tinc unes inclinacions mentals una mica decantades...

Tinc una pregunta existencial: com es que quan em passen coses se que em passaran, però fins que no han passat no m'adono de que ho sabia?

La putada de les cintes de K-7 es que no et pots saltar les cançons al teu gust, aquí ve quan t'adones de que ets un addicte als CD's...

Tenir uns bons abdominals pot ser símptoma de sexe diari i contundent... els meus abdominals fan figa, això si que es contundent...

Un petit lloc sempre es millor que... que res. Perquè sempre serà un petit lloc de merda.

Dic coses que no me les crec, però que són veritats com un temple...

Pateixo de clarividència retardada...

Sé que algun dia tindré tot lo que em falta, però si aquest dia triga massa, també em faltaran massa coses, no?

Ostres! m'han agafat 5 minuts de inspiració brutal, perquè això que estic fent és una brutalitat...

De vegades llegeixo aquestes paranoietes i no les entenc... però de vegades les entenc i potser es més preocupant...

Llàstima que la gran majoria de vegades no estic a temps d'apuntar les animalades que em passen pel cap ni les bestieses que dic... ;))

Mare Terra

2011-05-19T23:53:00.003+02:00

[Aquesta poesia la vaig escriure l'any 98, el 26 de juny, molt abans de saber que estava essent víctima de malalties ambientals...]

Foc, brasa, aigua, gel;

elements antagònics de duresa inexistent.

Terra, sorra, brisa, vent;

tot dins de un món cruel.

Tot és fet de no res, com...

no res és fet de tot.

Naixem d'una unió

per morir en solitud.

Però crido a la meva única Mare,

crido i gemego a la meva estimada Terra,

què t'estan fent? com ho permets?

Jo l'adoro, jo li ploro.

Se que quan mori

deixaré anar llàgrimes de pols inert

damunt de les seves llàgrimes silencioses.

CARTA ALS VEÏNS

2011-04-23T21:55:00.010+02:00

Fa dues setmanes que el meu company i jo ens hem canviat de casa, després de uns quants mesos adequant la casa nova per a les meves necessitats, netejant per treure totes les olors tòxiques residuals, envernissant i pintant amb productes ecològics sense COV (compostos orgànics volàtils), canviant totes les coses velles (roba, mobles, estris de cuina, etc.) que em perjudicaven per noves que no ho fessin, blindant la instal·lació elèctrica (la part que s'ha fet nova), posant els filtres necessaris a aixetes i electrodomèstics, per poder beure aigua tranquil·la sense que em senti malament, per poder rentar la roba i dutxar-nos sense clor, ventilant els electrodomèstics nous amb les portes obertes al sol per treure al màxim els COV que poguessin tenir, després de uns 4 o 5 interminables mesos de feina, finalment... ja som aquí!, com diria en Terradellas.

Per les meves malalties i els problemes que comporta no tenir una bona comunicació amb els veïns, vam decidir que un cop vinguéssim a viure aquí, en Joan, la meva meitat, faria una visita informativa i de presentació als veïns que tenim més a prop, com que jo també em volia presentar i ara com ara, tot i estar millor, no estic com per anar amunt i avall fent visites, doncs he fet una carta de presentació que hem imprès juntament amb l'article de la nostra companya Eva Caballé "¿Qué es la SENSIBILIDAD QUÏMICA MÚLTIPLE?" i el meu company n'ha repartit una copia a cada veí que ha anat a veure a l'hora de presentar-se.

Aquí us copio la carta que he escrit pels meus veïns nous, que per cert, en Joan encara no els ha visitat tots, però de moment ens hem trobat amb unes persones encantadores, molt agradables i comprensives.

"Hola, em dic Eugènia, Gènia pels amics, tinc 32 anys i recentment he vingut a viure al carrer XXXXXXXXXXXXXXXXX, amb la meva parella, en Joan, el qual ja debeu coneixer de venir a estiuejar aquí de ben petit amb la seva família.

Us escric per presentar-me, per explicar-vos que pateixo d'una malaltia ambiental anomenada Sensibilitat Química i Ambiental Múltiple (SQM), entre d'altres mandangues, com dic jo.

Es una malatia crònica, no té cura, lo més semblant a una cura que té és la no exposició a les coses que l'aguditzen. Es una malatia que va molt lligada a la Fibromiàlgia i a la Encefalomielitis Miàlgica/Síndrome de Fatiga Crónica (malalties que tambe pateixo).

Aquesta malaltia em comporta una sèrie de símptomes (nausees, marejos, fatiga, debilitat muscular, problemes respiratoris, problemes dermatològics, problemes gastrics, i un llarg etc) provocats per tot un reguitzell de substàncies com poden ser els suavitzants de la roba i dels cabells, els sabons de la roba i del cos, detergents, llexiu, amoniac, el fum del tabac, el fum de fusta cremada (xemeneies, barbacoes), el clor de l'aigua, fumigacions, controls de plagues no ecologics, el fum dels cotxes, pintures, vernissos, cosmètics de tot tipus (sabons, cremes, maquillatges, tints, dentrífics, colònies, perfums i un llarg etc), les emanacions de les substàncies plàstiques, els additius, conservants i colorants sintètics que duen els menjars convencionals, etc etc etc.

També em provoquen aquests símptomes coses de tipus ambiental, com per exemple les radiacions del telefons movils, o de les línies d'alta tensió, soc electrosensible tambe, els sorolls massa forts, les vibracions, la calor, el fred, la humitat, la llum massa forta.

Per poder viure amb una mínima qualitat de vida he hagut de fer molts canvis i m'he hagut de readaptar, he hagut de donar tota la meva roba i la de casa i substituir-la per roba de materials organics i ecologics, asegurant-me així que no duen cap tipus de pesticida ni tint químic que em pugui fer mal. Hem hagut d'adaptar la casa perque jo hi pugui viure, pintant amb pintures i vernissos ecologics que no despren COV (compostos organics volàtils), hem hagut de posar filtres de carbo activat a les aixetes per poder beure, rentar i cuinar, com tambe hem hagut de posar decloradors a la dutxa i rentadora per evitar el clor, que es tant dolent per a mi (i per tots). Blindant la instal·lació elèctrica, posant mobles de fusta ecologica sense tractar, ventilant els electrodomèstics al sol amb les portes obertes perque marxessin els COV (compostos organics volàtils). I he de menjar alimentació ecològica.

Visc amb un purificador d'aire amb filtres de carbo activat que funciona les 24 hores del dia.

Per sortir al carrer, a la ciutat sobretot, he de dur un respirador de mitja mascara amb un filtre de carbo activat intercanviable, i sí, semblo sortida de una pel·lícula apocalíptica, i dec fer una mica de por, però es lo unic que em permet respirar sense ofegar-me quan vaig al metge o a fer qualsevol gestio que necessiti la meva presència. En ambients menys contaminats duc una mascareta mes senzilla amb un filtre de carbó activat també.

Nosaltres, els malalts de Sensibilitat Química i Ambiental Múltiple i els nostres familiars, per poder dur un bon control ambiental i per poder-nos protegir com cal i així evitar lo màxim que poguem les crisis en les que ens veiem quan ens intoxiquem o hi ha alguna cosa a l'ambient que ens faci mal, necessitem l'ajuda i la solodaritat dels nostres veïns.

Com ens podeu ajudar al meu company i a mi?

Si ens expliqueu les hores o dies en els que acostumeu a penjar la bugada a fora, jo podre evitar sortir sense mascara per què estaré avisada.
Si heu de fer una barbacoa, només caldria que ens avisessiu de quan la voleu fer i així ja estarem preparats i tindrem les finestres i tot ben tancat perque no entri gens de fum.
Si voleu fumigar el jardí, també ens agradaria que ens avisessiu, per fer lo mateix, tancar-ho tot perque no entri cap tòxic a casa.
Si heu de pintar també necessitariem que ens avisessiu per poder protegir-me.
Si necessiteu fer alguna obra que comporti molt soroll i vibracions, també seria un detall que ens aviseu amb una mica de temps, així tindrem temps de insonoritzar d'alguna manera una habitacio per poder-m'hi estar jo.

Si necessiteu fumigar, o pintar o el que sigui, nosaltres estarem encantats de proporcionar-vos tota la informació necessària perquè ho pogueu fer de manera ecològica i no toxica, ja que també serà molt beneficios per vosaltres i pel vostre entorn, i si es busquen bé, no tenen perque ser solucions de preus desorbitats.

De la mateixa manera que, si esteu interessats en conèixer i saber més coses de com tenir una llar i una vida més saludable i sobretot, lliure de tòxics, no dubteu a venir-nos a veure, estarem encantats de compartir amb vosaltres tot lo que hem après, com diuen, "a marchas forzadas".

Bé, em començo a despedir, espero coneixer-vos en persona ben aviat, de moment la meva salut no m'ho acava de permetre, si em voleu conéixer a mi i a les meves afeccions us convido a visitar la meva web: https://sites.google.com/site/lallantiadelagenia/

i el meu blog personal:

http://lallantiadelagenia.blogspot.com/

També us adjunto un document explicatiu de què és l'SQM escrit per una companya afectada, l'Eva Caballé, afectada greu de SQM i una experta en la matèria.

Si voleu coneixer més sobre l'Eva i les nostres afeccions no dubteu de visitar el seu blog http://nofun-eva.blogspot.com/, aquest blog es una eina indispensable per a malalts ambientals i per tothom que vulgui dur una vida mes saludable lliure de tòxics.

Una abraçada ben gran i disculpeu les faltes que pugueu llegir, el meu cap i els meus dits fan lo que volen sense demanar-me permis ;).

Att. Gènia. "

Bé, doncs aquesta ha estat la meva carta de presentació, la comparteixo perquè si algú es troba en la mateixa situació que jo, sempre pot ser de utilitat donar una idea ;).

Una abraçada ben gran bloguer@s!!

Un esperit de contradicció

2011-02-15T10:23:00.006+01:00

Sóc extravertida, impacient, sociable, malhumorada, tinc sentit de l'humor, sóc malcarada, comunicativa, borde, imaginativa, massa freda, sensible, intuïtiva, egocèntrica, cruel, noble, egoista, sincera, rancuniosa, alegre, irritable, divertida, tolerant, tossuda, ocurrent, tinc prejudicis, se escoltar, sóc humil, orgullosa, independent, tinc sentit de culpa, i també sentit comú, sóc amiga dels meus amics i enemiga dels meus enemics, tinc memòria d'elefant, sóc poruga, generosa, forta, ansiosa, pensativa, agressiva, comprensiva, observadora, despistada, paranoica, agraïda, tinc humor negre, sóc dolça, dèbil, decidida, ingènua, expressiva, saberuda, golafre, desganada, espontània, vergonyosa, sulfurosa, endreçada, se perdonar, sóc competitiva, negativa, confiada, xerrameca, desconfiada, discreta, indecisa, fidel, malparlada, original, complicada, senzilla, inaccessible, intolerant, silenciosa, desinteressada, xafardera, desmemoriada, lògica, educada, solidària, nerviosa, temerària, tranquil·la, especial, perfecte, maniàtica, desendreçada, organitzada, ordinària, imperfecte, sensata, tinc el cap als núvols, i els peus a terra, infantil, madura, prudent, callada, estrambòtica, normal, riallera, ploranera, esquerpa, oberta, solitària, dormilega, noctàmbula, matinera, sarcàstica, delicada, barroera, curosa, fantàstica, real, somiadora, realista, sóc tot i res, sóc yin i sóc yang... jo només sóc un esperit de contradicció...

Avui fa un any...

2010-12-23T11:30:00.000+01:00

Avui fa un any que vaig saber, per fi, què era el que em passava, avui fa un any que vaig haver de començar a assumir tot de coses, avui fa un any que el Dr. Joaquim Fernàndez-Solà em va donar el meu diagnòstic, avui fa un any que va començar la meva nova vida, i m'agradaria fer balanç de com han anat les coses...

El primer que em va passar es que em va caure la notícia com un gerro d'aigua freda, jo ja sospitava què era el que tenia, però quan ho veus escrit en paper, quan et diuen "ja et pots anar fent a la idea de que no podràs treballar mai", quan t'enfronten a la realitat d'aquesta manera, per moltes sospites que tinguis, la notícia es aclaparadora.

Com assumir que no et curaràs mai, quan no has fet més que intentar curar-te any rera any? De bones a primeres no es pot.

Vaig cridar, vaig plorar, em vaig espantar de mala manera, li vaig demanar al meu company que em deixés, com que era massa difícil per a mi assumir-ho, pensava que per a ell seria impossible, així que li vaig demanar diverses vegades que em deixés. Dono gràcies a que no em va fer mai cas, ans al contrari, és el meu màxim suport, un puntal indispensable a la meva vida.

D'un any cap aquí la meva vida ha canviat de mala manera, han canviat les meves relacions personals, ha canviat la meva salut, no te res a veure amb lo que era abans de saber què és lo que em passa.

He perdut amistats, no puc anar a visitar a ningú que no faci control ambiental com jo, no puc sortir de festa per les nits com feia abans, no puc anar a fer ni una cervesa sense alcohol a cap bar, ni a cap terrassa, ni res del que fa una noia "normal" de 30 anys... costa d'assumir, però les malalties cròniques son com un espantaocells per a les relacions personals...

He perdut el contacte amb la que era la meva família. No se si no han sabut assumir el què em passa, o si simplement no han fet ni l'esforç. Fa molt de mal sentir-se tant lluny de la teva sang, fa molt de mal sentir que es despreocupen de tu, que no et volen venir a veure, que no s'adapten a la teva nova situació, que no et comprenen i ni tan sols en fan l'esforç.

Això també costa d'assumir, et sents sol, buit, desemparat, que no et lliga res a aquest món, que no vals res, que no hauries d'haver nascut, que no t'estimen, que es desfan de tu, que no et volen, arribes a sentir tantes coses negatives, que costa de creure que a una no se li faci agra el caràcter...

La meva salut també ha canviat, de fet, ha empitjorat, aquest any, comptant les visites als metges, les concentracions de protesta davant de l'ICAM de Girona, i alguna sortida amb els gossos aquest estiu, no arriben a 10 les vegades que he sortit de casa...

El dia que em van diagnosticar, en arribar a casa vaig llençar tots els productes de neteja i tots els cosmètics, espelmes oloroses, encens, caramels de maduixa, tot el que en acostar-m'hi m'ofegava va anar a petar a les escombraries, vam substituir el menjar habitual per menjar ecològic, vaig deixar de veure aigua de l'aixeta i només en bevia embotellada en plàstic, vam intentar treure la olor de la roba que ja teniem, sense gaire èxit tot i que hem pogut salvar alguna cosa, em vaig comprar mascares amb carbó activat, vam canviar el telèfon de la dutxa, tot i que no vam poder posar filtres pel clor. La caiguda en picat va ser, igualment, immediata.

La mascareta no em protegia lo suficient, al cap de un mes de fer-ne servir n'havia de combinar dues i un filtre adicional, amb lo que no aconseguia ni protegir-me ni respirar bé. Vaig haver de posar a la balança què era més important, si protegir-me o no passar vergonya en anar pel carrer i passar lo més desapercebuda possible, com és lògic i evident va guanyar la meva protecció, així que em vaig comprar un respirador buconasal amb filtres intercanviables. Pesa molt, em fa molt de mal a la cara, a les cervicals i al cap dur-lo, i quan vaig pel carrer es com si anés envoltada de llums de neó, però és lo únic que em permet respirar dins les sales d'espera quan vaig al metge, o quan vaig de casa al cotxe, quan he de sortir de la meva bombolla vaja.

He passat mesos i mesos amb nàusees diàries i permanents, no aguantava més de 10 o 15 minuts asseguda davant de l'ordinador, em posava a fer coses amb l'ordinador i al cap de res i de cop i volta em marejava de mala manera, amb una salivera incontrolable, pitjor que una aixeta oberta, quedant-me blanca del tot i fins i tot, de vegades, gairebé perdent el món de vista.

Això em va passar dia sí i dia també fins que vaig relacionar la electrohipersensibilitat amb els símptomes que tenia, vaig preguntar aquí i a allà, i després de seguir, pràcticament, fil per randa el que em diuen aquí, per sort, he aconseguit reduir-ho tant, que ara aquest ja no és un dels símptomes diaris, ara només el tinc de tant en tant...

De la mateixa manera que la meva tolerància a tot ha anat minvant precipitadament i de manera continuada, també ha minvat la meva força, la meva resistència... no aguanto gaire estona dreta sense que em facin molt de mal les cames i se'm cansin dolorosament, em fa mal el simple fet de moure un braç, no aguanto el mateix pes del braç, i si em veiéssiu els braços us en faríeu creus, de lo prims i canyiules que els tinc. M'he hagut de tallar el cabell, em pesava massa i entre la dificultat per rentar-lo i el pes excessiu, al final vaig tirar pel dret i em vaig tallar el cabell ben curt. I tot i així em fan mal les arrels de cada un d'ells.

Tot això abans ja em passava, però si bé aleshores encara podia fer una mica de les feines de casa, ara m'és totalment impossible i em passo la vida al llit, no puc fer cap esforç sense marejar-me i esgotar-me immediatament, és en comptades ocasions que tinc prou energia per fer alguna cosa, la web, el blog, comunicar-me, tot lo que faig mitjançant l'ordinador ho faig des del meu llit, i em vaig estirant o incorporant en funció de si em marejo, de lo ràpid que em canso i del grau de mal que em facin les articulacions i la musculatura, i així vaig fent.

I ara, bé, ara si no bec aigua embotellada en vidre no en puc veure sense que em senti malament (encara no tinc filtres a les aixetes), només puc fer vida a la meitat de la casa, que son el lavabo i les dues úniques habitacions que he pogut segellar perquè no m'entri cap substància nociva de fora. He hagut de segellar finestres i portes perquè no m'entri fum de les llars de foc dels veïns ni els efluvis dels sabons i suavitzants de les robes que estenen als terrats, cosa que no em va fer falta l'any passat. Si se m'acut menjar alguna cosa que no sigui ecològica em trobo molt malament, hi han menjars que, tot i ser ecològics, no els puc ni olorar, m'ofeguen, no puc tenir un paquet de galetes "maria" ecològiques a prop ni a la mateixa habitació on soc jo per exemple. Els meus canells no aguanten res, si se m'acut recolzar el pes del cos a un dels braços, se'm doblegarà segur fent-me caure, he de vigilar molt. He perdut encara més memòria, perdo hores senceres, perdo converses senceres i dies sencers, quan el meu cervell es nega a pensar i es queda en blanc, de vegades fins i tot no em surten les paraules i balbucejo com un nen petit que està aprenent a xerrotejar, quan em passa això recordo la caiguda en picat de la meva àvia amb l'alzheimer, ella balbucejava igual, i recordo els seus ulls atrapats com deien "m'estic adonant de tot el que em passa".

Però no tot el que m'ha passat durant aquest any ha estat negatiu, també hi han hagut coses bones, principalment que, mitjançant la xarxa, he conegut a persones molt maques amb les que s'ha creat un vincle d'amistat molt maco, he descobert una gran amiga que no sabia que tenia i que ens coneixíem de fa temps, m'he conscienciat, he après moltes coses sobre salut ambiental, sobre ecologia, sobre les meves malalties i sobre mi mateixa.

Abans no sabia què volia, ni a on volia anar, ni com hi volia anar, ni res sabia, ara això ho tinc molt clar, tinc un rumb i una direcció molt clars, se què vull fer i com ho vull fer, se on anar i com anar-hi.

He crescut com a persona i això no m'ho treu ningú, però aquesta serà una altra història.

Estar malalt des de molt petit et comporta diverses coses ...

2010-12-20T20:28:00.000+01:00

No fa gaire, uns mesos amb prou feines, vaig llegir el testimoni d'una afectada d'EM/SFC que explicava molt clarament el que li passava en no veure al seu interlocutor (tinc en ment buscar-lo i traduir-lo perquè és molt bo i instructiu), ella explicava com, en tenir dificultats auditives pels problemes neurocognitius, (mescles de sons, problemes d'atenció etc ...) inconscientment s'havia anat acostumant a llegir els llavis de la gent amb la qual parlava, jo faig el mateix, fins i tot llegeixo els llavis de el que veig a la televisió, de fet, veient la televisió em vaig adonar que llegia els llavis per inèrcia, encara que no acabava d'entendre perquè ho feia.

Estar malalt des de molt petit et comporta diverses coses:

No acabes de saber molt bé quan vas caure malalt, si ja va ser sent un nadó, si va ser sent una mica més gran o quan va ser, és una incertesa que a mi personalment m'aclapara. Pots sospitar quan va ser que vas caure malalt, però com saber-ho exactament? a mi m'agradaria saber-ho. Potser el inici de la meva fatiga fora entre els 6 i els 7 anys, que amb 6 anys, a 1r d'EGB, feia gimnàstica rítmica, cosa que m'encantava, i per algun motiu que desconec, a l'any següent ja no vaig voler seguir i no vaig voler fer cap activitat extraescolar.

Tens símptomes que la majoria de persones no tenen, cada vegada que et queixes els grans no et creuen, amb la qual cosa, arriba un dia que deixes de queixar-te i penses que, o bé tot està al teu cap i realment t'ho estás inventant, o que les coses que et passen en realitat són normals però tu els prestes atenció i la resta dels mortals no. En el meu cas la resposta a les meves queixes era sempre: "Ala! això és impossible!" .... i al final m'ho vaig creure. Quina va ser la meva sorpresa en descobrir que tantes coses impossibles tenien un nom, bé, més d'un en realitat ...

En portar tant temps amb els símptomes de la malaltia, ja sigui una o diverses com en el meu cas, una, inevitablement, s'acostuma a ells i adopta mesures, la majoria de vegades a nivell inconscient, per a suportar-com pugui. Com lo de llegir els llavis del meu interlocutor per inèrcia, seure, sempre que puc, amb les cames creuades com un indi, el pes de les meves cames penjant en una cadira o a on sigui em produeix dolor, caminar sempre tocant amb la mà la paret per aguantar l'equilibri, és una cosa reflex ja i si no ho faig em dono cops segur perquè vaig de costat, intentar tenir sempre els braços recolzats, el pes d'ells penjant, encara que sigui molt poc, em produeix molt de dolor i fins i tot em contractura l'esquena i l'espatlla. Rellegir els paràgrafs o frases d'un llibre o el que sigui, porto tants anys perdent el fil del que llegeixo que sense adonar-me llegeixo més d'una vegada cada frase o paràgraf. I tantes altres coses que no sóc conscient que faig ...

Quan fa tant de temps que pateixes els mateixos símptomes és complicat, moltes vegades, descriure en quin grau t'afecten, ja que per a tu són habituals en el teu dia a dia, saps que no haurien de ser-ho perquè la gran majoria de persones no els pateixen. És difícil mesurar el grau de dolor, de fatiga, de problemes neurocognitius o el que sigui quan no hi ha un abans i un després, quan hi ha un "sempre", sí pots saber si han anat a més, si des de la teva adolescència fins ara hi han hagut canvis, en el meu cas n'hi ha hagut, però poc més. Si més no jo, és evident que parlo des del meu punt de vista.

Què feia de petita per anar fent? Llavors no era conscient de res, no he estat conscient de com he estat bregant amb la malaltia tota la meva vida fins fa veritablement poc, i m'he adonat que realment m'he estat adaptant sempre.

Sent petita m'encantava jugar, com a tots els nens, però preferia els jocs de taula a qualsevol activitat física. M'escaquejava sempre que podia de fer educació física o natació demanant a la meva mare que em fes notes per eximir-me d'anar-hi.

No jugava a segons quins jocs, com per exemple al típic "saltar el poltre" al qual tots hem jugat al pati, no podia, abaixar el cap, és a dir, fer de poltre em feia tal dolor al nas que em marejava de tant dolor tenint-me d'asseure a terra una bona estona, també em passava si em rentava el cap a la pica del bany o si m'ajupia a agafar alguna cosa del terra, quan de petita em vaig queixar d'això la resposta va ser immediata: "Ala ! això és impossible! ". Quan em vaig queixar d'això amb uns 20 anys i escaig, la resposta va ser: "Això és sinusitis!". Em pregunto que és el que fa que un mateix símptoma a la infància sigui impossible i de gran sigui sinusitis ...

No pot ser que només pel fet de ser nens els grans no es creguin, per defecte, el que els hi diuen, o no li donin la importància que haurien.

Des de molt petita he presentat una sèrie de símptomes als que tant els meus grans com el meu pediatre haurien d'haver fet cas en el seu moment, com ara febrícula recurrent, problemes digestius com restrenyiment, diarrea, dolors abdominals, problemes de son com insomni i hipersòmnia, grips i refredats recurrents passant més temps a casa que a l'escola, dolors articulars, de turmell, genolls i canells principalment, solia torçar-me els turmells i els canells cada cop que queia, problemes d'atenció, em distreia amb una mosca, Acalculia, problemes respiratoris per culpa de peluixos farcits amb boletes de porexpan, ofegament per culpa de esprais, aerosols o ambientadors, acetona recurrent, mals de coll, mals de cap, problemes d'equilibri amb les seves conseqüents caigudes, em cansava més del normal pel que anava més lenta que els altres, sempre anava l'última a les files de l'escola o en les excursions, em cansava menjant també i se'm feia etern, mals de cames i braços que em deien que eren de creixement, com és obvi segueixo tenint-los, cada vegada que esmorzava llet la vomitava un cop arribava a l'escola, sempre m'ha marejat beure llet, una vegada vam fer un mural amb un pirogravador a classe de plàstica, i havia de sortir de classe perquè l'olor de fusta cremada em posava realment malalta amb mal de cap, nàusees, mareig, debilitat muscular, em deixava KO per unes hores o fins per tot el dia, tenia uns 12 anys en aquells dies. I altres tants símptomes més, de fet, es podria dir que, pràcticament tots els símptomes que tinc ara ja els tenia, en major o menor grau, des de molt petita.

Probablement he tingut predisposició genètica a tot això, cosa que també m'agradaria esbrinar un dia d'aquests ... si és possible.

Em pregunto en quin grau m'afectaria que els meus pares tinguessin una fàbrica d'articles de metacrilat fins que vaig complir els 10 o 11 anys a la que anava de vegades, encara que van treballar amb aquest material fins fa pocs anys, o que entre els 5 anys i mig i els 7 em vacunessin contra una al·lèrgia a una planta, de la qual mai no m'han sabut dir el nom, punxant-me cada setmana en un braç diferent, o que cada vegada que anava al pediatre em fes posar darrere de la pantalla de raigs X que tenia a la seva consulta, o que quan tenia uns 5 anys van fer obres al pis on vivíem, ampliant-lo i posant parquet a tot el terral, i amb mobles nous de fusta (aglomerat) lacada, pintat tot nou etc ... , que tingués pràcticament tots els meus queixals de llet empastats amb amalgames de mercuri, o que cada vegada que es trencava un termòmetre em posava a jugar tocant el mercuri amb les mans, fins i tot n'havia trencat algun a propòsit per a jugar amb ell, o que la meva mare tingués amalgames quan estava embarassada de mi, o que amb uns 14,15 o 16 anys usessin el garatge de casa per fer coses amb resina de polièster, amb la conseqüència que entraven tots els vapors per la meva finestra ja que la meva habitació estava just a sobre . I com això tantes altres coses ....

El que si tinc clar és que viure a la muntanya em beneficia, ja que a la meva adolescència vaig tenir, com dir-ho?, una mica de treva. Des que vaig néixer fins als 8 anys vaig viure a Barcelona, i sempre estava malalta, passava més temps a casa que a l'escola, predominaven els refredats, grips, enconstipats i els problemes digestius, entre els 8 anys i els 13 vaig viure al Maresme, 3 anys a Cabrils i 2 anys a Vilassar de Mar, també estava malalta sempre amb els mateixos problemes de salut, però en el període en què vivia a prop del mar patia, a més, de molts dolors musculars, articulars i d'ossos, suposo per la humitat. Als 13 anys ens vam anar a viure a un poblet del Montseny, i, encara que seguia caient malalta de mala manera i no vaig poder seguir els estudis de batxillerat correctament ni acabar-los, sí que és cert que, per dir-ho d'alguna manera, em trobava millor, sent capaç de fer més coses, o millor dit, tenint més energia per fer-les, no tenia tants problemes respiratoris tampoc. Als 24 anys vaig venir a viure a Girona, i només vaig durar més o menys bé durant uns 6 mesos, després la caiguda va ser i continua sent en picat, porto des de llavors del sofà al llit i del llit al sofà, últimament és sempre llit, hi ha hagut períodes en què he estat treballant, però mai han passat dels 2 mesos de durada, crec que no arribo a l'any cotitzat si els sumem tots ...

Creien que tenia una depressió, jo també ho vaig creure durant molt de temps, però per més que anava al psicòleg, al psiquiatre, al homeòpata, ja fos per la SS o per privat, mai m'acabaven de treure aquesta "depressió" que em rondava, ja em podien embotir a medicaments que res, si estava amb l'humor baix doncs me'l pujaven i ja està, seguia igual, sense forces per fer res, cosa que jo, erròniament, confonia amb apatia, quan el que tenia era un cansament que no podia amb la meva ànima. L'únic que es va aconseguir amb tants medicaments és que acabés un dia ingressada a l'Hospital amb una inflamació d'estómac de categoria, em van tenir 3 dies i mig ingressada, el dia que vaig arribar gairebé m'obren d'urgència sense saber que tenia, estaven realment preocupats , havia arribat amb un atac d'acetona molt fort, em trobava tan malament que vaig fer venir a una ambulància perquè no em veia capaç d'anar en cotxe, quan vam arribar, que cal dir que el noi que estava darrere amb mi no feia més que dir-li al conductor que es donés pressa, em van portar a un box a urgències, em van calmar les nàusees amb una cosa que em van injectar, quan se'm van passar les nàusees van venir els dolors, no recordo haver cridat tant en la meva vida, el dolor va ser espantós, però segons sembla no em podien posar cap calmant fins fer-me una radiografia, que van trigar una eternitat a fer-me i va ser un veritable suplici, quan ja van tenir la radiografia em van posar un calmant, a l'estona va venir el cirurgià de guàrdia a examinar-me, però al final van decidir no obrir-me i tenir-me en observació. Em van dir que tenia tots els motius del món per cridar com estava cridant ja que tenia l'estómac inflamat d'una manera increïble. Durant la primera nit i també les següents, vaig suar com mai havia suat abans, m'havia de canviar el pijama cada pocs minuts, l'amarava del tot. Era una cosa realment angoixant, ho vaig passar molt malament aquests dies. Em van donar l'alta sense saber que va ser realment el que m'havia passat, encara que jo sé que ho va iniciar un antidepressiu.

Penso que si s'hagués fet cas abans de tot el que em passava i em segueix passant, ara, amb 31 anys no estaria com estic, no puc saber-ho amb seguretat, és evident, però ho crec.

Així que, si us plau, escoltem als nostres bojos baixets, no per ser petits i tenir més imaginació que els més grans han de inventar tot el que diuen, no per ser petits i definir el que els passa a la seva manera, que segur serà diferent a la dels grans, ja estan mentint. Si els adults que pateixen aquestes malalties es queixen de com els qualifiquen de contistes, exagerats i coses semblants, imagineu com es tracta als nens!!

Escrit inicialment a: La Llàntia de la Gènia

DEDUCCIÓ

2010-10-11T04:47:00.001+02:00

[Escrita el 16/10/1997, és curiós com, fins i tot ara, reflecteix el que alguns vianants de la meva vida em fan sentir des de que li puc posar un nom a tot allò que em passa.]

Foscor, foscor i més foscor.

Cap raig de llum il·lumina la teva visió.

Sents sons, campanes,

sons celestials arriben cap a tu,

esperança en forma de progrés.

Es trenca; l'esperança?

no, l'alegria, el somriure,

aigua amb partícules de sal corre,

corre veloç tallant el somriure roig.

Paraules negres i veritats tallants,

no penses, tanques els ulls, t'encegues,

parles a la veritat, no t'escolten.

Crida, il·lumina els vianants de la teva vida.

M'escolteu? què feu?

Gràcies! em gireu la cara, amb ulls foscs,

ulls tancats per la ignorància?

no ho saps, dedueixes.

Penses en l'egoisme deslligat,

i et retorces al llit de dolor,

dolor que provoca tenir el cor esmicolat,

per la puta deducció.

CARTA A L'ÀVIA

2010-08-11T20:34:00.004+02:00

17 d'Agost del 2000

Bon dia Habichuela!

Com estàs màvia? Abans d'ahir va ser el teu sant, i, per variar, m'he recordat de tu.

Ai màvia! no fa ni un any que vas morir i et trobo tant a faltar... Però et porto sempre amb mi, duc sempre posat l'anell aquell que duies tu, i ja no és un anell qualsevol, ara l'anell ets tu, és la meva màvia estimada. Sempre estàs amb mi màvia, t'estimo tant, t'anyoro, ja ho saps, sé que ho saps.

La casa està tan buida sense tu, i això que quasi mai deies res, assegudeta, tota petita com eres, en el teu sillon, al bell mig del menjador, calladeta i menuda, talment com si no hi fossis, i ara que no hi ets, la buidor real de la teva falta ho onmple tot amb el seu silenci trist.

T'estimo àvia, i sempre penso en tu, sé que ho saps.

De vegades necessito el teu consol, que m'abtracis i em donis suport mentre em beses el front, però no hi ets, i més d'una nit ploro trista la teva absència, com ara.

En els anys que vam viure juntes, vas passar de ser la meva àvia, a ser com una espècie de germana petita meva, i quan t'anyoro i et recordo, només ho puc fer amb l'amor cap a una àvia i amb la tendresa cap a una petita germana.

No vaig poder anar al teu enterrament, i només tu i jo sabem el dolor que això encara em provoca.

No deixis d'estar mai al meu costat màvia, no em deixis més soleta del que m'has deixat.

Si almenys t'hagués pogut dir adéu...peró si no he pogut potser és perquè no ho havia de fer...per això, de vegades, o quasibé sempre, et sento més aprop del que suposo que t'hauria de sentir.

Em veus màvia? com m'agradaria...jo no et veig màvia, però t'imagino tants cops!...i sempre rius.

Tinc ganes de veure't màvia! vine'm a veure per les nits, quan dormi, vine'm a veure en somnis màvia, vine que t'anyoro i et vull abraçar!

Bon dia màvia bonica! no em vull despedir amb un adéu, perquè no hi ha adéu més gran que la teva mort, i com que sé que vindràs quan els somnis em banyin els ulls, et dic bon dia, en comptes d'adéu, com a benvinguda a la teva esperada arrivada.

Milions de petons per tota l'eternitat

de la teva néta petita, la petita Gènia.

T'estimo.

Gènia

P.D: Més enllà de l'horitzó hi ha una llum que sempre em guía.

* Aquesta carta li vaig escriure a la meva àvia al cap d'uns mesos de quan va morir. Sempre li deia màvia, perquè des de molt petita que havia viscut amb ella i m'equivocaba, començava a dir mare i aleshores me n'adonava al mateix moment i depressa ho ajuntava amb àvia, per això li deia màvia, i em va quedar per tota la vida. Lo de habichuela ve d'aquella canço rapera "mi abuela", que la iaia deia no se que de "y un arroz con habichuelas", li deiem carinyosament.

** Fa quasibé 10 anys que vaig escriure aquesta carta, i no hi ha dia que no m'en recordi de tu Màvia. T'estimo, et trobo moltíssim a faltar, però sempre ets amb mi. T'enyoro Màvia, tant de bo estiguessis amb mi.... petonississims i mes i mes i mes..... cada dia un de bona nit Màvia....i un de bon dia....

NIT

2010-04-26T22:21:00.007+02:00

[Nit és una poesia que vaig escriure el 8/4/98, de fet és una ampliació d'una poesia amb el mateix títol que vaig escriure uns mesos enrera]

Ajegut en la tranquil·litat planera,

estora d'herba humida i de flors somiadores.

Observes, minúscul, la gran immensitat que t'envolta.

Estels brillants sobre el negre cel,

la lluna plena dansant amb la melodia de la nit.

Melodia de silenci, feta per silenci.

Cartes escrites amb tinta de somnis,

damunt de fulles d'arbres invisibles.

Sons d'aus imaginades canten a la nit,

mentre petits éssers incògnits ballen a la llum de la lluna.

Flors que obren el seu cor a un nou bon dia,

quan el sol deixa anar guspires d'alegria.

Tota ombra de nit s'amaga.

Fades i follets, criatures desitjoses de misteri, esperen

que la lluna, màgica deessa imaginària,

regni altre cop damunt d'ells,

escoltant, atents, els dotze sons del campanar,

que deixen a les seves mans el poder de seducció de la nit.

Del misteri, de la màgia, de la fantasia,

de la por, del terror, de l'angoixa.

De petits cavalls alats i deliciosos

o de gàrgoles diabòliques.

Tu somies i jo somio,

però els veritables amos del nostre son,

no som ni tu ni jo,

son els senyors de la nit,

criatures imaginades, reals només sota el clar de lluna,

mentre els estels besen la foscor amb la seva llum.

La petita Gènia al país de les meravelles

2010-04-06T19:49:00.007+02:00

Quan era petita em passava més hores a casa que no pas a l'escola, degut a la meva ignorada malaltia era com Rapunzel, però en comptes d'estar tancada a dalt de la torre del castell, ho estava en un sobre-àtic de prop de diagonal.......

I què podia fer una nena petita aïllada de tot com estava? La meva àvia jugava amb mi, i em distreia tot lo que podia, però com és lògic també es cansava, els meus pares treballaven i els meus germans són tots molt més grans que jo i, tot i que jugaven molt amb mi, no sempre tenien prou paciència........i és que jo no em posava malalta com la majoria de nens i nenes, no estava un parell de dies fotudeta i al tercer ja podia anar a l'escola........el mínim de temps que m'estava a casa era d'una setmana, el màxim, no el recordo concretament, però si recordo haver estat més de dues setmanes malalta a casa.......

Això va comportar diverses coses, una va ser que sempre m'ha costat integrar-me amb els companys de classe, natural si no ens coneixíem al no ser-hi mai jo. Una altra cosa va ser que si o si vaig haver de fer créixer la meva imaginació, perquè, bàsicament, m'avorria com una ostra.......

Com que era una nena fantasiosa i sempre m'havia agradat molt llegir no em costava gaire endinsar-me dins del meu món d'aventures màgiques, per fer-ho necessitava una sèrie de materials bàsics i primordials que eren:

- Capses de cartró, com més grans millor, les necessitava per fer qualsevol cosa d' "atrezzo" que se'm pogués acudir, que m'imaginava que era un pirata, em feia el pegat de l'ull, les espases, etc..., que m'imaginava que era una dona amb fills i tenia el meu propi pis, em feia una tele, un vídeo, tests amb plantes, bitllets, monedes i fins i tot targetes de crèdit! Les capses més grans eren fantàstiques per fer naus espacials, vaixells pirates, convertir-me en un robot i coses així, m'ho passava pipa retolant i retallant.......

- La manta de llana. Era una manta de mitja a ratlles de colors i amb el rivet negre, era perfecte per fer cabanyes, al ser de mitja podia lligar un cordill en un forat del punt a cada punta de la manta, i així em feia unes construccions que ni els "curris" dels Fraggles!

Tenia dos llocs predilectes a on muntar les cabanyes, un era el meu llit, de petita deia que era un llit de princesa, era tot de fusta i tenia sostre de fusta també, i amb la manta tapava tot el voltant i m'imaginava les mil i una aventures.....aquesta era la cabanya de quan em prohibien sortir del llit......quan em deixaven aixecar del llit muntava tot el tinglado al forat de l'escala de cargol, vivíem en un dúplex, com que la barana de l'escala era de barrots també m'anava molt be per lligar la manta........

- Roba de ma mare per disfressar-me. Tot i que jo tenia disfresses vàries, de barrufet, de Blancaneus, de pallasso, de no se quina Barbie (XD) etc......però a mi m'agradava més fer servir la roba de ma mare per fer-me les disfresses, recordo que acostumava a fer servir unes botes altes que m'arribaven a dalt de tot de les cuixes, un cinturó de sivella ben gran i un barret d'ala molt ampla de color granat, era el meu uniforme de Mosquetera, anava a munt i avall amb la meva espasa de cartró i el meu cavall d'escuma botant per tota la casa......

Aquestes eren les meves eines bàsiques per jugar i endinsar-me en el meu món de fantasia, amb els meus amics inseparables, els meus peluixos, sempre vaig preferir jugar amb els peluixos que no pas amb les nines, de fet, les nines em feien una mica de por quan em miraven des de l'estanteria amb aquells ulls brillants i fixes........els peluixos no eren mai tan amenaçadors, com podia ser amenaçador un pingüí grassonet, o un gat d'angora blau, o un hipopòtam lila??? A mi m'agradava fantasiejar, per tant era lògic que preferís els peluixos a les nines.....

I com no.......com tot nen fantasiós vaig tenir els meus amics invisibles, sí, en plural, en tenia més d'un, ei! que sempre havia de jugar sola, m'havia de crear una colla!! ;) però tot i ser una nena una mica excèntrica, també era coherent, així que mai, fins que vaig ser gran, li vaig explicar a ningú que tenia uns amics invisibles, però imagineu fins on arribava la meva coherència que no em vaig inventar uns amics invisibles qualsevol, no pas, els meus amics invisibles eren una puça i un fantasma, bé, un que va acabar portant tota la seva família de fantasmes, al final érem una bona colla ;).

De vegades em pregunto què devia passar per dins del meu caparronet de nena, quan dins de l'embolcall de la soledat vaig tenir la necessitat d'inventar-me uns amics invisibles per ajudar-me a passar les hores mortes, però era lo suficient-ment conscient de que era una penjada mental quan jo mateixa m'inventava amics invisibles que a la realitat tampoc es podien veure amb facilitat......

I així, entre capses de cartró que eren naus espacials o vaixells pirates, corrent pels boscos de Sherwood amb el meu veloç corser taronja d'escuma i el meu arc fet amb un penjador, amagada al quarter general d'uns espies a punt d'acomplir una missió impossible amb la meva pistola de cartró, vivint amb una tribu de Sioux en el meu tipi a ratlles de colors de llana, cridant "tots per a un i un per a tots", enfilada al llom de Fuyur mentre correm a salvar el món de Fantasia del terrible no-res al costat de Bastian i Atreyu, desitjant que un dia entri Campaneta per la finestra de la meva habitació perseguint la trapella ombra de Peter Pan, així, d'un conte a l'altre, d'una història a una altra vaig poder anar a mil i un mons imaginaris sense ni tan sols moure'm de la presó de Rapunzel........potser vaig ser una nena solitària i una miqueta excèntrica, però dins del meu món de fantasia vaig ser molt feliç.........ja de ben petita no volia créixer, no calia que ningú m'expliqués que créixer era sinònim de problemes i preocupacions, era evident que ser gran no era ni la meitat de divertit que ser nen, els adults no riuen ni juguen com els nens, i això qualsevol nano es capaç de veure-ho, jo ho veia i no volia créixer.........suposo que tenia un inici complex de Peter Pan, ara ja se m'ha desenvolupat del tot ;) ara a part de no voler créixer més m'agradaria tornar a ser petita....c'est la vie, ja no em puc empetitir........ tant de bo tingués una poció màgica com les de l'Alícia, "BEU-ME"...........glups! me l'he begut de cop!!!

IMAGINÀRIUM

2010-02-11T10:25:00.006+01:00

[Imaginàrium és una poesia que vaig escriure el 12/12/98 i potser és de les que més m'agraden]

Herba verda, guspires de sol,

Llàgrimes de lluna en cada gota de rosada.

Un nou bon dia! Saluden les flors,

Mentre petites papallones fan el seu acte d’amor.

Tancant els ulls imagino,

Prats de blat amb tocs vermells de roselles,

Amplis espais de desig,

Llocs on l’amor foll es deixa anar en forma de bes.

Ocells cantaires omplen el vent,

Amb melodiosos sons festejadors.

I tu i jo som un tot,

Perquè el tot som tu i jo.

Mirant al negre “no res” celest imagino,

Llacs feréstecs banyats per la llum de la pruna nocturna,

Aigua evaporada pel foc passional,

Líquid que manté alerta les ànimes joves.

Violinistes minúsculs toquen per a nosaltres,

Composicions de naturalesa.

Perquè únicament som tu i jo,

I tu i jo som els únics.

Somiant somnis de mel imagino,

Imagino què imagines,

Imagines que imagino?

Comencem......

2010-02-10T09:11:00.015+01:00

Ja fa dies (i tants dies!), que em vaig decidir a començar a escriure aquest bloc, es pot dir que fins ara no havia començat de debò. Sempre m'ha agradat escriure, des de bastant petita, però farà cosa de, no se, 10 anys cap aquí, cada cop em costa més endreçar les idees i escriure coherentment, així que fa més o menys aquesta quantitat de temps que m'ha fugit la musa, no ho he entès mai, vull dir, d'on sortia aquesta lentitud del cervell? ara me n'adono que mai m'havia parat a pensar detingudament en la meva vida, suposo que és normal, és ara, amb 30 anys, més gran, més temperada, que m'adono que pràcticament mai he fet vida normal, des de que sé què és exactament el que no rutlla en el meu cos, inconscientment he fet com una espècie de repàs mental del que ha estat la meva salut des de que tinc ús de raó fins ara, i ara, ara que li puc posar un nom (bé, de fet més d'un) a tot de coses que em passaven, he vist la llum, com aquell que diu, no us podeu imaginar la de coses que arribo a entendre, la quantitat d'aspectes de la meva vida que, de cop i volta, tenen sentit, m'he quedat garratibada, esparbarada, esmaperduda i bes a saber quants adjectius més....... Es que.... com se m'havia d'acudir a mi que tantes peres i punyetes juntes tenien un nom?? L'altre dia, xerrant amb unes amigues per internet, em van preguntar exactament què era el que tenia, i en una esbranzida de sinceritat vaig fer un petit resum del que ha estat, a grans trets, la meva vida, i avui m'agradaria compartir-ho amb vosaltres:

No em molesta pas que em pregunteu, em va be compartir les meves punyetes ;)

EM és Encefalomielitis Miàlgica, a casa sempre havíem pensat que jo era una nena malaltissa que ho pillava tot, la meva infantesa va ser 1 setmana al cole i 2 a casa malalta, 1 a cole i 2 malalta (de vegades mes) sempre amb estats gripals, encostipada, amb bronquitis, tos i mes tos, acetona cada dos per tres (sempre he sigut bastant canyiula), sempre em torçava els canells i els turmells també (ara se que soc hiperlaxa) també he tingut sempre al.lèrgia a una mala herba que no se com es diu, però que creix per tot arreu, "ole ole", als plomalls de les plantes també, i a la pols crec que també perquè em fot malalta treure la pols...

Després quan vaig entrar a l'adolescència l'Encefalomielitis Miàlgica, em va donar algo de treva, durant uns anys no queia tant sovint malalta, això vol dir que en comptes d'estar-me una setmana al institut i 2 a casa, aconseguia estar 3 o 4 setmanes a classe i queia 2 malalta.......par a mi la sensació és de que queia menys malalta, tot i que el ritme era guapo comparat amb els altres companys ....

I vaig anar tirant, mentre vaig estar sota l'aixopluc dels meus pares no vaig tenir problemes serios, a veure, al primer institut que vaig anar gairebé em van fer fora per absentisme (sort que no queia tant malalta....) però a part d'això i d'haver-me estat des dels 17 fins els 19 amb atacs de pànic, i dels problemes familiar varis que poguéssim haver tingut les coses van anar prou bé, els problemes els he començat a tenir en quant vaig voler independitzar-me, quan tenia 24 anys, després d'haver estat 1 any en tractament per depressió, vaig marxar de casa els meus pares al Montseny cap a Girona, molt decidida jo....tot anava bé, vivia a casa d'un amic, vaig aconseguir feina, al poc temps vaig buscar un altre lloc per viure més al centre, vaig conèixer al que seria la meva parella durant els següents 4 anys i que després seria el meu millor amic, vaig canviar de feina, i vaig caure malalta com queia quan era petita i ja no m'he recuperat mai mes, quan em va passar això només feia 4 mesos que vivia a Girona, no he aguantat mai més de 2 mesos en una feina, no tinc cotitzats ni un any sencer, no he pogut mai, sempre m'acabo posant malalta o, alguna vegada, he perdut la fortalesa mental i emocional també i m'he acoquinat, he passat moltes èpoques de depressió, he anat al homeòpata, al psicòleg, al psiquiatra, i res, com a molt em treien l'angoixa i la depressió, peròjo seguia sense forces per fer res, però amb ganes de fer de tot, i jo sempre pensant que tot era cosa de coco...

Imagineu-vos si tenia el coco menjat, que fa un parell d'anys compartia pis amb una amiga meva que te Fibromiàlgia, i quan m'explicava els símptomes que tenia, jo, en comptes de pensar algo així: "otres, em passen una pila de coses també, a veure si es que també estic malalta.."......jo pensava lo següent: "collons, si que estic tarada que em passen una pila de coses com a ella però ella esta malalta i jo no..." estava totalment alienada, la societat, tot lo que m'envoltava m'havia convençut de que tot lo que em passava era cosa del meu cap, també he de dir que tinc un handicap afegit, i és que segons els tests de personalitat que m'han fet sóc tot lo contrari d'un hipocondríac, per tant em queixo molt menys de lo que realment pateixo, això vol dir que quasi mai he anat al metge pels dolors ni per quasi res de lo que m'ha passat.....

I un dia....fa cosa de un any i pico, em vaig fotre al Google i vaig buscar això: "test de autoevaluación de Inglés"

i a la 3a o 4a línia em surt un test orientatiu del institut Ferran sobre si pot ser possible que un tingui SFC/EM, i jo, que alguna vegada havia sentit a parlar d'aquesta malaltia i m'hi havia sentit més identificada que no pas amb la depressió, vaig decidir fer-lo, el vaig fer sense haver llegit cap tipus d'informació de la malaltia, lo únic que recordava al respecte de la mateixa és que m'havia sentit identificada amb algun afectat que havia sentit ves a saber on. Total, que el vaig fer i el resultat va ser que vaig treure més de70% de possibilitats de patir SFC/EM i m'aconsellaven que visités un especialista.

Vaig aconseguir hora al Institut Ferran amb el Dr. Ferran i després de fer-me fer anàlisis i proves d'esforç va decidir dir-me que tenia angoixa crònica, vaig marxar al moment perquè no va voler ni fer-me cap exploració física ni contestar a cap pregunta que li volia fer i em va tractar molt malament.

Al cap d'una setmana vaig aconseguir que em visités un internista al Clínic, que després d'escoltar-me amb atenció i de mirar els anàlisis i les proves d'esforç que em va fer fer el Dr. Ferran Garcia em va preguntar que que creia jo que tenia, i jo li vaig dir que jo creia que tenia SFC/EM i em va dir que això segur, i que a més també tenia Fibromiàlgia i segurament també SQM, i em van donar hora per d'aquí més de 2 anys, així que vaig demanar hora al Barnaclínic amb el Dr. Joaquim Fernandez Solà...i aquí us faig un copiar pegar de les conclusions i les recomanacions que em va fer...

Només dir que també li vaig ensenyar els anàlisis i les proves d'esforç....

ara si, el copiar pegar de lo que em va dir:

conclusions:

el quadre clínic multisimptomatic que presenta aquesta malalta correspon a un SÍNDROME DE FATIGA CRÒNICA de grau moderat (grau II), que afecta tant a esfera física com neurocognitiva. Associa molta co-morbidat amb FIBROMIALGIA de grau moderat (grau II), SENSIBILITAT QUÍMICA I AMBIENTAL MÚLTIPLE, DISAUTONOMIA, SD SECA DE MUCOSES, HIPERLAXITUD LLIGAMENTOSA, COLON IRRITABLE I DISTÍMIA. En conjunt es tracta d'una simptomatologia crònica, persistent i que la limita per fer activitats mínima-ment intenses o continuades. Disposem sols de tractament simptomatic i de baixa eficàcia.

recomanem:

cal mantenir lleu exercici físic en pautes curtes (caminar, estiraments) dieta biològica sense lactis ni greixos animals. limitar pa i pastes amb gluten. Evitar productes químics ambientals sobretot volàtils. evitar tabac i derivats i evitar contacte amb productes metàl·lics. (m'he hagut de treure els piercings)

lo de "grau moderat"....crec que ho haurien de revisar perquè jo de moderat no ho sento gens......que no puc estar gaire estona dreta perquè se'm cansen i em fan mal les cames, no puc agafar gaire estona lo que sigui perquè se'm cansen les mans i els braços i em fan mal a saco, ara no se ni com he escrit tota aquesta parrafada del tiron......em fan un mal els dits i les mans....se'm garratiben.

Em canso menjant, si he de mastegar una mica massa he de parar perquè esbufego de cansament, jo d'això no en dic moderat....

i cada vegada aguanto menys productes i menys olors, ara estic passant de no aguantar cap producte químic a casa, no podem fer servir cap producte de neteja normal, ni cap sabó amb olor, ni de cos, ni xampú, res, tot lo de bany sense olor, fins i tot la pasta de dents, netegem amb bicarbonat, vinagre i aigua oxigenada, però és que moltes vegades no aguanto, tampoc, la olor dels menjars cuinats, i si es qualsevol cosa no ecològica i amb aromes químics i tal, buf, fatal, per exemple, la olor del petitsuis em posa malalta, manda huevos no? les olors m'han posat malalta tota la vida, quan feia 7e de bàsica fèiem un mural de sant Jordi amb piro-gravador i jo em fotia malalta de la olor de fusta cremada, havia de sortir de la classe i tot, marejada a estirar-me al sofà de la sala d'espera del cole, i a casa mai han pogut posar ambientadors perquè jo m'ofegava.....

Però el colmo és la sensibilitat ambiental, no puc suportar segons quins sorolls, em fan un mal les orelles i el cap de la hòstia, i se'm crispen els nervis fort, però no em puc posar taps d'escuma perquè quan l'escuma s'expandeix em fan mal els conductes auditius, tant que me'ls he de treure, caca de vaca....i les llums, hi ha dies que no puc sortir de casa si no duc les ulleres de sol, però no em refereixo de dia, vull dir de nit!!! això és mes aviat nou, abans em passava amb la llum del sol i amb alguns llums artificials molt potents, però ara es el colmo, els llums dels cotxes, els dels carrers, em fan un mal que fins i tot portant les ulleres em fan mal de vegades....l'altra dia necessitava sortir una mica de casa i vam anar de visita una estoneta a casa uns amics i només sortir de casa em vaig haver de posar les ulleres per la llum i la mascara perquè uns veïns tenen llar de foc i m'ofego amb la fusta cremada, doncs a casa d'els amics tampoc em vaig poder treure les ulleres....cada cop a mes em va, ara detecto les benzineres estant dins del cotxe abans de veure-les, cada cop pitjor...........la veritat es que estic acollonideta.....

amén

buf..ara si que ja no puc gens més.....per ser que no soc "quejica".....avui m'he queixat per els meus següents 30 anys jejejjejje.

El Blau m'encantaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!

merci per ser-hi! muuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuaks!!

m'he quedat bastant agust...;)

Bé, això és tot el que vaig tenir necessitat d'explicar, no se si podeu posar-vos a la meva pell, si em llegeix algú que pateixi una o vàries d'aquestes malalties no li serà difícil, però, fins i tot a mi, de vegades, tot i sabent què tinc, tot i viure-ho cada dia de la meva vida des de fa una pila d'anys, encara hi ha dies que no me'n faig el càrrec.........simplement me'n faig creus d'haver trigat tant a saber que em passava quelcom que no era normal.....

TENEBRES

2010-01-21T04:23:00.007+01:00

[Tenebres és un relat curt que vaig fer quan tenia 19 anys, un 25/3/98, sempre m'ha agradat molt i crec que es un bon escrit per encetar el bloc.]

Conten tenebroses llegendes, d'un paratge avui dia ja oblidat anomenat Erm, la història de la seva destrucció, protagonitzada de ben aprop per una jove de 18 anys, de cabells foscos com la nit, pell bruna i uns ulls tan negres que no es distingia la pupil·la de l'iris.

Erm era una terra tranquil·la, al bell mig del bosc, situada sota el turó, el qual era coronat per dues grans roques megalítiques. Era un lloc realment idíl·lic, tallat per un rierol d'aigua cristal·lina, dolça i pura, envoltat per majestuosos desmais abraçats per les heures, deesses passionals de l'enamorament, que il·luminades per la claror misteriosa del clar de lluna, dansaven sensuals al so del vent de l'oest entortolligant, encara més fort, els seus braços als desitjats amants. Un indret màgic, una terra oblidada pels records i recordada, tan sols, en els oblits de la vellesa.

Doncs bé, un tres de maig de l'any 96 després de Crist, l'anomenada noia passejava tranquil·la per la vila on vivia, observant els seus veïns, recollint flors i xerrant amb tots els seus coneguts. Era un dia com qualsevol altre, la llum del sol omplia de colors fins i tot la zona més fosca, els cants dels ocells ressonaven dins de les coves i els perfums de les flors es podien percebre des de dalt del turó allí era on estava aleshores, fixant-se en tot des de damunt d'una de les dues grans roques que hi havia al capdamunt.

De sobte es va adonar que una gran foscor s'apoderava de la terra. Tota la llum que emetia el poderós sol, es dissipava entre una negror impenetrable. Ella, aterrida i amagada entre les dues grans roques, podia veure com la terra s'obria esquerdada, donant pas als éssers dels inferns. Diables, diablesses, bruixes i bruixots emergien de les profunditats del mal per regnar damunt la terra. Un gran terror li omplí el cos, deixant-la glaçada davant d'aquella visió horrible, veient com els habitants de la foscor s'apoderaven de la vida, sense deixar la més mínima energia pura i blanca. No podia fer res, era un ésser impotent davant d'uns fets terribles, tan sols podia acotar el cap, i amb les mans plegades resar a les divinitats pietoses.

Aquests éssers implacables, mataven, assassinaven, destruïen sense cap pietat, utilitzant els cossos de nois i noies virginals per als seus sacrificis, per invocar el seu senyor, Astarot príncep dels Trons

dels inferns, cridant el nom de la bèstia, dansant incansables al voltant del pentagrama, amb càntics tenebrosos, invocacions malèfiques sota la negra nit, pluja de foscor damunt de cossos nus, de cossos únicament vestits per la perversió. Brindant maliciosos amb calzes que vessaven sang d'algun nadó nonat.

I seguia amagada i aterrida entre les dues grans roques, envoltada de mal, tement per ella mateixa i pel petit ésser que bressolava en el seu interior. Si aquelles malvades criatures de les tenebres la descobrien, utilitzarien la seva petita creació en algun terrible sacrifici. Aquest fosc pensament va provocar-li una intensa angoixa, tenia unes ganes immenses de cridar i apretar a córrer, però no podia, la descobririen, i aquesta era una cosa que no podia permetre, el seu minúscul company corria perill, i ella no s'havia d'arriscar només perquè el terror cridés la seva impetuositat, no tenia cap dret a ser egoista.

No es podia moure. Aterrida i paralitzada entre aquelles dues grans roques, sense aliment ni beguda, i amb poca roba per abrigar-se, però si es movia, l'embrió que resguardava en el seu interior, entre les parets musculars del seu ventre, i que allí cap mal podia prendre, corria el perill de ser atrapat per aquells éssers foscos i morir entre les seves angoixants urpes. Tenia molt fred, les tenebres eren realment gelades, no hi havia cap fil de llum, cap gota de calor. Era com si una negra i espessa capa de núvols gelats hagués cobert tota la volta celest. No parava de tremolar, tenia les mans tan fredes que ni tan sols les sentia, va tenir la impressió que si les tocava s'esmicolarien en milers de cristalls de carn. I passaven les hores, inacabables de desesperació.

Allí, entre aquelles dues grans roques, seguia amagada, obsessionant-se amb el pensament obscur i tètric que no podria sortir d'allà, i que el seu petit company no aconseguiria, mai, veure l'agradable llum del sol. Les papallones dansant a la claror, fades de joia i alegria tastant el nèctar perfumat de la primavera. I tot trencat pel terror de les tenebres, pel desig fosc de corrompre la tranquil·litat, desig d'éssers implacables i tètrics, inexistents a la realitat, habitants dels pitjors malsons, i que ara, havien pres la forma d'ombres diabòliques i temibles per udolar als vents dels inferns, a l'aire bullent de les profunditats negres.

Entre aquelles dues grans roques, seguia aterrida i amagada, resant al príncep dels serafins celestials, cridant amb el cap cot el nom de Uriel, arcàngel de la salvació. I amb els dits entrellaçats, com els pètals de la flor que ja no rep més llum solar, aixecà la vista, meravellada pel que la seva visió li oferia. Era un home d'uns vint-i-cinc anys, de pell blanca, quasi bé transparent, amb uns cabells daurats i llargs a l'alçada de les espatlles, de les quals en sobresortien dues ales blanques i lluents, tan precioses que podien ser, ben bé, l'enveja del mateix Pegasus.

En aquell moment, es va acostar i la va agafar d'entre aquelles dues grans roques, abraçant-la amb els seus poderosos braços, enlairant-la per damunt del cataclisme universal.

No es van dirigir cap paraula, cap so va sortir de les seves boques, l'únic que es va poder sentir, l'únic perceptible per la seva oïda era una veu entre femenina i masculina, venia de tot arreu i alhora d'enlloc, i xiuxiuejava: "Tu has estat l'escollida per la nova generació."