divendres, 15 de novembre de 2013

És quan t'oloro massa fort que hi veig clar



Una de les característiques de patir Sensibilitat Química Múltiple és la de tenir hiperòsmia, la hiperòsmia és un símptoma clau en aquesta malaltia, ens fa sentir les olors magnificades, molt més fortes de lo que les senten les persones que no estan malaltes, això és una arma de doble fil, doncs en ocasions, ens ajuda a identificar tòxics olorosos als quals estem exposats i per tant ens podem protegir  d'ells, però la gran majoria de vegades ens es perjudicial, doncs fins i tot ens molesten substàncies oloroses que no ens fan mal, i no estem a gust a on hi hagin aquestes substàncies.

Perquè parlo de tòxics olorosos? doncs perquè sí que és cert que hi ha un nombre considerable de tòxics que fan olor, però encara n'hi han més que no en fan cap d'olor, per tant, tampoc ens podem refiar del nostre olfacte per identificar que alguna cosa ens perjudica, aquí hi ha un altre fil de l'arma, podríem dir que la hiperòsmia és una arma de triple fil doncs.

És una característica semblant a la que pateixen les embarassades, que de cop i volta no suporten moltes olors i les noten molt més fortes, això es hiperòsmia també, i és el que ens passa a nosaltres, però a temps complert, no uns quants mesos i prou.

És habitual que les persones que patim SQM ens posem a flairar-ho tot "snif snif, a veure si m'hi puc estar aquí" o "snif snif, a veure si em puc acostar a aquesta persona", ens tornem una mica com gossos rastrejadors, lo que en castellà s'anomenen "sabuesos".

I aquí ve la meva reflexió, "és quan t'oloro massa fort que hi veig clar". Quan estic en contacte amb una persona que fa vida normal i utilitza els productes de neteja, per fer la bugada i cosmètics habituals, els hi oloro una fortor a la pell que és antinatural. La pell d'aquestes persones fa qualsevol olor menys a persona, generalment la olor més comuna és la de suavitzant de la roba, us imagineu què passa no? aquestes persones renten la roba com han fet sempre, amb els productes que compren al seu supermercat habitual, es posen aquesta roba, i la seva pell absorbeix les partícules oloroses i totes les restes de sabó i suavitzant que queden a dita roba, com si fos una crema, o un oli. No us esgarrifa?? 

És algo terrorífic, des del meu punt de vista coneixent lo perjudicials que son tots aquests productes, que la pell de les persones absorbeixi totes aquestes substàncies, perquè si l'absorbeix la pell, tard o d'hora acabarà al torrent sanguini, i d'aquí a qualsevol òrgan del cos. I això amics meus, gairebé és lo mateix que prendre's un xarrup de suavitzant, i estic segura que mai faríeu tal cosa.

I passa això amb els productes per fer la bugada, i amb els xampús, gels de bany, colònies i perfums, i qualsevol cosa que vagi directe a la pell, us les beveu pels vostres porus, i això no pot ser pas bo, de fet, si no hi hagués cap problema, malalties com l'SQM probablement no existirien.

I aquí no hi ha més culpable que la desinformació, desinformació que les grans multinacionals que viuen de vendre aquests productes estan interessades i encantades de que segueixi tal qual.

No us deixeu enverinar!!! Obriu els ulls!!! Informeu-vos!!! No us deixeu enredar!!! No permeteu que el vostre organisme begui verins per la pell!!! La salut, amics meus, és lo més valuós que tenim, no espereu a perdre-la per adonar-vos-en!!! Estimeu-vos com m'estimo jo!!! ♡

La netedat no fa olor!!!




dilluns, 16 de setembre de 2013

Evolució d'una mascareta




Ja feia temps que volia escriure aquesta entrada, perquè una imatge val més que mil paraules. I si acompanyo les imatges d'unes miques de paraules, millor que millor :).

Quan em van diagnosticar SQM al desembre del 2009, la meva mascareta en entrar a la consulta era una bufanda de llana de color blau que m'embolicava al voltant del cap, perquè jo no n'era conscient, però ja m'estava protegint dels tòxics que no em deixaven respirar.

Un dia em vaig llevar pel matí i vaig anar a la cuina a buscar una mica d'esmorzar, i vaig veure sobre la taula del menjador una capsa de 10 mascaretes 3M 9926, com la de la primera foto més avall. Tan bon punt vaig veure la capsa em va saltar el cor a la gola, vaig tenir un sobresalt, em vaig impressionar molt i em vaig posar a plorar com una magdalena, em sentía tan desgraciada i impotent...

Vaig començar a necessitar dur mascareta sí o sí per anar pel carrer a mitjans de gener del 2010 ja, la bufanda en aquells moments ja no feia res de res.

Així que la meva primera mascareta va ser una 3M 9926, em sentia estranya i molt violenta duent-la posada, i m'agafava ben fort de la meva parella quan anàvem pel carrer.


Com que em feia molta vergonya anar amb la 3M 9926 a la cara i que em veies i mirés tothom, amb això tant ortopèdic a la cara, i a més a més el material de l'interior m'irrita la pell, vaig buscar per la xarxa alguna alternativa que fos més agradable estèticament, i buscant buscant vaig trobar les mascaretes I can breathe, estèticament no tenien res a veure amb la mascareta 3M. 

A la foto podeu veure la mascareta a l'esquerra i el filtre a la dreta.

Aquesta mascareta te l'avantatge que no és desagradable visualment, però els filtres són molt prims i fan una olor d'alcohol etílic ben desagradable, per lo que no són gaire pràctiques per a malalts d'SQM.


Duent només un filtre amb aquesta mascareta de seguida vaig fer curt i vaig tenir que afegir un altre filtre, em costava més respirar, ja que a diferència de les 3M 9926, aquestes no tenen vàlvules, però em protegia una miqueta més.


La cosa anava avançant a marxes forçades i dur 2 filtres de seguida se'm va fer poc també, així que al cap de pocs dies ja vaig necessitar dur la mascareta 3M i la I can breath amb 2 filtres combinades.

I al cap de poc d'això ja vaig necessitar dur no nomes una mascareta 3M combinada amb l'altre i els dos filtres, si no que en necessitava una altra més, i si hagués estat per mi encara n'hi hagués afegit dues o tres més, però no era plan, no era ni còmode ni pràctic, i era el moment de plantejar-se un altre canvi.

En aquells moments estàvem arribant al maig del 2010 i la meva boca demanava a crits anar al dentista, però com m'ho faria per anar per Barcelona si cada vegada necessitava més mascaretes una damunt de l'altre per poder respirar mínimament bé??



La meva salvació va ser la mitja màscara o respirador d'un filtre de la casa Medop. Em vaig preocupar de buscar un respirador d'un sol filtre perquè la musculatura del meu coll no és precisament forta i ja sabia sense haver-ho provat abans que 2 filtres no els aguantaria pas.

Em va costar molt prendre la decisió de comprar algo així, però no hi veia sortida, si cada cop necessitava més i més mascaretes una damunt de l'altre, era clar que havia de fer un cop de cap i decidir-me.

Val a dir que a part de estar més protegida, aquests tipus de màscara té més avantatges, el principal és que els filtres filtren molt més i que duren uns 6 mesos, i al tenir vàlvules és més fàcil respirar quan estem en llocs tancats.

I així va morir la meva fantasía de dur una mascareta que no semblés una mascareta i anar més discreta pel carrer. Vaig haver de desar la vergonya al fons del congelador, perquè a la meva balança personal, pesava molt més la meva salut.


En el moment que vaig anar a veure els dentistes no em van voler fer res de tot el que necessitava la meva boca i salut que em fessin, em van veure tan malament de salut que volien que em posés en mans d'un metge i que millorés una mica abans de tocar-me. Doncs estava de mira'm i no em toquis, les coses com siguin.

Al cap de gairebé un any de tot això, per fi vaig anar al dentista, em van fer una bona operació, ara mateix no sé si alguna vegada ho he explicat per aquí al blog, però es van estar més de 5 hores per fer-me tota la boca mentre jo estava sedada i vigilada per l'anestesista.

Com que l'operació de la boca era important (4 extraccions i bastantes coses més), jo era molt conscient que no podria dur la meva salvavides Medop com si res, que em faria mal la boca durant forces dies, així que altra vegada a buscar una alternativa.

La vaig trobar amb la mascareta de cotó que podeu veure aquí sota, la primera que em vaig comprar era de color granat, ara ja està jubilada pobreta, molt de tute ha tingut. 

Aquesta es la mascareta que faig servir per estar per casa, per protegir-me si em cal a dins de casa i per anar a obrir la porta o anar a buscar algun paquet que m'hagin portat.


En aquesta foto de sota podeu veure la mascareta amb un filtre usat al seu costat, no sé si aprecieu a la foto que és un filtre gruixut, cada compartimentet que veieu està ple de carbó activat, cosa que demostra el coloret negre-gris que se li veu.

Hi ha una gran diferència entre aquest filtre i els filtres de la mascareta I can breathe, no hi ha color, els de la I can breathe son prims com ho es una mascareta 3M 9926 per exemple, aquests de la màscara de cotó son ben bé gruixuts com un dit. Els filtres d'aquesta mascareta de cotó duren si fa no fa uns 6 mesos, com els filtres d'un respirador.

Només li veig un inconvenient, i és que costa respirar una mica, i si tens ja alguna dificultat per respirar sense dur cap mascareta, com em passa a mi, pot ser una mica agobiant dur-la.


Així és com la vaig dur durant el temps mentre se m'estaven curant les genives després d'anar al dentista, duia la verda de cotó a sota i les altres dues al damunt, a part de segellar una mica més, aquestes mascaretes de color gris tenen una olor particular que no m'agrada gens.

Això sí, si en algun moment em costava respirar canviava l'ordre de les mascaretes.


I a l'estiu del 2011 em vaig llevar un dia i vaig trobar el meu respirador Medop fet confeti per tot el menjador, i el meu gos Bambú fent cara de no haver trencat mai cap plat, gairebé m'agafa un cobriment, veure trencat el meu respirador va ser algo terrorífic, què faria ara? com aniria enlloc? estava esglaiada, esparverada i esmaperduda de mala manera.

Vaig trucar al meu company plorant desesperada: "i ara que fareeeeeeeé!!!! buaaaah!!!" i ell em va fer reaccionar, "Tranquila dona, en comprarem un altre".

Com que el respirador Medop m'anava una mica gran i són de mida única vaig aprofitar per buscar-ne un altre, també d'un sol filtre, però que tingués com a mínim un parell de talles, a veure si agafant la petita no m'anava tan gran.

I després de buscar molt i molt i de trencar-me les banyes de mala manera, per fi el vaig trobar, el meu respirador Sundström SR90-3, em va a la mida perfecte, és còmode i molt fàcil de treure i posar.

Aquest es el respirador que duc actualment quan he d'anar a llocs amb pol·lució i/o tòxics ambientals, també és el que faig servir durant tot l'hivern per sortir al jardí, ja que les llars de foc dels veïns no em permeten respirar bé i em són altament perjudicials.


I bé, aquesta ha estat l'evolució de les meves màscares des del dia que em van diagnosticar SQM, un cada cop més llunyà 23 de desembre del 2009, fins el dia d'avui. 

I encara que sembli que ho tinc tot superat i que no tinc cap problema per anar amb el respirador o la mascara pel carrer, cada cop que ho faig em segueixo agafant ben fort de la meva parella, com si fos el primer dia. 

No és com haver de dur ulleres quan mai se n'han dut, haver de dur màscara per poder sobreviure, és algo a lo que un difícilment s'acostuma.

Una abraçada a totes i tots els emmascarats forçosos!!

_______________________________________________________

Nota de setembre del 2016:

Degut a les meves millores de salut fa 2 anys i 4 mesos que no duc mascareta.

dijous, 11 de juliol de 2013

Incondicional





Ens vam conèixer sense voler, per casualitat, 
vas aparèixer a la meva vida un dia sense nom
i ja no en vas marxar mai més…
Han passat 5 anys, 
de rialles, d'entrebancs, de penes, 
d'alegries, de canvis, de dificultats,
i allò que en un principi gairebé ni teníem, 
ara és tan gros que no ho podem obviar.
Vam començar sense saber a on anàvem
sense saber si anàvem enlloc
sense saber si arribaríem junts al nostre destí ignot.
I sense baixar del nostre vaixell de closca de nou
hem fet camí sense mirar enrere,
i ara anem en un bergantí vent en popa i a tota vela.
En 5 anys de relació i 4 sabent-me malalta,
molta gent ha vingut i molta gent ha marxat,
només tu t'has quedat al meu cantó de forma incondicional
sense posar cap condició 
i acceptant totes les imposades per la malaltia.
T'estimo, t'adoro, ets la meva vida, 
amb qui penso en tot el dia,
amb qui somio quan els somnis em banyen els ulls.
Per molts anys amor!! 
avui som una mica més grans!!


                                                                        3-5-2013



Avui, 11 de juliol, fa 5 anys que vam començar la nostra aventura, aquest és el meu regal d'aniversari per la persona més important de la meva vida. T'estimo pistatxo!!!!

També penjo el regal que et vaig fer l'any passat, perquè, encara, no puc viure sense tuuuuuuu!!!!


video


Gràcies per aquests 5 anys tan intensos!! Em fas sentir viva cada dia!! T'estimo!!

dimarts, 9 de juliol de 2013

Quan l'instint maternal és el més fort... ♡



Molts cops hem sentit notícies sobre mares lactants de diferents espècies animals alletant cries orfes d'espècies totalment diferent a elles... Truges alletant tigres, gats alletant opòssums i esquirols, capibares criant cadells de gos, una cria de hipopòtam que ha adoptat un mascle de tortuga gegant com a mare, gossos que crien pollets, i fins i tot gallines ponedores covant gatets o conillets... 

El que no m'hagués imaginat mai és que viuria una experiència així a casa meva, tot i que hi ha algunes diferències...

L'any passat vam adoptar un gatet negre, li diem Melindro perquè és d'allò més dolç, el gatet deuria tenir 3 mesets si fa no fa, es va fer de seguida amb tothom de casa, sobretot amb la meva gossa petita, la Turbina. 

Un dia vaig sentir un soroll molt particular, bastant inconfosible, i vaig pensar "no pot ser!", em giro, i veig al gatet mamant com un boig amorrat a una meta de la Turbina. Tan bon punt com me n'adonava, vaig intentar que deixés de fer-ho, però quan vaig veure que ella mateixa anava a buscar al seu gatet, ho vaig deixar per impossible i els vaig deixar fer, "Total", vaig pensar, "es cansarà ràpid perquè la Turbina poc que té llet" ... 

Jo, innocent i ignorant de mi, pensava que a una femella que MAI havia estat prenyada ni havia criat mai no li podia sortir llet... i quan vaig veure que les metetes de la Turbina havien crescut i que fins i tot algun cop li havia sortit alguna goteta de llet, primer de tot vaig al·lucinar, en segon lloc em vaig meravellar, i finalment vaig aprendre que hi ha algo més fort que el ser mare en si, i és l'instint maternal, que tant és si el fill surt de les teves entranyes, hi ha un lligam més fort que tot això... 

Ara el Melindro si no té l'any deu estar ben a puntet, i a l'abril vam adoptar una altra gateta, una siameseta de pel llarg preciosa que es diu Muad'Dib... i bé... altre cop, ja no és ben bé la meva gateta... ja que la Turbina ha tornat a deixar anar el seu instint maternal, i d'una gateta que ja estava destetada, me l'ha tornat a adoptar i li dona de mamar com al Melindro, i li han tornat a créixer les metetes, clar...

Però no us penseu que perquè no li doni de mamar a en Melindro ja no el cuida al seu gatet eh!, no no, i tant que el cuida... Quan li posem el plat del sopar amb el pinso, ella, la Turbina, agafa un parell de granets de pinso, puja al meu llit, va on es el Melindro i li deixa els dos granets de pinso allà perquè se'ls mengi, fins i tot li acosta amb el morro una mica...

L'any passat li va portar un ocellet que va caçar al jardí... national geographic que lo flipas colega...

Això de donar coses també li ho fa a la Muad'Dib, cada llaminadura per gos, o trosset de pa, o lo que sigui que li donem a la Turbina, ella va directa a donar-li a la Muad'Dib, que com que no és un gos no s'ho menja i comença a jugar com una boja.

I com és evident, protegeix a la seva gateta de tots els altres gossos de casa, que no fan més que empipar-la amb els petons que li fan, però si entra un dels altres gossos a l'habitació, la Turbina es posa a la defensiva, es posa davant de la seva gateta, la tapa amb el seu cos, i comença a roncar i a ensenyar les dents,  i es molt probable que mossegui fins i tot a qui vingui a, segons ella, emprenyar... no fa mai mal perquè els altres 4 gossos de casa son mastodontes en comparació i no li foten ni cas, clar.

Així que tinc una gateta de si fa no fa gairebé mig any d'edat, que encara mama de sa mare adoptiva, un gos que no ha parit mai. Fa uns dies intentava altra cop destetar-la, però com que fan lo que volen quan estic dormint, lo que aconsegueixo de dia, m'ho desfan de nit... així que definitivament, desisteixo, que facin tu, la Turbina és feliç amb la seva gateta, i la Muad'Dib és feliç amb la panxa plenota, i jo sóc feliç de veure-les felices a elles :).

I bé, després d'aquesta petita història, us deixo amb una foto de la Mama Turbi i el seu gatet, un vídeo de la Mama Turbi i la seva gateta, una foto molt recent de la Muad'Dib i la Turbina, i per si de cas i ha algun incrèdul, una foto on es veuen unes gotetes de llet sortint de la mamelleta butideta de la Turbina, espero que el disfruteu  :)



video




És tan i tan fàcil estimar aquests animals... ♡

Aquí us deixo uns enllaços amb històries d'adopcions animals peculiars:




La gossa que ha adoptat la Cora, una petita tigretona (atenció com abraça la Cora al seu germà de llet)





De vegades no és sols l'instint maternal el que té força, l'instint filial no és queda pas curt... 

dimarts, 12 de febrer de 2013

1916



Any amb nom de colònia, colònia amb nom d'any...
no se si t'agradava per ser el teu any de naixement
o si, simplement, era coincidència.
L'olor de l'espígol em transporta als teus braços...
Quin coixí més dolç!
Cançons de bressol, jocs de taula i rialles.
Fet i amagar, classes de ganxet, i prendre mides per fer-me els pijames.
Contes que em feien riure fins no poder més,
i alguna sabatilla llançada amb molta punteria.
Enyoro la complicitat, allò que teníem juntes i que no teníem amb d'altres.
Et parlo cada dia, cada dia penso en tu i tinc alguna cosa a dir-te, a explicar-te
Ric amb tu, et canto cançons, i, de vegades, encara ploro llàgrimes de melangia.
M'agradaria, per uns instants, sentir-te riure com sempre feies,
aquell riure que encomanava a tothom...
Així és com et recordo, tan maca!!
Una part de mi va quedar buida en marxar tu
i sempre quedarà buida, fins que toqui reomplir-la amb tu de nou.
Perquè mai ningú podrà ocupar el teu lloc,
perquè t'estimo tant i eres tan important en la meva vida...
em vas donar tant i em vas demanar tan poc,
que mai podria deixar que res ni ningú ocupés el teu lloc, tan especial, dins meu,
perquè jo mai et vaig fer saber la immensitat d'amor que sentia per tu,
perquè fins que no vas morir, no ho vaig saber completament.
T'estimo màvia, se que tu ho has sapigut sempre,
t'enyoro màvia, vine'm a veure en somnis i abraça'm!


                                                                                                                                  07-02-2013