dijous, 18 d’octubre de 2018

Jo sóc del clan d'Helena!



D'on vens i a on vas... t'ho has preguntat mai? segur que sí... 

M'agradaria parlar d'això avui, però no del "on vas", si no que em vull centrar en el "d'on vens".

Suposo que la majoria de persones quan pensen d'on venen, si fa no fa i qui més qui menys, fan un recorregut mental de la seva vida des del punt on es troben cap enrere. Crec que si li diem a hom que pensi fins el màxim enrere la majoria de persones no passaran de pensar en els seus pares o com a molt avis, però què hi ha més enllà? i no parlo de uns centenars d'anys enrere, què hi ha milers d'anys enrere? D'on venim? 

Doncs no sé d'on vindreu vosaltres, però sí sé d'on vinc jo ;)

Les "mares" mitocondrials:

Segons els estudis de Bryan Sykes a Europa hi ha 7 grups, 7 clans femenins, dels quals provenim la població europea, són les mares mitocondrials. Podeu llegir sobre tot això al seu llibre "Las 7 hijas de Eva".

L'ADN mitocondrial s'hereta i només es transmet als fills per part de la mare, tots tenim el mateix ADN mitocondrial que la nostra mare, i aquesta el mateix que la seva mare, i així successivament. D'aquesta manera podem estirar del fil i saber quina és la nostra mare mitocondrial original.

La meva mare mitocondrial és Helena, la qual va viure fa 20.000 anys, en l'època més crua de l'últim Període Glacial, i en descendeixen el 47% dels europeus i és freqüent en la població basca.

Les persones que provenim d'Helena se'ns engloba en el grup (haplogrup) H. El meu, concretament, és l'haplogrup H1, aquesta és la branca més important de l'haplogrup H, ampliament expandit a Europa, Àfrica del Nord y Àsia Occidental, essent molt més freqüent a l'Europa Occidental, sobretot entre els bascos (un 27,8%).

L'avantpassat comú, la mare mitocondrial, de la branca H1 probablement va viure entre 9.000 i 15.000 anys enrere, no molt després del final de l'últim Període Glacial. Els seus ancestres materns havien estat els primers habitants de l'Europa continental, persones que van ser expulsades del nord per les capes de gel glacial durant l'última gran cresta de fred al final de l'Edat de Gel.

Es van refugiar durant milers d'anys en refugis més càlids al llarg del Mediterràni, fins i tot a la península ibèrica.

L'ancestre comú de l'haplogrup H1 probablement vivía dins d'aquest refugi Ibèric, i quan l'Edat de Gel va desparèixer, els seus descendents van emigrar al nord.

Seguint la costa atlàntica, van portar l'H1 a allò que es convertiria en les Illes Britàniques. A mida que el clima es va continuar escalfant, alguns van transportar l'haplogrup fins al nord d'Escandinàvia, mentre que altres van anar cap a l'est i alguns altres es van dirigir cap al sud, creuant l'estret de Gibraltar cap al nord d'Àfrica.

Avui dia, aproximadament un 13% dels europeus actuals poden seguir la seva ascendència maternal a l'haplogrup H1, i per la població espanyola aquesta taxa és gairebé del 25%.

També arriba a nivells significatius fora d'Europa, des del Marroc i Tunísia fins al Líban i l'est de l'Àsia Central.

Encara que l'haplogrup H1 rares vegades arriba a altes freqüències més enllà de l'Europa occidental, més del 60% dels Tuareg orientals a Líbia pertanyen al haplogrup H1. Els Tuareg es diuen Imazghan, que significa "gent lliure". Són persones aïllades i semi-nòmades que habiten el Sàhara Occidental-Central i avui són conegudes per un turbant blau fosc i distintiu que usen els homes i per la seva llarga història com porters del desert.

Com les dones portadores de l'H1 van dur aquest haplogrup des d'Europa occidental fins a aquesta comunitat aïllada? Probablement van emigrar d'Espanya a través de l'estret de Gibraltar al Marroc després de l'última Edat de Gel, on van ser assimilats dintre dels berbers de la costa mediterrània. Després, fa uns 5.000 anys, el Sàhara es va desplaçar d'un període de condicions habitables relatives a l'entorn desèrtic dramàticament àrid. Aquest canvi podia haver provocat migracions al llarg del Sàhara, provocant que els antics Tuaregs es reunissin i es barregessin amb els berebers, portant llinatges H1 a la seva població.

Descobrir aquestes coses és apassionant, però poder-ho fer un cal que es faci un anàlisi genètic, jo me'l vaig fer en el seu moment per temes de salut, el primer que em vaig fer va ser amb la meva doctora, quan em va donar l'informe va ser com si estigués llegint xinès o un jeroglífic dirèctament, no entenia res de res, així que vaig posar-me a buscar informació, què volia dir aquest gen, què volia dir aquest altre, i així. Mica en mica em vaig començar a interessar molt per la genètica, l'epigenètica i la nutrigenòmica (coses de les que probablement en parli en un futur).

Sense gairebé ni adonar-me'n em vaig veure tan interessada en tot això que l'anàlisi que em vaig fer amb la meva doctora se'm va fer massa curt, en volia més, volia saber més coses, tenia set de genètica, i així vaig descobrir la companyia 23andMe, on et pots fer un anàlisi genètic més extens que el que m'havia fet jo (tot i que l'informe que l'acompanyava era molt explicatiu i complert) per un preu bastant assequible. L'anàlisi que em vaig fer amb aquesta companyia duia una part de salut i una sobre ascendència, cosa que mai m'hagués imaginat que em cridaria l'atenció, si que m'ha interessat sempre una mica la genealogia, els arbres genealògics i tal, que tinc la sort que un cosí del meu pare es va dedicar a fer-lo de la seva branca, i així he pogut saber una mica sobre el meu passat més proper, però mai havia pensat en mirar més enrere que tot això.

Al tenir la informació que em va donar aquest anàlisi genètic em vaig començar a interessar mes profundament sobre el tema, vaig trobar a la xarxa molta gent que es dedica a la genealogia genètica, vaig descobrir en Brian Sykes i el seu interessant llibre i vaig poder aprofundir una mica.

També vaig descobrir que tinc lligams genètics amb molta gent, que també s'ha fet l'anàlisi genètic amb aquesta companyia, i son familiars genètics meus, en concret 957 persones que s'han fet aquest anàlisi i comparteixen la seva informació allí. Dintre d'aquests familiars hi ha gent d'Estats Units, Espanya, Regne Unit, Itàlia, Puerto Rico, Alemanya, Polònia, Mèxic, Cuba, Canadà, França, Irlanda, Colòmbia, Rússia, Suècia, Grècia, Portugal, Brasil, Hongria i Àustria. Aquestes persones son família llunyana meva, cosins molt llunyans, però cosins al cap i a la fi. És molt curiós i emocionant a la vegada.

Els parents més propers que tinc son cosins quarts, això vol dir que compartim els mateixos "trastatarabuelos", que no se com es diu en català, que son els que van després dels rebesavis. Crec que la paraula en català és rerebesavi.

També vaig descobrir que tinc gens Asquenazites (Ashkenazi), els Asquenazites son els jueus descendents de les comunitats de Renània a l'oest d'Alemanya. El nom hebreu medieval de la regió (Alemanya) és Aixquenaz. Es van assentar a l'Europa Central i Oriental. Diuen que tots els Asquenazites comperteixen lligam genètic i per tant són família. Qui m'havia de dir que descobriria que tinc gens jueus! Es veu que tinc un avantpassat que era 100% Asquenazita i que probablement va néixer entre el 1710 i el 1800.

Com podeu veure és un tema molt interessant i apassionant, espero anar tafanejant més en les meves arrels i saber-ne més coses.


Fins la propera família!


dissabte, 22 de setembre de 2018

L'inici de l'escola, una nova aventura





Quan era petita no m'agradava gens anar a l'escola, tampoc hi estava gaire acostumada, ja que al estar sempre malalta passava més temps a casa que allí, i això no ajuda gaire a poder quallar les amistats.

Jo tenia molt clar a quin tipus d'escola volia portar el meu fill, volia una escola petita, familiar, que estigués el més a prop de la natura, on els nens i nenes es coneguessin tots i on els mestres poguessin conèixer profundament els nens i nenes que hi anaven, on es respectés el ritme particular de cada nen i nena, on pugessin ser lo que són, nens.

Com ja sabeu, tinc un munt de malalties, algunes d'elles ambientals, era important per a mi poder dur el meu fill a una escola on l'entorn fos el més net possible, i on, si es donava el cas, els mestres es poguessin adonar de si desembolupava algun símptoma relacionat amb tot lo que duc al damunt.

Sembla algo difícil d'aconseguir, i realment ho és, les coses com son, però al final, ho hem aconseguit!

Aquí on vivim, dins del parc natural, hi ha una petita escoleta rural ben bé al mig del parc, el pati es un camp, esta envoltada de bosc, els nens i nenes que hi estudien tenen la banda sonora del bosc, ocells i més ocells, no senten al trànsit, no respiren el fum dels cotxes, no senten xivarri del carrer, son allà amb una pau i tranquilitat brutal.

Si no recordo malament, diria que no son més de 40 nens i nenes, comptant des de P3 fins a 6è. 

Si jo hagués anat a una escola així de petita, segur que hagués estimat l'escola i m'hagués agradat anar-hi!

El meu fill ha començat l'escola directament a P4, l'any passat no l'hi vam voler dur, per diversos motius, un és que el veiem molt i molt verd, i l'altre, i el més important, és que com que anàvem a canviar de casa en breu i marxàvem lluny de on vivíem aleshores, no volíem trasbalsar-lo amb un canvi d'escola a mitjans de curs, i que a on comencés ja fos el lloc definitiu.

He estat més d'un any mentalitzant el nen amb que tindria que anar a l'escola, poc a poc i de mica en mica li he anat explicant, no menteixo mai al meu fill, però en aquest cas, li he dit moltes vegades que a mi m'encantava anar a l'escola, què havia de fer si no?

Quan ha arribat el moment i s'acostava el dia que havia de començar, l'haurieu d'haver sentit, "no vull anar a l'escola mai mai mai!!!!", "no vull aprendre res mai mai mai", "em vull quedar a casa sempre!!!", "l'escola em fa por!!!". Jo tremolava de que arribés el dia D també! 😰

Li vaig ensenyar fotos de l'escola i dels nens i nenes fent coses allí, pintant, fent figures de fang, fent excursions, etc... veient aquestes fotos se li va passar bastant la por, però no el tenia gens convençut.

Un dia vam anar amb son pare a comprar algunes coses per l'escola, una motxilla de La Patrulla Canina que va triar ell, la carpeta, un parell de bates, una mica de roba, unes bambes, unes botes d'aigua, que no en tenia, i l'haguessiu hagut de veure com caminava amb elles, com un cowboy! 😂 I de pas un reguitzell de llapissos, plastidecors, ceres i plastilina nous per tenir a casa (la plastilina que tenia se la van menjar els gossos 🙈)

I va arribar el dia, com que era la primera vegada que anava a l'escola faria el període d'adaptació, els primers 2 dies l'aniria a buscar a les 11:30 en comptes de a les 14:00, que és quan acaben. I així ho vam fer, el vaig dur, m'hi vaig quedar una mitja horeta més o menys (els pares d'infantil ens podem quedar una estona amb els nens si volem), i quan vaig veure que ja no em feia ni cas li vaig dir adéu i vaig marxar. Quan van ser les 11:30 ja era a l'escola i el vaig recollir, estava la mar de content.

A l'endemà vam fer lo mateix, el vaig deixar a l'escola, m'hi vaig quedar una estona, i a les 11:30 vaig arribar a buscar-lo. Quan vaig arribar la seva mestre els hi estava explicant un conte, jo em vaig quedar en silenci dreta darrera d'ells escoltant-lo i mirant-me'ls. Quan van acabar, la mestre li va dir al meu fill "mira qui hi ha darrera teu! la mama!" ell es va girar, va fer cara de decepció, es va aixecar i es va amagar al lavabo, no volia marxar de l'escola! 😂 No us podeu imaginar la sorpresa que tenia al cos jo en aquell moment! Li vaig demanar que vingués i no volia, li dic "vine home, parlem" i es va acostar recelós, li vaig preguntar si es volia quedar i em va dir que si, i jo "carinyo si et vols quedar doncs et quedes rei, no hi ha cap problema!" va fer cara de content i va anar a la seva classe, la mestre i jo flipant. I així es va acabar el període d'adaptació, pim pam tu.

Al dematí em fa marxar tan aviat a l'escola, que arribem gairebé al mateix temps que els mestres, ho prefereixo, perquè jo de petita arribava sempre tard i passava moltíssima vergonya i era un mal tràngol diari. Recordo que li deia cada dia a ma mare "i avui què dic?" i un dia que feien obres pel recorregut que fèiem sempre i ens van desviar i ens vam perdre més d'una hora i mitja i vaig arribar súper tard, quan erem al davant de l'escola li dic "no penso entrar, em nego, em fa molta vergonya!" i em va tornar a casa perquè devia pensar que tenia raó, no se. 

El primer cap de setmana, quan va saber que el diumenge tampoc aniria a l'escola, es va enfadar i tot. La veritat és que ha tingut una reacció que no me l'esperava gens, amb la por amb què anava!!! Jo vull dir, anava terroritzada amb com entomaria anar a l'escola, i li encanta i hi és molt feliç! A més ha connectat molt bé amb la mestre, cosa que no m'estranya perquè és molt guai.

Em sento molt bé amb tot plegat, he fet una bona tria d'escola i el meu fill hi encaixa perfectament i lo més important, li agrada moltíssim i el fa feliç.

Salut família!

dijous, 20 de setembre de 2018

Sant tornem-hi!




Fa una mica més de 3 anys que no escric res al blog, com molts ja sabeu, tenir un nen petit absorveix moltíssim temps. 

Aquest any el meu fill ha començat l'escola i, ara que tinc més temps, he pensat de torna'm-hi a posar.

En aquests tres anys han passat moltes coses, he canviat de casa 2 cops, el nen ha anat creixent, vaig fer un curs d'asessora de lactància, la meva SQM ha seguit millorant (lo demés va fent com sempre), em vaig casar al novembre del 2016 amb el meu company i pare del meu fill, que ja fa 10 anys que estem junts, vam confirmar que el meu pare pateix de demència, tenim 2 gossos jovenets més (ara ja són 7 gossos els que viuen amb nosaltres),  el meu germà Ricard, que feia més de 10 anys que no veia ja que viu a colòmbia va venir el passat hivern i vam poder disfrutar d'ell durant un mes sencer, i també han passat un munt de coses i cosetes més personals que tampoc enumeraré.

La vida sempre és intensa.

Ara us escric desde la muntanya, dins d'un parc natural, on vivim actualment, tot i haver millorat molt la meva SQM, és quelcom que viu amb mi, i vam decidir marxar d'on erem, que viviem dins d'un poble amb massa veïns, massa aprop, utilitzant suavitzants i mandangues d'aquestes cada día, i fent sorolls, sobretot per la nit, que impedien que pugués descansar correctament tal i com les meves malaltíes necessiten que descansi, així que ens vam posar a buscar un lloc net, apartat de la gent, on la meva SQM pugués anar millorant i no anar enrera, i hi hagués prou silenci per poder descansar tranquil.lament per les nits, tal i com el meu cos necessita per poder fer front al día a día. 

Per a mi això és el paradís, tenim prous cases pel voltant per no sentir-nos massa aïllats i despemparats, però prou poques com per viure de ple dins la natura. De vegades quan sortim de nit, ara que encara fa calor, a gaudir de la tranquil.litat, podem sentir les guineus fent els seus característics crits, o veiem els senglars al jardí, menjant tot el raïm que troben. Cada día miro les granotes que tenim a la bassa i els capgrossos que encara han de fer la metamorfosi. De nit no se sent res, excepte els animals que hi ha pel bosc (al començar l'estiu els concets dels rossinyols son brutals). No tenim llum als carrers, per lo que no tenim contaminació lumínica i el cel es veu com mai. Gràcies a viure dins d'un parc natural esta prohibidissim llençar petards per Sant Joan, us imagineu viure un Sant Joan sense sentir petards? Bé, es poden sentir de molt molt lluny els castells de focs del poble i coses així, però se senten tan lluny que els gossos ni s'inmuten, ha estat el primer Sant Joan que han pogut passar la nit tranquils! Ells i nosaltres, és clar. 

Sortir a la terrassa o al jardí de casa i no sentir més que la olor de les plantes és una passada, menta, romaní, els llorers, la olor de l'humus humit quan ha fet rosada o ha plogut... mmmmh! perquè tot i haver millorat molt la meva SQM, tant com per no haver necessitat mai més l'us de la mascareta, segueixo tenint hiperòsmia, i els que m'heu llegit i els que ho viviu de primera mà, ja sabeu lo horrorós que és no poder obrir les finestres, ni poder sortir al jardí o a la terrassa de casa teva perquè els productes de neteja que fan servir els veïns ho empesten tot i no et deixen respirar posan-te malalt. Ha estat el primer any que he pogut obrir les finestres i la porta de casa i estar a la terrassa i jardí de casa sense aquest problema i poder gaudir de l'aire net. Un luxe total!

A casa tenim molts arbres fruiters i alguna planta fruitera també, els va plantar l'antic propietari, he pogut gaudir de prunes, figues, mores de morera blanca, mores, raïm, de lo que no he pogut gaudir és de les cireres, perquè els ocells han estat més ràpids que jo alhora de menjar-les. Ara vindran les cireres d'arbós, que en tenim un munt també. 

Es pot ben bé dir que hem trobat el nostre lloc, per fi la casa on vivim ens fa feliços completament, a tots, i per fi visc a un lloc que no m'emmalalteix. 

Ara us he de deixar perquè estic acabant de fer el dinar i en breu he d'anar a buscar al menut a l'escola, que ja explicaré en una altra entrada com ha anat l'inici i l'adaptació a aquesta novetat que està vivint.

Salut família!


dilluns, 10 d’agost de 2015

Sempre amb tu al teu costat ♡





Hi ha qui creu que els gossos només poden ser feliços si hom te un jardí a casa. És una creença estesa arreu. Quantes vegades veiem anuncis de protectores que busquen noves famílies per a gossos que son abandonats perquè hi ha un canvi de casa? És una cosa habitual, per desgràcia.

I perquè parlo d'això? Bé, com molts dels que em seguiu sabeu, tinc 5 gossos, 4 d'ells de mida mitjana i gran, i un de petitonet. Actualment visc en una casa amb jardí, és un jardí gran on els gossos poden córrer tot el dia.

Ara, a l'estiu, i aprofitant que per fi tenim tots els gats capats, tenim totes les finestres obertes i la porta també, degut a això, tant els gossos com els gats poden entrar i sortir quan i com volen. I què fan els gossos? Es passen gairebé tot el dia dins de casa amb nosaltres!! la porta és oberta, poden campar per tot arreu, tenen moltes zones d'ombra a fora on hi corre molta briseta i s'hi esta molt bé, amb això vull dir que no es queden dins de casa per la calor que fa a fora, de fet, fa més calor dins que fora la majoria de dies...

I fa molta gràcia com els veus a tots fent el manta al terra del menjador, i quan t'aixeques per sortir a fora, s'alcen tots de cop, contents, saltant, remenant la cua, perquè anem a fora, jajaja!! quan poden sortir sempre que volen!! 

I això que a dins hi som el nen i jo, i ara que és un petit tanquet que gateja per tot arreu com un petit fitipaldi, els gossos estan tot el dia fugint d'ell, això si, es queden a dins de casa al nostre costat.

Moralina, tant és l'espai que tinguis, si molt o poc, tant és si tens un jardí de 15 hectàrees, com un petit balcó, o un cel obert de 1 metre quadrat, tot això tant és, perquè el que ells volen és estar al teu costat sempre, ja sigui a fora, a dins, en un espai gran com en un de reduït. 

Si tens gos i per la circumstància que sigui has de canviar de domicili a un de més petit, no te'n desfacis, ell serà feliç al teu costat sigui on sigui que aneu.



dilluns, 18 de maig de 2015

Un any de vida



Avui fa un any.
Avui fa un any que vas néixer. 
Que et van posar damunt meu 
acabat de sortir del teu cau calent i humit, 
plorant amb totes les teves forces.
Avui fa un any 
que et vaig agafar per primer cop 
després de 9 mesos d'impacient espera, 
que vaig plorar d'emoció 
en sentir la teva pell contra la meva 
i en sentir el teu plor per primer cop.
Avui fa un any que el meu amor per tu 
va començar a créixer de forma descontrolada.
Avui fa un any 
que vas arribar a les nostres vides 
i que ens vas fer tan feliços 
que no ho podem descriure.
Avui fa un any, 
i mentre et miro mentre dorms al meu costat 
se'm  neguen els ulls, 
perquè ets lo més bonic i dolç 
que he pogut fer a la meva vida, 
el millor regal que tindré cada dia.
T'estimo tant txipironet meu, 
tu i el teu pare, sou la meva vida.


                                                                                                                         18-06-2015




dimecres, 6 de maig de 2015

Tengo una vaca lechera, no es una vaca cualquiera....





Ja m'agradaria a mi fer llet merengada!! ;)

Una cosa que em preocupava abans de quedar-me embarassada era si podria o no alletar al meu fill, no em refereixo a si tindria llet, això no ho dubtava, sinó si  la meva càrrega tòxica hauria minvat lo suficient i si tenia o no metalls pesats acumulats, perquè una de les coses que volia evitar era la de transmetre la meva càrrega tòxica al meu fill, doncs, tot i que em miro les coses positivament, sempre queda en algun racó de dins meu la por a que el meu fill acabi desenvolupant les mateixes malalties que jo.

Quan la meva doctora em va dir que no tenia metalls pesats i que, degut a com m'havia baixat la càrrega tòxica, li podia donar de mamar al meu fill tant com volguéssim tots dos, l'alegria que vaig tenir no es pot mesurar.

I així ho estic fent, a dia d'avui, que el meu nen és a punt de fer el seu primer any, gaudim d'una lactància materna fantàstica, mai hem tingut problemes, ell va saber mamar des del primer moment, encara no feia una hora que havia nascut, érem al paritori ell damunt meu pell a pell, quan una comadrona ens va ajudar a fer el primer alletament, cap dels dos vam tenir cap problema, va ser algo tan bonic!!

Jo al principi, els 3-4 primers mesos, tenia els pits tan plens i tan super durs, que no podia dormir boca avall, tenia alguna ingurgitació de tant en tant, perquè el meu petit, tot i ser un bon tragoncete, de vegades no podia amb tot, però era algo totalment suportable i ho arreglàvem sense problema. També he hagut de dur discs de lactància fins fa poc, perquè m'han vessat molt els pits, tenia i tinc molta llet es veu (només cal veure el meu gordito lo mulsodet que està).

El menut ja menja sòlids des dels 7 mesos, molt poca cosa, perquè a part de que mai ha menjat papilles (ja en parlaré en una altra entrada), el seu aliment principal és la meva llet.

Des de molt petit, quan algú veia el meu nen em deia "i només menja la teva llet??", degut a que el veien ben gordet i grandot, jo, evidentment, contestava que sí, i quan els deia que a més a més, només menja d'un pit a cada toma, es quedaven de pedra. Però tot això es culpa de molts mites i desinformació que hi ha en el món, el meu nen ha menjat i menja a demanda, a demanda real, quan ell vol, menja, i ho fa tota l'estona que vulgui, ja siguin 2 minuts, com 1 hora. Ara que és més gran ell mateix ha reduït tomes i ja no en fa tantes, però de més petit n'ha arribat a fer mes de 20 al dia, els pediatres et diuen que com a mínim en facin 8 o 12, però per la meva experiència, quan pots permetre't estar les 24 hores del dia amb el teu fill i donar-li el pit a demanda, les tomes naturals que fa un nen son moltes més.

Ara el meu cigronet és tot un expert de la teta, hauríeu de veure com l'agafa (ara pot, ja no són tan dures com ho eren al principi, ara son tovetes i maleables), se la posa a la boca ell mateix amb una traça que em fa partir de riure, quan veu les seves tetes, se li dibuixa un somriure molt característic a la cara i li brillen els ulls.

He de donar les gràcies a les meves comadrones, doncs em van donar una informació molt complerta sobre la lactància i mai he dubtat de la meva capacitat per donar de mamar, ni en la capacitat del meu fill per saber com fer-ho.

Ara, seguirem gaudint de la lactància fins que vulguem, segurament fins que vulgui el meu petit.

No dubteu mai de la vostra capacitat per alletar el vostre fill, totes les dones podem fer-ho, fins i tot hi ha casos de dones que han adoptat nadons i els han alletat amb la seva llet.

Una abraçada de llet!

dijous, 16 d’abril de 2015

Els nens i els animals




A casa a part d'haver-hi 3 animals humans, també hi ha 5 animals gossos i 5 animals gats, i bé, quan estàs a punt de tenir un fill i vius en manada, molta gent s'escandalitza i apareixen els comentaris i consells pesats de turno.

Normalment això sol venir de persones que mai han tingut animals a casa, que dintre de lo que cap, encara ho puc arribar a entendre, però també m'he trobat amb gent que sí que n'ha tingut i s'han passat al "lado oscuro de la fuerza"...

Et pregunten, per exemple, si els gossos no es posaran gelosos, bé, en el cas de només tenir un gos, i de no tractar l'arribada del nadó amb normalitat, renyar al gos si se li acosta, no fer cas al gos de cop, deixar-lo de tractar com sempre i coses així, podria ser que es poses gelós, si es fa tot amb normalitat i es segueix donant al gos el mateix carinyo de sempre i no se'l renya si te curiositat pel nen, dubto que se n'hi posi.

Però a casa els nostres animals ja estan acostumats a compartir el carinyo i la nostra atenció, i si a això li sumem que no hem canviat la manera de tractar-los, com per exemple traient-los de casa i que a partir d'ara dormin al jardí, pobrets, per ells això seria un càstig! I a més mai els renyem si s'acosten a olorar el petit o a fer-li 4 petons, els nostres animalons han encaixat la mar de bé  l'arribada del nou membre de la família.

I és que en el nostre cas la nostra manada felina i canina és d'allò més equilibrada, tant els uns com els altres s'estimen i viuen perfectement junts. Dormen junts, juguen, en fi, no tenim mai cap problema.

Quan vaig arribar a casa amb el meu fill, els gossos no li van fer ni cas, se'l van mirar una mica, el van ensumar una altra mica, i van deixar molt d'espai, sabien que era un ésser petit i fràgil, que jo també m'havia d'adaptar, i van ser molt considerats i respectuosos, tot just van començar a acostar-s'hi quan el menut ja va ser més interactiu i més grandet, que ell ja se'ls mirava i els seguia amb la mirada, s'hi acostaven a petonejar-lo menys tímidament.

Ara, que al nen li falta un més per fer l'any, el venen a saludar sempre que el veuen, no es queden gaire estona al seu costat, perquè com tot nen petit és una mica brutot i els hi estira els pels tot emocionat, encara no acaba d'entendre que els hi fa mal, això si, quan el nen menja alguna cosa, com per exemple galetes, sempre les comparteix amb els peluts, una galeta per ell, i una galeta pels gossos, no els té cap por, i ells li agafen la galeta de la mà amb molt de compte.

M'agrada veure com interactuen, i m'agrada veure que quan el nen sigui més gran seran grans amics. 

Els meus 5 gats i els meus 5 gossos, no m'han fet mai nosa al tenir el nen, ni en néixer, ni ara que va creixent, ben al contrari, em fa feliç la manada que tinc, tant la humana com la felina i la canina. :)