dilluns, 10 d’agost de 2015

Sempre amb tu al teu costat ♡





Hi ha qui creu que els gossos només poden ser feliços si hom te un jardí a casa. És una creença estesa arreu. Quantes vegades veiem anuncis de protectores que busquen noves famílies per a gossos que son abandonats perquè hi ha un canvi de casa? És una cosa habitual, per desgràcia.

I perquè parlo d'això? Bé, com molts dels que em seguiu sabeu, tinc 5 gossos, 4 d'ells de mida mitjana i gran, i un de petitonet. Actualment visc en una casa amb jardí, és un jardí gran on els gossos poden córrer tot el dia.

Ara, a l'estiu, i aprofitant que per fi tenim tots els gats capats, tenim totes les finestres obertes i la porta també, degut a això, tant els gossos com els gats poden entrar i sortir quan i com volen. I què fan els gossos? Es passen gairebé tot el dia dins de casa amb nosaltres!! la porta és oberta, poden campar per tot arreu, tenen moltes zones d'ombra a fora on hi corre molta briseta i s'hi esta molt bé, amb això vull dir que no es queden dins de casa per la calor que fa a fora, de fet, fa més calor dins que fora la majoria de dies...

I fa molta gràcia com els veus a tots fent el manta al terra del menjador, i quan t'aixeques per sortir a fora, s'alcen tots de cop, contents, saltant, remenant la cua, perquè anem a fora, jajaja!! quan poden sortir sempre que volen!! 

I això que a dins hi som el nen i jo, i ara que és un petit tanquet que gateja per tot arreu com un petit fitipaldi, els gossos estan tot el dia fugint d'ell, això si, es queden a dins de casa al nostre costat.

Moralina, tant és l'espai que tinguis, si molt o poc, tant és si tens un jardí de 15 hectàrees, com un petit balcó, o un cel obert de 1 metre quadrat, tot això tant és, perquè el que ells volen és estar al teu costat sempre, ja sigui a fora, a dins, en un espai gran com en un de reduït. 

Si tens gos i per la circumstància que sigui has de canviar de domicili a un de més petit, no te'n desfacis, ell serà feliç al teu costat sigui on sigui que aneu.



dilluns, 18 de maig de 2015

Un any de vida



Avui fa un any.
Avui fa un any que vas néixer. 
Que et van posar damunt meu 
acabat de sortir del teu cau calent i humit, 
plorant amb totes les teves forces.
Avui fa un any 
que et vaig agafar per primer cop 
després de 9 mesos d'impacient espera, 
que vaig plorar d'emoció 
en sentir la teva pell contra la meva 
i en sentir el teu plor per primer cop.
Avui fa un any que el meu amor per tu 
va començar a créixer de forma descontrolada.
Avui fa un any 
que vas arribar a les nostres vides 
i que ens vas fer tan feliços 
que no ho podem descriure.
Avui fa un any, 
i mentre et miro mentre dorms al meu costat 
se'm  neguen els ulls, 
perquè ets lo més bonic i dolç 
que he pogut fer a la meva vida, 
el millor regal que tindré cada dia.
T'estimo tant txipironet meu, 
tu i el teu pare, sou la meva vida.


                                                                                                                         18-06-2015




dimecres, 6 de maig de 2015

Tengo una vaca lechera, no es una vaca cualquiera....





Ja m'agradaria a mi fer llet merengada!! ;)

Una cosa que em preocupava abans de quedar-me embarassada era si podria o no alletar al meu fill, no em refereixo a si tindria llet, això no ho dubtava, sinó si  la meva càrrega tòxica hauria minvat lo suficient i si tenia o no metalls pesats acumulats, perquè una de les coses que volia evitar era la de transmetre la meva càrrega tòxica al meu fill, doncs, tot i que em miro les coses positivament, sempre queda en algun racó de dins meu la por a que el meu fill acabi desenvolupant les mateixes malalties que jo.

Quan la meva doctora em va dir que no tenia metalls pesats i que, degut a com m'havia baixat la càrrega tòxica, li podia donar de mamar al meu fill tant com volguéssim tots dos, l'alegria que vaig tenir no es pot mesurar.

I així ho estic fent, a dia d'avui, que el meu nen és a punt de fer el seu primer any, gaudim d'una lactància materna fantàstica, mai hem tingut problemes, ell va saber mamar des del primer moment, encara no feia una hora que havia nascut, érem al paritori ell damunt meu pell a pell, quan una comadrona ens va ajudar a fer el primer alletament, cap dels dos vam tenir cap problema, va ser algo tan bonic!!

Jo al principi, els 3-4 primers mesos, tenia els pits tan plens i tan super durs, que no podia dormir boca avall, tenia alguna ingurgitació de tant en tant, perquè el meu petit, tot i ser un bon tragoncete, de vegades no podia amb tot, però era algo totalment suportable i ho arreglàvem sense problema. També he hagut de dur discs de lactància fins fa poc, perquè m'han vessat molt els pits, tenia i tinc molta llet es veu (només cal veure el meu gordito lo mulsodet que està).

El menut ja menja sòlids des dels 7 mesos, molt poca cosa, perquè a part de que mai ha menjat papilles (ja en parlaré en una altra entrada), el seu aliment principal és la meva llet.

Des de molt petit, quan algú veia el meu nen em deia "i només menja la teva llet??", degut a que el veien ben gordet i grandot, jo, evidentment, contestava que sí, i quan els deia que a més a més, només menja d'un pit a cada toma, es quedaven de pedra. Però tot això es culpa de molts mites i desinformació que hi ha en el món, el meu nen ha menjat i menja a demanda, a demanda real, quan ell vol, menja, i ho fa tota l'estona que vulgui, ja siguin 2 minuts, com 1 hora. Ara que és més gran ell mateix ha reduït tomes i ja no en fa tantes, però de més petit n'ha arribat a fer mes de 20 al dia, els pediatres et diuen que com a mínim en facin 8 o 12, però per la meva experiència, quan pots permetre't estar les 24 hores del dia amb el teu fill i donar-li el pit a demanda, les tomes naturals que fa un nen son moltes més.

Ara el meu cigronet és tot un expert de la teta, hauríeu de veure com l'agafa (ara pot, ja no són tan dures com ho eren al principi, ara son tovetes i maleables), se la posa a la boca ell mateix amb una traça que em fa partir de riure, quan veu les seves tetes, se li dibuixa un somriure molt característic a la cara i li brillen els ulls.

He de donar les gràcies a les meves comadrones, doncs em van donar una informació molt complerta sobre la lactància i mai he dubtat de la meva capacitat per donar de mamar, ni en la capacitat del meu fill per saber com fer-ho.

Ara, seguirem gaudint de la lactància fins que vulguem, segurament fins que vulgui el meu petit.

No dubteu mai de la vostra capacitat per alletar el vostre fill, totes les dones podem fer-ho, fins i tot hi ha casos de dones que han adoptat nadons i els han alletat amb la seva llet.

Una abraçada de llet!

dijous, 16 d’abril de 2015

Els nens i els animals




A casa a part d'haver-hi 3 animals humans, també hi ha 5 animals gossos i 5 animals gats, i bé, quan estàs a punt de tenir un fill i vius en manada, molta gent s'escandalitza i apareixen els comentaris i consells pesats de turno.

Normalment això sol venir de persones que mai han tingut animals a casa, que dintre de lo que cap, encara ho puc arribar a entendre, però també m'he trobat amb gent que sí que n'ha tingut i s'han passat al "lado oscuro de la fuerza"...

Et pregunten, per exemple, si els gossos no es posaran gelosos, bé, en el cas de només tenir un gos, i de no tractar l'arribada del nadó amb normalitat, renyar al gos si se li acosta, no fer cas al gos de cop, deixar-lo de tractar com sempre i coses així, podria ser que es poses gelós, si es fa tot amb normalitat i es segueix donant al gos el mateix carinyo de sempre i no se'l renya si te curiositat pel nen, dubto que se n'hi posi.

Però a casa els nostres animals ja estan acostumats a compartir el carinyo i la nostra atenció, i si a això li sumem que no hem canviat la manera de tractar-los, com per exemple traient-los de casa i que a partir d'ara dormin al jardí, pobrets, per ells això seria un càstig! I a més mai els renyem si s'acosten a olorar el petit o a fer-li 4 petons, els nostres animalons han encaixat la mar de bé  l'arribada del nou membre de la família.

I és que en el nostre cas la nostra manada felina i canina és d'allò més equilibrada, tant els uns com els altres s'estimen i viuen perfectement junts. Dormen junts, juguen, en fi, no tenim mai cap problema.

Quan vaig arribar a casa amb el meu fill, els gossos no li van fer ni cas, se'l van mirar una mica, el van ensumar una altra mica, i van deixar molt d'espai, sabien que era un ésser petit i fràgil, que jo també m'havia d'adaptar, i van ser molt considerats i respectuosos, tot just van començar a acostar-s'hi quan el menut ja va ser més interactiu i més grandet, que ell ja se'ls mirava i els seguia amb la mirada, s'hi acostaven a petonejar-lo menys tímidament.

Ara, que al nen li falta un més per fer l'any, el venen a saludar sempre que el veuen, no es queden gaire estona al seu costat, perquè com tot nen petit és una mica brutot i els hi estira els pels tot emocionat, encara no acaba d'entendre que els hi fa mal, això si, quan el nen menja alguna cosa, com per exemple galetes, sempre les comparteix amb els peluts, una galeta per ell, i una galeta pels gossos, no els té cap por, i ells li agafen la galeta de la mà amb molt de compte.

M'agrada veure com interactuen, i m'agrada veure que quan el nen sigui més gran seran grans amics. 

Els meus 5 gats i els meus 5 gossos, no m'han fet mai nosa al tenir el nen, ni en néixer, ni ara que va creixent, ben al contrari, em fa feliç la manada que tinc, tant la humana com la felina i la canina. :)


divendres, 19 de setembre de 2014

Co-llit or not co-collit, that's the question...




O no, en el nostre cas teníem molt clar que volíem fer co-llit, creiem fermament en la criança amb afecció (lo que en castellà s'anomena "crianza con apego"), perquè de fet és lo que surt de dintre instintivament, si més no nosaltres funcionem així.

El meu fill no ha dormit mai a un bressol apartat de mi, ni quan va néixer els primers dies d'hospital, ni a casa. De fet hem desmuntat el bressol sidecar mamotretic que vam posar i hem comprat una barana pel nostre llit.

I no només no ha dormit mai a un bressol, si no que ni tan sols li hem muntat una habitació per ell. 

He de confessar que en realitat acostumem a ser més de 3 al llit, perquè sempre s'escola algun gat i algun gos, però d'ells ja en parlaré més endavant.

Dormir amb el teu fill te avantatges clares, si dones pit a demanda, com és el meu cas, és lo més pràctic i còmode. El nen (el nostre) està tranquil, feliç, no plora, o plora poc, dorm bastant bé i bastant del tirón, en els primers mesos mai va patir de còlics, i jo estic molt més tranquil·la de tenir-lo arrapadet a mi perquè així se en tot moment que està bé. 

També té alguns inconvenients, poc importants, això si, com és que mai saps a quin costat del llit dormiràs avui, o si dormireu entrevessats o en diagonal, perquè els grans dormim al llit segons on s'ha quedat clapat el petit, i si s'ha quedat fregit al mig del llit i en horitzontal, ens posem al voltant com podem... He de dir que aquest inconvenient ara que el nen és més gran, gairebé ja te un any, ja no el tenim, a la que s'adorm el posem cap un cantó del llit, si és que s'ha adormit al mig, i tira milles.

La meva filosofia sobre la criança comença amb la premissa de que els humans som animals, i dintre del regne animal, som mamífers, i encara no conec cap mamífer que no tingui cura de les seves cries tinguent-los ben a prop. Si bé hi ha mamífers més autònoms en néixer, una cabreta, un cervató, tot i estar bastant desenvolupats en néixer, ronden sempre a prop de la mare, i dubto que dormin separats d'ella.

Per a mi és antinatural tenir el meu fill de mesos lluny de mi. No em surt de dins, ell pateix i jo també. Només esta bé lluny de mi si està amb son pare, i aleshores jo també estic tranquil·la perquè se que està en bones mans i que no esta sol. 

Aquesta espècie de moda "d'estivillitzar" els nens a base de deixar-los sols i plorant, és, sota el meu prisma, una barbàrie, també son lo que jo considero els casos més extrems, però el terme mig tampoc l'acabo d'entendre... se que bàsicament hi han molts costums adquirits socialment, però coi, no entenc com han pogut arrelar tant.

No seré jo qui li diré als demés com fer les coses, cadascú es responsable dels seus actes i cadascú fa les coses com vol. Simplement explico com veig les coses jo i com estic visquent aquesta nova aventura, explicant les meves experiències, com de fet he estat fent des de que vaig obrir aquest blog. No penso que jo ho faci tot bé, ni molt menys, però si que ho faig seguint lo que em diu el cor, i penso que essent d'aquesta manera no pot ser algo que vagi gaire equivocat, crec...

I de la mateixa manera que no vaig als demés a dir-lis com han de criar els seus fills, no vull que em vinguin a dir com fer i desfer la meva vida. I no se perquè quan algú no segueix la típica línia estereotipada de "bressol, habitació de bebè, etc etc.." la gent es creu amb el dret de dir i de opinar com estan criant a sons fills, però si algú te un bebè i el posa a dormir a una habitació sol tinguent mesos, ningú no li dirà res, perquè és lo que han inculcat els estivillitzadors i els super-nanitzadors.

A mi és això lo que em treu de polleguera, jo no comparteixo aquesta manera de criar un fill, però mai aniré a un pare que segueixi aquest mètode a dir-li res,  perquè cadascú es cadascú i s'ha de respectar i punt, però a mi si que em diuen i opinen... 

Jo, que si el nen es posa a plorar mentre sóc al w.c. i no el puc atendre ràpid per raons obvies, no paro de pensar "l'estic estivillitzant, l'estic estivillitzant!!", i contra més pressa m'agafa més lenta vaig, no falla.

Una de les coses típiques que et diuen és que si fas això ja no et treuràs mai el nen del teu llit quan sigui més gran... bé, dubto que el meu fill estigui dormint amb nosaltres fins els 20 anys. 

O també allò de "i no et fa por d'esclafar-lo??" ... a veure.. d'acord que amb l'embaràs m'he engreixat una mica i tal, però no peso 200 kilos com per no controlar que faig amb el meu cos al llit osti!... i a veure, en serio la gent pensa que una dona que acaba de ser mare és capaç d'esclafar a son fill dormint?? si dorms amb un ull obert i l'antena posada per controlar que no deixi de respirar i que estigui bé!!

Quan em diuen això sempre contesto lo mateix, i ho contesto molt en serio, els dic que si quan he criat algun gatet sense mare, que els he tingut dormint al llit amb mi ben arrapadets, i  no feien més d'un pam de llarg, no només no els aixafava, si no que dormia també amb un ull tancat i l'altre obert ben alerta, amb el meu fill encara estaria més alerta perquè precisament, és el meu fill.

M'agrada co-llitar, estic disfrutant del meu nen a sac, no faig cas de res del que em digui ningú, a no ser que sigui afí a la meva filosofia, és clar, i em guio pel que em diu l'instint, i així som feliços tots 3.

Com ja he dit, no li diré a ningú com ha de criar als seus fills, però m'agradaria escriure un petit consell, si m'ho permeteu, si la manera com esteu criant els vostres fills va en contra de lo que us diu l'instint o el cor (si fa no fa ve a ser el mateix, penso), no ho dubteu, feu oïdes sords a les opinions dels demés, i feu lo que us surt de dins.


Una abraçada!

dijous, 11 de setembre de 2014

Perquè tanta negativitat?




Una cosa que patim tots els que som pares primerencs son els "ja veuràs quan...". Malauradament després del "quan" mai segueix una frase positiva, i és una cosa que no puc entendre.

Perquè en comptes de parlar de lo bonic de tenir un fill, a un pare primerenc se li ha de parlar de tot lo "terrorífic"? I dic terrorífic entre cometes, perquè el que per uns és algo horrorós, per d'altres potser és una benedicció, o si més no, no ser algo tan tan terrorífic...

Quan un és pare per primer cop amb 30 i tants anys (any més any menys) sol ser una cosa meditada, imagino que no en tots els casos, però crec que sí en la majoria. T'ho planteges, analitzes pros i contres, i fas el pas. 

En el nostre cas va ser una cosa meditada, molt i molt meditada, i també molt desitjada, volguda i buscada. I quan desitges tant una cosa ni vols ni necessites sentir res negatiu al respecte.

Com per exemple el repetidissim: "ja veuràs quan no puguis dormir bé per les nits!!" i qui diu que abans de ser mare dormia bé per les nits? 

Si poso en una balança la meravella de ser mare contra el dormir bé, què penseu que guanyara? Dubto que ningú decideixi ser o no ser pare sospesant si dormirà o no dormirà bé, per parlar amb un exemple.

Jo he de dir que sóc molt meva, tinc les idees claríssimes i no m'agrada que em donin consells si no és que jo els demano, això no em ve ara de nou, és una part intrínseca del meu caràcter.

El meu fill és algo tan desitjat, tan volgut, que per més que hi puguin haver coses que no m'agradin, moments en els que els 3 ho passem malament, mai pesarà més que l'alegria que em dona veure'l somriure cada cop que em mira.

Sóc mare amb totes les conseqüències, molt convençuda de ser-ho, feliç de ser-ho, és la millor cosa que he fet mai, i per això no puc entendre el perquè de tants comentaris negatius.

No he sentit mai un "ja veuràs quan et somrigui per primer cop" o "ja veuràs quan comenci a xerrotejar" o "ja veuràs quan comenci a jugar" ... no se perquè per cada comentari positiu (algun hi ha hagut, poquets com animals en perill d'extinció però), me n'han fet 20 de negatius.

Quan un decideix ser pare dona per fet que no tot seran flors i violes, però això li és igual, perquè ser pare ho compensa tot.


dijous, 31 de juliol de 2014

Una nova vida




Avui el títol del post fa referència a alguns canvis que hi ha a la meva vida, canvis de salut, canvis de situació, en tot cas, canvis positius, això sí.

Aquest mes es compleixen 4 anys de tractament amb la meva Dra., després d'aquests 4 anys hi han hagut bastants canvis en la meva vida, com ja he comentat unes línies més amunt, i com he comentat diverses vegades en anteriors posts.

Un canvi molt important per a mi és que he guanyat molt a nivell de intoleràncies, i quan dic molt, vull dir MOLT. Ha estat fàcil? doncs no. Ha estat ràpid? doncs encara menys. Ha estat una feina que hem estat fent, i que encara estem fent, durant aquests 4 anys, i que des de fa uns mesos, el resultat ha començat a veure la llum.

Això vol dir que estic curada? ni molt menys!! Això vol dir que ja no cal que segueixi més el tractament? per descomptat que no!! Això vol dir que ja no tinc cap problema de salut? doncs per desgràcia no vol dir això, però el tant per cent que he guanyat, no el penso perdre! 

Segueixo sense poder treballar ni fer esforços continuats, m'he de dosificar sempre els esforços que faig, si en faig més del compte, necessito el meu temps de rigor per poder-me recuperar minimament, he de cuidar l'alimentació, el meu sistema digestiu es el meu taló d'Aquiles, i un llarg etcètera, però en quant a intoleràncies químiques, puc estar contenta de com estan anant les coses.

I com us podeu imaginar, això ha fet que hi hagi un canvi a la meva vida, perquè en certa manera, ja no estic tan empresonada a casa meva i en aquest sentit la meva vida s'ha normalitzat una mica, que en comparació amb lo que he estat visquent els anys anteriors, es un gran canvi.

Com he dit ja, no ha estat gens fàcil, ni ha estat gens ràpid, però ha estat i és, i això és lo important. He perseverat, no m'he donat per vençuda, ni quan he estat pensant que el que feia no servia per res, perquè encara que en aquell moment concret no ho veiés ni ho notés, a la llarga ha donat el seu fruit.

El títol del post, "una nova vida", també fa referència a la nova vida que hem dut al món la meva parella i jo, des del maig som una família de 3 (bé, si comptem els gossos i gats, som una família de 13 ;) ), estem molt contents i disfrutant cada minut que vivim amb el nostre fill.

Haver-lo tingut ha estat tot un repte, tant pel que fa a l'embaràs (recolzat en tot moment per la meva Dra., vull dir que en el seu moment li vaig preguntar la seva opinió al respecte i em va dir que endavant, que havia millorat prou com per poder-ho dur a terme), que si bé no ha estat un embaràs complicat, tampoc ha estat fàcil, i m'ha repercutit a nivell de salut, sobretot muscular, què hi farem, ha valgut la pena... com pel que fa a tenir-lo. Sobretot aquesta darrera part.

El pla principal era de tenir el nostre fill a casa amb l'acompanyament d'un equip de comadrones, em feia terror tenir-lo a l'hospital amb les meves intoleràncies (encara no sabia fins a quin punt havia millorat en aquest sentit), pensava: "parir amb la màscara posada??? ni parlar-ne!!!",  també em feia terror qualsevol cosa que m'injectessin, oxitocina, l'epidural, etc..  no m'ho podia ni plantejar, tot i que hi deixava la porta oberta, doncs si hi havia un imprevist i s'hi havia d'anar, hauria de passar pel tub si o si.

I així va ser, hi va haver un imprevist, no entraré en detalls, però hi van haver complicacions, i vaig haver de passar pel tub i anar a l'hospital. I aquesta va ser la proba de foc amb la que vaig descobrir fins quin punt he guanyat en tolerància.

Sí és cert que vaig avisar a tot l'equip de infermeres del meu problema amb els químics i les que anaven més perfumades o fins i tot una mica perfumades no entraven a la meva habitació, també vam avisar a l'equip de neteja, i només netejaven la meva habitació amb aigua, cosa de la que estic infinitament agraïda, em van tractar molt i molt bé. Però a part d'això, he de dir que lo demés ho vaig aguantar bastant bé, tant la roba del llit, com la mateixa habitació, etc... els 3 dies que m'hi vaig estar, vaig estar en tot moment sense dur mascareta, i això per mi, que fins fa 4 dies havia de dur un armatoste important per poder respirar pel món i no caure rodona, és un canvi de vida increïble! Em va sorprendre molt aquesta millora, no me l'esperava, viure en una bombolla tampoc et deixa saber fins quin punt has millorat, i les coses com son, fa por de temptejar el terreny sense saber del cert què et passarà si ho fas. I haver-ho de fer a la força, com si diguéssim, doncs m'ha donat l'empenta que no sabia que necessitava. En part estic contenta de que les coses hagin anat així, si no, quan hagués sabut fins a quin punt havien millorat les meves intoleràncies químiques? M'ho pregunto sovint.

I com us podeu imaginar, portar una nova vida a aquest món, també ha estat un canvi de vida i una nova vida per nosaltres. Per a mi el canvi més important.

He dubtat molt de si explicar aquesta experiència o no, ja que en certa manera, és molt més íntima que res del que hagi explicat anteriorment, però he cregut necessari que testimonis com aquest es facin públics, crec que son espurnes d'esperança, ja no de curació, doncs com ja he dit, no estic curada, quan unes malalties son cròniques, ho son per alguna cosa, però si d'esperança de millora. Jo sabia d'altres casos que han millorat a nivell de intoleràncies químiques, casos reals d'anys de tractament darrera també, i sempre m'han ajudat a no llençar la tovallola.

Tota aquesta millora no vol dir que ja puc deixar de vigilar, tampoc vol dir que els tòxics no m'afectin ja, sí que m'afecten, només que no amb la mateixa virulència que fa un temps enrere. Si uns anys enrere entrar en contacte amb tòxics em deixaven (resumint molt), feta una coca, sense poder caminar, sense força muscular, i amb problemes digestius notoris (nàusees, descomposició, etc...), ara doncs m'agafa un lleu mal de cap segons el tòxic, o bé tinc com una espècie de borratxera i al cap d'unes hores com una resaca (no ho se definir millor), i gràcies a qui sigui, no em duren setmanes i setmanes, si no unes poques hores o un parell de dies com a molt. No son símptomes agradables, però en comparació amb els que tenia anys enrere, aquests son tan lleus, que gairebé no els hi faig cas. De totes maneres, les meves vies de detoxificació no funcionen com ho han de fer, i les he de cuidar, hi hagi millora o no. No vull pas que els passos que he fet endavant es converteixin en una reculada d'aquí a un temps. 

M'he de seguir cuidant, em segueixo esgotant, segueixo tenint dolors musculars (ara unes miques més, entre l'embaràs, el part una mica complicat i els kilets de més que estic col·leccionant...), se m'enterboleix el cervell, tinc problemes per dormir com cal, no descanso mai dormint, tinc problemes d'equilibri (per més que faci tractaments, tinc hiperlaxitud, per lo que els meus vasos son laxos també, i això contribueix a tot el tema de la disautonomia), els meus problemes digestius típics (malabsorció, etc etc), els problemes immunitaris, encara que no ho sembli, em costa escriure amb fluïdesa, he de corregir constantment, un post el faig en diversos dies, corregeix que corregiràs, i què se jo, lo típic del SFC i la FM, no ha canviat gaire des del meu últim post en el que parlava d'algunes millores, ara estic parlant de millora només (que no és poc precisament) a nivell de intolerància química. I tot i aquesta millora, en llocs exageradament infestats de químics, em segueixo protegint. 

El que si que faré és canviar una mica l'estil del blog, perquè? doncs perquè la meva vida ha fet un gir de 180 graus, i més que per la millora que he comentat, que sobretot és un bri d'aire fresc, doncs per la nova vida que hem dut al món i que ha fet que jo mateixa tingui una nova vida, de fet, ja fa temps que escric o parlo de coses que no tenen a veure amb les malalties, intercalades amb coses que sí que hi tenen a veure, ara això, escriure sobre coses alienes a les malalties, serà lo habitual, quan el meu petit em deixi temps per poder escriure, clar!

Perquè les meves prioritats han canviat també, ser mare m'ha canviat la manera de veure la meva vida, ara ho miro tot des de una altra perspectiva, i no puc evitar necessitar, en certa manera, apartar-me d'aquesta temàtica. Espero que s'entengui i és respecti aquesta, difícil, decisió.

No esborraré res del que ja he publicat al respecte de les meves experiències des de que em se malalta, sé que han estat d'utilitat a moltes persones, i confio que ho seguiran sent.

Així que m'acomiado de la meva antiga vida, i li dono la benvinguda a la meva nova vida!!! La vida essent mare d'un petit que m'estimo tant que no ho puc ni definir.

Gràcies a tots els que em seguiu, espero que ho continueu fent!!



PD: El petit va néixer sa i molt maco, actualment ja te 2 mesos i mig, es porta molt bé, ens fa molt feliços i disfrutem d'ell com mai havíem pensat que ho faríem.