dijous, 20 de setembre de 2018

Sant tornem-hi!




Fa una mica més de 3 anys que no escric res al blog, com molts ja sabeu, tenir un nen petit absorveix moltíssim temps. 

Aquest any el meu fill ha començat l'escola i, ara que tinc més temps, he pensat de torna'm-hi a posar.

En aquests tres anys han passat moltes coses, he canviat de casa 2 cops, el nen ha anat creixent, vaig fer un curs d'asessora de lactància, la meva SQM ha seguit millorant (lo demés va fent com sempre), em vaig casar al novembre del 2016 amb el meu company i pare del meu fill, que ja fa 10 anys que estem junts, vam confirmar que el meu pare pateix de demència, tenim 2 gossos jovenets més (ara ja són 7 gossos els que viuen amb nosaltres),  el meu germà Ricard, que feia més de 10 anys que no veia ja que viu a colòmbia va venir el passat hivern i vam poder disfrutar d'ell durant un mes sencer, i també han passat un munt de coses i cosetes més personals que tampoc enumeraré.

La vida sempre és intensa.

Ara us escric desde la muntanya, dins d'un parc natural, on vivim actualment, tot i haver millorat molt la meva SQM, és quelcom que viu amb mi, i vam decidir marxar d'on erem, que viviem dins d'un poble amb massa veïns, massa aprop, utilitzant suavitzants i mandangues d'aquestes cada día, i fent sorolls, sobretot per la nit, que impedien que pugués descansar correctament tal i com les meves malaltíes necessiten que descansi, així que ens vam posar a buscar un lloc net, apartat de la gent, on la meva SQM pugués anar millorant i no anar enrera, i hi hagués prou silenci per poder descansar tranquil.lament per les nits, tal i com el meu cos necessita per poder fer front al día a día. 

Per a mi això és el paradís, tenim prous cases pel voltant per no sentir-nos massa aïllats i despemparats, però prou poques com per viure de ple dins la natura. De vegades quan sortim de nit, ara que encara fa calor, a gaudir de la tranquil.litat, podem sentir les guineus fent els seus característics crits, o veiem els senglars al jardí, menjant tot el raïm que troben. Cada día miro les granotes que tenim a la bassa i els capgrossos que encara han de fer la metamorfosi. De nit no se sent res, excepte els animals que hi ha pel bosc (al començar l'estiu els concets dels rossinyols son brutals). No tenim llum als carrers, per lo que no tenim contaminació lumínica i el cel es veu com mai. Gràcies a viure dins d'un parc natural esta prohibidissim llençar petards per Sant Joan, us imagineu viure un Sant Joan sense sentir petards? Bé, es poden sentir de molt molt lluny els castells de focs del poble i coses així, però se senten tan lluny que els gossos ni s'inmuten, ha estat el primer Sant Joan que han pogut passar la nit tranquils! Ells i nosaltres, és clar. 

Sortir a la terrassa o al jardí de casa i no sentir més que la olor de les plantes és una passada, menta, romaní, els llorers, la olor de l'humus humit quan ha fet rosada o ha plogut... mmmmh! perquè tot i haver millorat molt la meva SQM, tant com per no haver necessitat mai més l'us de la mascareta, segueixo tenint hiperòsmia, i els que m'heu llegit i els que ho viviu de primera mà, ja sabeu lo horrorós que és no poder obrir les finestres, ni poder sortir al jardí o a la terrassa de casa teva perquè els productes de neteja que fan servir els veïns ho empesten tot i no et deixen respirar posan-te malalt. Ha estat el primer any que he pogut obrir les finestres i la porta de casa i estar a la terrassa i jardí de casa sense aquest problema i poder gaudir de l'aire net. Un luxe total!

A casa tenim molts arbres fruiters i alguna planta fruitera també, els va plantar l'antic propietari, he pogut gaudir de prunes, figues, mores de morera blanca, mores, raïm, de lo que no he pogut gaudir és de les cireres, perquè els ocells han estat més ràpids que jo alhora de menjar-les. Ara vindran les cireres d'arbós, que en tenim un munt també. 

Es pot ben bé dir que hem trobat el nostre lloc, per fi la casa on vivim ens fa feliços completament, a tots, i per fi visc a un lloc que no m'emmalalteix. 

Ara us he de deixar perquè estic acabant de fer el dinar i en breu he d'anar a buscar al menut a l'escola, que ja explicaré en una altra entrada com ha anat l'inici i l'adaptació a aquesta novetat que està vivint.

Salut família!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada