divendres, 23 de setembre de 2011

I després de un any...




El 21 de juliol d'aquest any ha fet un any de la meva primera visita amb la Dr. Josepa Rigau, i m'agradaria fer una mica de balanç de com han estat anant les coses fins ara... No escriuré específicament el que m'ha receptat, ja que considero que tot i que les coses receptades són suplements, i medicina homeopàtica bàsicament, cap cos és igual i han estat coses que m'han receptat després de conèixer la meva història mèdica particular i sempre s'ha de consultar amb un especialista i un no ha d'automedicar-se mai, sigui com sigui, és el meu parer.

Quan a la primavera del 2010 vaig haver de buscar un dentista que conegués i estigués familiaritzat amb les meves patologies i el vaig trobar, no em van voler fer tot lo que m'havien de fer fins que no em visités un metge especialista, em van veure tant de mira'm i no em toquis que no es van atrevir a tocar res...

Aquests dentistes treballen amb la Dra. Josepa Rigau i em van proposar de demanar-me hora ells per a mi, jo vaig dir que d'acord, perquè feia pocs dies havia vist una conferència d'ella per internet, i em va agradar molt i jo també tenia interès en visitar-me amb ella..

Així que van parlar amb ella i al cap de uns mesos ja vaig fer la primera visita.

He de dir que la primera impressió que em vaig endur de la conferència que havia vist, era encertada del tot, em va agradar molt tant a nivell personal com a nivell professional.

Quan vaig arribar allà, bé, havia de dur bastó per no perdre l'equilibri, i tot i així necessitava ajuda per deambular, pesava 47 kilos (medeixo metre 65), em costava molt expressar-me verbalment, molt lenta a nivell cognitiu, tenia molts problemes gastrointestinals (es on més em repercuteixen els tòxics), tenia tanta debilitat a tot el cos, que menjava estirada la majoria de vegades, i hi havia molts cops que el meu company m'havia de donar el menjar i dur-me en braços al lavabo. M'aixecava i a mig camí em quedava sense forces i m'havien de venir a rescatar, se'm plegaven les cames i queia, o em fallaven els braços mentre em recolzava...

Tenia uns marejos diaris i gairebé continuats durant tot el dia que no em deixaven viure, salivava tant que semblava que em ragés una aixeta d'aigua oberta al màxim per la boca... unes picors a tot el cos inaguantables, no podia aguantar cap moviment ni cap vibració, tenia molta intolerància als sorolls i la electro hipersensibilitat disparada també.

No podia fer res, ni per la meva parella, ni per mi, ni pels animals, ni per la casa,  res de res.. d'haver estat més de 5 anys entre el llit i el sofà, intentant fer vida normal sense aconseguir-ho, vaig acabar postrada al llit durant més d'un any, sense sortir de la mateixa habitació només que per anar al lavabo, o al metge (i amb molt d'esforç a un parell de concentracions a girona).

Bé, això es un resum molt resum del meu estat abans de visitar-me amb la doctora.

A la primera visita, que va ser de mes de 3 hores, se'm van demanar una sèrie de analítiques on es podia veure un descens de 6 dels 10 aminoàcids essencials, leucòcits alts, Glutàmic baix, cortisol baix, dono positiu en Varicela Zoster, EBV i Virus Respiratori Sinicitial, i tot de coses més que com no les entenc prefereixo no escriure-les...

Com a tractament se'm va instaurar suport nutricional i tractament funcional del tub digestiu, així com moduladors de la immunitat segons la meva tolerància i de manera progressiva.

Les coses que prenc són, probiòtics, enzims, vitamines, aminoàcids, medicaments homeopàtics i coses així, a part de dur una dieta orgànica, de variar el menjar, menjar 5 peces de fruita i verdura al dia de diferents colors, etc..

El progrés està essent molt però que molt lent, això si, va endavant.

El primer canvi que vaig notar va ser una millor absorció dels aliments i molta més bona digestió i una reducció molt important dels problemes gastrointestinals.

També vaig reduir els marejos i les salivacions excessives, però això va ser degut a reduir les exposicions electromagnètiques més que pel tractament en si. Més avall explicaré uns petits canvis que a mi em van anar molt però que molt bé.

He anat pujant de pes, m'he estancat en 50 kilos fa uns mesos, però espero acabar pujant una mica més, i per lo menys no són les horrorosos 47 ni els terrorífics 46 als que he arribat alguna vegada i amb els que vaig començar...

A l'hivern més o menys ja no necessitava dur el bastó per aguantar l'equilibri, tot i que de vegades necessitava recolzar-me de la meva parella per inseguretat, o per fluixera, però el canvi ja era considerable.

A finals de primavera, coincidint que havíem canviat de casa i ja no viviem a la ciutat si no en un poble, vaig fer una millora considerable, podia cuinar de tant en tant, podia encarregar-me de fer alguna cosa a casa, com fer petites rentadores i estendre-les, endreçar una mica i coses així..

Van anar passant els dies i va arribar l'estiu, i cada cop estava millor, tenia més energia, em veia capaç de fer més coses, molts dies feia el dinar i el sopar jo (sempre coses de no massa esforç físic i ajudada per la meva parella en les coses que jo no puc fer).

Ens vam comprar unes raquetes i una xarxa de badminton molt senzilletes, i podia jugar una mica i tot!! pocs minuts cada cop i molt espaiat en el temps, una estona durant 10-15 minuts cada 15 dies si fa no fa, però, us adoneu de quin canvi???!!! d'haver de dur bastó per aguantar-me dreta, a poder jugar durant uns 10 minuts!!

Un dia vaig fer mitja volta amb bici al jardí!! el meu company em va estar subjectant pel selló (acabo de descobrir que així és com es diu "sillín" en català ;P) gairebé tota l'estona, menys les tres o dues últimes pedalades... no us podeu imaginar quina sensació de llibertat que vaig sentir!! feia tant de temps que no em sentia així...

I així he anat fent aquest estiu... fins que aquest agost, per un mal molt bèstia al canell, m'he vist obligada a anar al metge, però quin ha estat el problema? doncs, en primer lloc que un dels meus gossos em va agafar el respirador i en va fer confeti, així vaig haver de posar-me les màscares que em poso en entorns poc contaminats o per estar fora el jardí, tot i combinar-ne 3 o fins i tot 4 d'aquestes, no en vaig fer prou... primer vaig anar d'urgències a l'hospital, i em van dir que m'havia de fer mirar el canell per si tenia Sd. de Túnel Carpià. Em van perjudicar els tòxics amb els que vaig entrar en contacte, però encara va ser suportable.

Com que el mal cada cop era pitjor, vaig fer cas al metge de l'hospital i vaig demanar hora al metge del meu CAP, hi vaig anar, i hi havien tal quantitat de tòxics, que ni amb 3 màscares podia estar-me dins, vaig haver d'esperar-me a fora al carrer, vaig haver d'esquivar a tota la gent que passava fumant, que ni amb 3 màscares i 4 metres de distància evitaven que m'intoxiqués el fum del tabac, vaig haver d'esquivar el fum de motos i cotxes que passaven per aquell carrer, tenia que esquivar a les persones extremadament perfumades, ja que per moltes màscares combinades que portés, no em protegien lo suficient,van fregar la vorera mentre jo era a fora... un clavari...  

Al CAP, tot i que estaven avisats de la meva malaltia i de que no podia entrar fins que al consulta de la doctora estigués buida perquè no podia esperar-me a dins, em van fer entrar i pujar dient que la doctora ja estava esperant-me, i no era veritat!!! i encara ho havia l'anterior visita!! 

Total que aquesta visita al CAP a principis d'agost ha fet que hagi retrocedit unes quantes passes i en aquests moments no em trobo com a principis d'estiu... de fet, encara m'estic recuperant, tot i que just ara estic aixecant el cap ja...

Però tot i que he fet una passa endavant i 4 enrera, ara ja sé que puc millorar, també sé que mai estaré perfecte, que això ho duré amb mi tota la vida, però després d'haver-me vist com m'he vist, que jo no li veia llum al futur, que cada cop ho veia tot més negre i que jo cada cop queia més en picat, ara sé que la millora (no cura), sí que és possible, i ja fa uns quants mesos que al final del meu túnel del futur hi veig una llumeta que em fa pampallugues i em crida amb força.

I vull compartir amb vosaltres que em vaig veure tan bé a principis d'estiu, fins i tot a nivell cognitiu, que em vaig engrescar, i animada pel meu company, he començat l'aventura de posar-me a estudiar a distància, i estic molt contenta perquè de moment em va prou bé, estic estudiant Homeopatia, i em podeu felicitar, perquè al primer examen vaig treure un 10!! (a viam com van els propers ara que m'estic fent la "xula" jajajaja ;p)

Sé que tot això no ho hauria pogut aconseguir si la família del meu company no m'estigués ajudant, són els seus tiets els que s'encarreguen de totes les meves despeses mèdiques, i vull cridar ben alt: GRÀCIES!!!

Espero i desitjo cada dia que tots aquests tractaments estiguin a l'abast de tothom, perquè canviaria la realitat de tanta gent que ho passa tan però tan malament, que és injust que no ho estigui encara...

Quan millores (encara que sigui una miqueta petita) així, en aquestes condicions, la recompensa te un gust entre dolç i amarg, dolç per tot lo que comporta per un mateix, amarg per tanta gent que un sap que no es pot permetre aquests tractaments i que tant els necessiten...

Espero que les meves vivències serveixin per ajudar, encara que sigui només una miqueta de res...


PETITS CONSELLS PER REDUIR LA RADIACIÓ ELECTROMAGNÈTICA A CASA:

- Separar el llit un mínim de 1 metre de cada paret, o sigui, posar el llit al mig de l'habitació, si no tenim prou lloc, prioritzarem i separarem 1 metre el capçal del llit.

- Treure tots els wifi, wireless i bluetooth que tinguem, això vol dir, configurar el router de casa perquè no emeti senyals wifi (apretar 3-4 segons el reset en els routers de Telefónica). Apagar el wifi que ve encès per defecte de l'ordinador que tinguem, si te wifi clar i connectar-nos a internet per cable com fèiem abans. Canviar el ratolí i el teclat sense fil per uns amb fil.

- Si treballem amb un portàtil, és important utilitzar-lo quan no esta connectat a la font d'alimentació, ja que si ho fem mentre està connectat absorbim moltíssima radiació electromagnètica.

- No tenir la torre de l'ordinador a la mateixa habitació on estàs tu normalment, per anar bé ha d'estar a més de 3 metres de on estàs tu, lo millor es posar-la a una altra habitació, hi han cables per allargar i poder connectar tant el monitor, com els altaveus, com el teclat i el ratolí a la torre de l'ordinador sense cap problema.

- Blindar els cables d'alimentació que van dels aparells a la corrent amb paper d'alumini i connectar-los a terra. Els cables més petits que no van connectats als endolls no calen, per exemple, el cable del ratolí a l'ordinador no cal blindar-lo, el que va de l'ordinador a l'endoll sí.

- Si tenim telèfon sense fil, ja el podem llençar i posar un dels de tota la vida, com més vell i menys elèctric millor.

- No fer servir el mòbil si no és estrictament necessari.

- Hem de ser coherents i no abusar d'estar davant de l'ordinador, això a molts de nosaltres ens costa, ja que és la nostra única finestra al món i per molt malament que ens trobem, abusem i no parem a temps. Hem d'aprendre a racionar i notarem el canvi, us ho dic per experiència.

- I si viviu en una casa amb jardí, o us podeu escapar a la platja, o teniu alguna zona verda a prop de casa i hi podeu anar un moment, traieu-vos les sabates i passegeu per la terra amb els peus descalços i descarregareu tota l'electropol·lució que hagueu acumulat al cos.

Aquestes coses tan senzilles van reduir un 80% els marejos tan bèsties que tenia i aquella rajamenta de saliva tan exagerada, engresco a tots els que sou sensibles als químics (malalts de SQM, de FM, de EM) que proveu de fer aquestes 4 coses tan senzilles, si encara no ho heu fet, i m'hi jugo el coll que notareu millores segur.

Una forta abraçada blocaires!!!














8 comentaris:

  1. QUE ENCARA ENS QUEDA MOLT DE CAMI, i estem motivats per seguir endavant
    TESTIMO

    ResponElimina
  2. Gracies rei, que encara que em surtis com un anònim ja sé que ets tu ;)) t'estimo!!

    ResponElimina
  3. Gènia,,,m'has fet plorar...fas que la malaltia sigui poesia...ets estupenda ...i....un dia proper ens curarem....jo aixi ho crec....
    Antònia.

    ResponElimina
  4. Oh! Antònia quin comentari mes maco que m'has fet!! M'he emocionat i tot! de veritat!! Moltes gràcies!!

    Jo també ho crec Antònia, no s'ha de perdre l'esperança mai!

    Una abraçada i un petó ben forts!

    ResponElimina
  5. Hola, Gènia, sóc la teva "tocaya", que també vaig tenir mala experiència amb l'IFR, te'n recordes? T'ho vaig escriure aquí i ho he comentat també algun cop al fòrum de l'Eli. Finalment, em va diagnosticar SFC el Dr. Fdez. Solà.
    Doncs la setmana que ve tinc la primera visita amb la Dra. Rigau, a veure com va. En tinc moltes ganes, perquè ara mateix estic més estancada que l'economia espanyola...

    ResponElimina
  6. Hola "tocaya"!!

    Sí i tant que me'n recordo!! ;))

    Doncs jo crec que en sortiras contenta de la visita amb la Rigau, vull dir que crec que t'agradarà, és una dona molt positiva, dona molt bon rotllo, baja, com a mínim des del meu punt de vista ;)) es raro que a mi m'agradi un metge per això XD

    Mira fa poc vaig trobar una entrevista que li van fer a la radio no fa gaire, i em va agradar molt també, es curteta però val la pena escoltar-la:

    http://www.youtube.com/watch?v=9Dek_Zdu1h8

    i no se si l'has vista, una conferencia que va fer el 2008 sobre SFC, esta molt bé també, per si no l'has vist te deixo l'enllaç aquí també:

    http://www.LigaSFC.info/docs/rigau/rigau.html

    Espero que et vagi molt bé, jo crec que t'agradarà ;)

    una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  7. Aviat coneixerè la doctora Rigau, nomès espero i desitjo que millori o alleugi una situació que ha arribat a un punt no sabem pas com sortir-ne, hem busact i buscat, metges i més metges, fàrmacs i més fármacs...
    M'agradat llegir el teu bloc, segurament expresses senzillament el que molts voldrien i no poden, o no en saben. No soc gaire donanda e escriure en els foros d'aquesta malaltia perquè nomès hi trobo queixes, lamentacions (encara que ja se que són justificades), confusió però que no porten enlloc i encara creen més frustació. En el teu blog no hi ha lamentació ni pena, hi ha adaptació, ilusió i vida.
    Jo tampoc no recordo com es això de trobar-se bé, però de tota la vida que creia que jo era així, amb dolor constant, no sabia perquè, però veia els meus companys i amics i eren diferents, ells no es trobaven malament. Però no ho sabia pas ningú això perquè nomès estava en el meu interior, era el meu jo i no podia ser d'altra manera.
    Amb el temps vaig intentar buscar resposta els meus mals, metges i mes metges, farmacs i més fàrmacs, però cap ni una solució. Nomès aixo que tu expliques tan bé, adaptar-se a la situació que t'ha tocat i viure...
    Però quan això passaba, ni tans sols es paarlava d'aquestes malaties, ni tan sols existien, bé, existien però no tenien nom, d'aquí el meu deconcert, perquè no em servia de res anar al metge???...
    El que no em podia imaginar és que el cas es repetiria: la meva filla als 19 anys va començar a tenir els meus síntòmes, això si que em va espantar, no mho esperava, vaja una herencia le vaig deixar! Després de més de 20 anys vivint amb la malatia sense saber-ho, vaig ser diagnosticada, i la meva filla l'any seguent! Ella però, durant els últims 6 anys, progresivament ha anat empitjorat molt, ja fa un any que no es pot moure del llit, i aquesta és la situació de la qual no sé com sortir-ne, no esta a les meves mans, sembla que tot l'afecta, tot. Però despres de llegir tot el que expliques molt semblant al que ella pateix, sobretot que durant tot aquest temps no li han passat els vomits i el mareig continuat, penso que potser, com ho vas fent tu, finalmet podrà millorar amb alguna solució que sigui per ella, desprès de la visita amb la doctora Rigau.

    Moltes gràcies Genia, i escriu i informa a tothom! Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Esperança!

      M'he emocionat molt llegin-te!! i m'has afalagat molt!!

      Esperança, quin nom més maco i ple de força que tens!! tu no la pots perdre mai, doncs la duus amb tu sempre l'esperança! ;)

      Estic segura que us agradarà molt la Dra., a part de ser una gran professional, té una gran qualitat humana, és una dona molt optimista i per molt que un arribi amb els ànims soterrats a la seva consulta, segur que en surt diferent i amb una visió diferent del que té i de com posar-hi fil a l'agulla. I allà on un només veu foscor al final del túnel, de cop i volta comença a esclarir-se una espurna de llum, que a mida que passa el temps es va fent més i més gran. Estic segura que no us en penedireu, jo és lo millor que he fet, posar-me en mans d'ella.

      No perdeu mai la fe ni l'esperança, doncs quan s'ha tancat una porta, s'ha obert una finestra... ;))

      Una abraçada ben forta per a tu i per a la teva filla, molts ànims i molta força!! i un petó ben gros!!

      Elimina