dijous, 21 de gener de 2010

TENEBRES



[Tenebres és un relat curt que vaig fer quan tenia 19 anys, un 25/3/98, sempre m'ha agradat molt i crec que es un bon escrit per encetar el bloc.]


Conten tenebroses llegendes, d'un paratge avui dia ja oblidat anomenat Erm, la història de la seva destrucció, protagonitzada de ben aprop per una jove de 18 anys, de cabells foscos com la nit, pell bruna i uns ulls tan negres que no es distingia la pupil·la de l'iris.

Erm era una terra tranquil·la, al bell mig del bosc, situada sota el turó, el qual era coronat per dues grans roques megalítiques. Era un lloc realment idíl·lic, tallat per un rierol d'aigua cristal·lina, dolça i pura, envoltat per majestuosos desmais abraçats per les heures, deesses passionals de l'enamorament, que il·luminades per la claror misteriosa del clar de lluna, dansaven sensuals al so del vent de l'oest entortolligant, encara més fort, els seus braços als desitjats amants. Un indret màgic, una terra oblidada pels records i recordada, tan sols, en els oblits de la vellesa.

Doncs bé, un tres de maig de l'any 96 després de Crist, l'anomenada noia passejava tranquil·la per la vila on vivia, observant els seus veïns, recollint flors i xerrant amb tots els seus coneguts. Era un dia com qualsevol altre, la llum del sol omplia de colors fins i tot la zona més fosca, els cants dels ocells ressonaven dins de les coves i els perfums de les flors es podien percebre des de dalt del turó allí era on estava aleshores, fixant-se en tot des de damunt d'una de les dues grans roques que hi havia al capdamunt.

De sobte es va adonar que una gran foscor s'apoderava de la terra. Tota la llum que emetia el poderós sol, es dissipava entre una negror impenetrable. Ella, aterrida i amagada entre les dues grans roques, podia veure com la terra s'obria esquerdada, donant pas als éssers dels inferns. Diables, diablesses, bruixes i bruixots emergien de les profunditats del mal per regnar damunt la terra. Un gran terror li omplí el cos, deixant-la glaçada davant d'aquella visió horrible, veient com els habitants de la foscor s'apoderaven de la vida, sense deixar la més mínima energia pura i blanca. No podia fer res, era un ésser impotent davant d'uns fets terribles, tan sols podia acotar el cap, i amb les mans plegades resar a les divinitats pietoses.

Aquests éssers implacables, mataven, assassinaven, destruïen sense cap pietat, utilitzant els cossos de nois i noies virginals per als seus sacrificis, per invocar el seu senyor, Astarot príncep dels Trons
dels inferns, cridant el nom de la bèstia, dansant incansables al voltant del pentagrama, amb càntics tenebrosos, invocacions malèfiques sota la negra nit, pluja de foscor damunt de cossos nus, de cossos únicament vestits per la perversió. Brindant maliciosos amb calzes que vessaven sang d'algun nadó nonat.

I seguia amagada i aterrida entre les dues grans roques, envoltada de mal, tement per ella mateixa i pel petit ésser que bressolava en el seu interior. Si aquelles malvades criatures de les tenebres la descobrien, utilitzarien la seva petita creació en algun terrible sacrifici. Aquest fosc pensament va provocar-li una intensa angoixa, tenia unes ganes immenses de cridar i apretar a córrer, però no podia, la descobririen, i aquesta era una cosa que no podia permetre, el seu minúscul company corria perill, i ella no s'havia d'arriscar només perquè el terror cridés la seva impetuositat, no tenia cap dret a ser egoista.

No es podia moure. Aterrida i paralitzada entre aquelles dues grans roques, sense aliment ni beguda, i amb poca roba per abrigar-se, però si es movia, l'embrió que resguardava en el seu interior, entre les parets musculars del seu ventre, i que allí cap mal podia prendre, corria el perill de ser atrapat per aquells éssers foscos i morir entre les seves angoixants urpes. Tenia molt fred, les tenebres eren realment gelades, no hi havia cap fil de llum, cap gota de calor. Era com si una negra i espessa capa de núvols gelats hagués cobert tota la volta celest. No parava de tremolar, tenia les mans tan fredes que ni tan sols les sentia, va tenir la impressió que si les tocava s'esmicolarien en milers de cristalls de carn. I passaven les hores, inacabables de desesperació.

Allí, entre aquelles dues grans roques, seguia amagada, obsessionant-se amb el pensament obscur i tètric que no podria sortir d'allà, i que el seu petit company no aconseguiria, mai, veure l'agradable llum del sol. Les papallones dansant a la claror, fades de joia i alegria tastant el nèctar perfumat de la primavera. I tot trencat pel terror de les tenebres, pel desig fosc de corrompre la tranquil·litat, desig d'éssers implacables i tètrics, inexistents a la realitat, habitants dels pitjors malsons, i que ara, havien pres la forma d'ombres diabòliques i temibles per udolar als vents dels inferns, a l'aire bullent de les profunditats negres.

Entre aquelles dues grans roques, seguia aterrida i amagada, resant al príncep dels serafins celestials, cridant amb el cap cot el nom de Uriel, arcàngel de la salvació. I amb els dits entrellaçats, com els pètals de la flor que ja no rep més llum solar, aixecà la vista, meravellada pel que la seva visió li oferia. Era un home d'uns vint-i-cinc anys, de pell blanca, quasi bé transparent, amb uns cabells daurats i llargs a l'alçada de les espatlles, de les quals en sobresortien dues ales blanques i lluents, tan precioses que podien ser, ben bé, l'enveja del mateix Pegasus.

En aquell moment, es va acostar i la va agafar d'entre aquelles dues grans roques, abraçant-la amb els seus poderosos braços, enlairant-la per damunt del cataclisme universal.

No es van dirigir cap paraula, cap so va sortir de les seves boques, l'únic que es va poder sentir, l'únic perceptible per la seva oïda era una veu entre femenina i masculina, venia de tot arreu i alhora d'enlloc, i xiuxiuejava: "Tu has estat l'escollida per la nova generació."


Safe Creative #0912055065944

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada