diumenge, 15 de gener de 2012

Tot té el seu procés...



Tanco els ulls i em trasllado al meu món de quan tenia uns 5-6 anys, potser 7, veig la meva mare endreçant-me l'habitació i dient-me que triés unes quantes joguines velles, que les donaríem als nens pobres, a mi això de desprendre'm d'alguna joguina meva no em va fer cap gràcia d'entrada, i em vaig negar en rotund, pensava que mai podria viure sense cap d'elles, i menys sense cap dels meus estimats peluixos, la meva mare em va fer mirar al meu voltant, les parets, el terra, el sostre del llit, els calaixos de sota el llit, un armari, tot ple de joguines... em va fer entendre que jo era una nena que tenia de tot i hi havien nens que no tenien de res, i que si jo no tingues de res, també m'agradaria que algú em donés una de les seves joguines, així que en vaig triar unes quantes, era una nena així que tot i que sabia que feia ben fet em va doldre una mica igualment, però aquell infern sense joguines que em vaig imaginar quan em van demanar que en triés unes quantes, ni va ser un infern, ni res de res... Vaig trigar ben poc a oblidar-me'n d'aquelles joguines, està clar que tot té el seu procés...

Recordo quan ja era una mica més gran, no gaire, i em van dir que marxaríem de Barcelona, em canviaria d'escola i tot el que això comporta, recordo com em va caure el món a sobre i pensava que mai podria ser feliç a cap altre lloc com ho era a on vivíem aleshores, però vam marxar, em vaig canviar d'escola, i tot i que els anys següents van ser durs, també van ser part d'una de les èpoques més felices de la meva vida. Un s'ha d'anar adaptant a la vida que li toca viure i intentar posar-hi la millor cara possible... no sé quant de temps vaig trigar a acostumar-me al meu nou habitat, però no va ser pas gaire temps... tot té el seu procés...

Van passar els anys i ens tornàvem a mudar, i a mi em tocava canviar d'escola altre cop, aquest cop hi havia una evolució, d'una escola me n'anava a un institut... vaig haver d'acostumar-me a deixar d'anomenar a els professors sense el "professor" o el "senyoreta" davant del nom i ser més informal... i es que 5 anys inculcant-te una educació determinada no s'obliden així com així... altres coses no, però això em va costar lo meu acostumar-m'hi, però com tot té el seu procés, al final em vaig adaptar.

I els anys segueixen passant i tinc el meu primer noviet, oh! amor de joventut, tot és de color de rosa, dues ànimes joves, riuen, juguen, exploren, s'estimen, aprenen... en un atac romàntic penso que serà per sempre... però m'equivoco, com tantes vegades, doncs no sóc perfecte, res és etern, penso que si s'acaba em moriré, que no podré viure sense ell, però també m'equivoco, passa el temps, i allò que abans recordava amb dolor ara ho recordo amb la tendresa que una tieta tindria cap al seu primer nebot, perquè, encara que no ens ho creguem, tot té el seu procés...

I passen anys i panys, passen penes, tristeses, alegries i bestieses, unes coses duren més, unes altres duren menys, unes les recordem cada dia, d'altres no hi pensem si no ens obliguen, com si fos de goma m'adapto al meu entorn, em motllo a la vida que em toca viure, és el que sempre he fet, no m'ho ha ensenyat ningú, jo sola ho he après a mida que he anat vivint i veient i sentint a les meves carns com tot té el seu procés...

Un bon dia em donen una notícia, un diagnòstic, és dur, és contundent, m'imaginava alguna cosa, la naturalesa m'ha donat un cervell amb el qual pensar, i fent-lo servir ja havia arribat a alguna conclusió no gaire agradable, però no m'imaginava que em dirien el que em van dir i el món em va caure a sobre. Tothom em venia amb consells, amb idees, amb propostes, i jo no volia sentir a ningú, necessitava el meu procés, necessitava el meu temps per assumir que la meva vida canviaria per sempre, havia de passar el meu dol...

I ha passat el temps, concretament 2 anys, i aquell futur tan negre que veia, aquell túnel tan fosc sense llum al final, que creia que era el meu proper camí, ha resultat que no era així, ha sigut dur acceptar la meva situació, no diré pas el contrari, després de molts plors i moltes desesperacions, de molta angoixa i molta por, ara puc dir que em sento feliç i tranquil·la, emocionalment centrada i en pau amb mi mateixa, m'he deixat fluir, he deixat que el temps passés al seu ritme, al meu i no al dels altres, ja que, en aquest cas concret, era jo la que havia de passar el dol, hi ha qui no m'ho ha respectat, i sentint-ho molt ja no pertanyen a la meva vida, doncs per un cop a la vida, en part, he de ser una mica egoista i procurar per mi i la meva pau interior, i hi ha qui m'ha respectat i m'ha deixat fluir al meu ritme, i encara és al meu costat i espero que sigui així per molt i molt de temps.

Tot té el seu procés, tot passa, i per molt embolicada que estigui la troca, sempre es pot tornar a desembolicar, per més difícil que creguem que és el nostre camí, les coses s'acaben posant al seu lloc. Cadascú té el seu ritme, cadascú ha de fer el seu camí concret... I els demés hem de permetre que cadascú flueixi pel seu corrent particular, no podem demanar a algú que trigui més o menys temps en assumir alguna cosa, només perquè nosaltres pensem que ho faríem d'una altra manera. Els sentiments no es poden forçar, han de venir o se n'han d'anar sols, ja siguin bons o no tan bons. 

Siguem un acompanyant en el camí del dol dels nostres éssers estimats, agafem-los de la mà i anem al seu costat, no en vulguem ser el guia, doncs com volem guiar per un camí que no coneixem i que no és el nostre?

Jo he sigut la meva pròpia guia en el meu camí del dol, i he anat de la mà del meu company, amic i puntal, acompanyant-me dia a dia, seguint-me el pas sense voler anar més ràpid que jo, i se, que si no hagués estat així, mai haguéssim pogut afrontar com ho hem fet el que ens està tocant viure.

Gràcies per ser com ets i per ser al meu costat sempre! T'estimo!




Safe Creative #1201150917227

4 comentaris:

  1. Uau! expresses de meravella el que sens.

    Esperem, que poc a poc les coses agafin altres matiços, i com quasi sempre, tocarà canviar, tot i que serà força mes fàcil.

    Una abraçada,
    JoseL
    ASSSEM

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Jose!

    Jo així ho espero, mica en mica i gota a gota ;)

    els canvis sempre fan por, però quan son canvis positius la por dura poc ;)

    Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  3. Hola, Gènia,
    Vaig descubrir el teu blog al poquet de tenir el meu diagnòstic (fa 6 mesos) i m'agrada llegir-te per que és com si parlessis per mi.
    Potser et semblarà que només escrius per a tu, però sàpigues que el fet de saber com et sents, quines experiències vas passant i veure que són tant semblants a les meves i que al começament era incapaç d'exterioritzar, m'han ajudat a acceptar més ràpidament la meva nova situació.
    És per aixó que et vull donar les gràcies i animar-te a que segueixis així.

    Sàpigues que aquí tens una amiga pel que necessitis.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Hola Silvia,

    Moltes gràcies per les teves paraules!

    No et pots ni imaginar quina recompensa més gran signifiquen comentaris com aquest que m'has fet.

    Em fa molt feliç llegir que les meves experiències t'han ajudat!!

    Moltes moltes gràcies per fer-m'ho saber! ;)

    Sàpigues que lo mateix et dic, ok? ;P

    Una abraçada i un petó ben grans!!

    ResponElimina