diumenge, 13 de novembre de 2011

INTROSPECCIÓ



[Aquest escrit el vaig fer quan tenia uns 21 anys, i m'agrada llegir-lo i veure que 10 anys després, encara penso lo mateix]

 
Tanques els ulls mentre penses en el passat proper, dins de la foscor de l’infinit dels ulls tancats veus, un tant sorpresa, l’evolució de la teva vida. Com passa el temps! Ja tens 21 anys i sembla que fos ahir quan jugaves a fet i amagar amb els nens del carrer. Però rumies, i t’adones que et queda tanta vida per viure, una infinitat de temps col·locat davant teu per fer-ne el millor us. El millor us? No n’acabes d’estar segura que aprofitis el temps com s’ha de fer, però tampoc saps ben be com s’ha d’aprofitar. 

Dilemes llançats a l’aire que l’únic que fan és trencar-te el son. Perquè decidir el teu futur és tan difícil? És clar que la majoria de decisions que s’han de prendre al llarg de la vida no son precisament fàcils... et pares a pensar i si t’hi fixes be tot son complicacions, les relacions personals, les amistats, la família, l’ocupació laboral i/o estudis... o fins i tot escollir els mitjons que et posaràs quan et vesteixis pel matí. 

Sí, sí, no hi ha res fàcil, és el preu que hem de pagar pel privilegi que ens ha donat la mare naturalesa, sort en tenen els altres animals del món de no racionalitzar-ho tot, l'única pega que tenen, pobrets, és la nostra existència, sí, la nostra, la dels botxins de la llibertat i de la vida aliena a nosaltres, destructors de tot el que se’ns posa al davant. Com pot ser? De vegades no entens com podem viure tranquils mentre tot el nostre voltant s’enfonsa i es crema en la destrucció. Podríem dir que és hipocresia, sí, tot el món és ple d’hipocresia, tots i totes som hipòcrites, ni tu mateixa t’exclous d’aquesta afirmació, bé, com a mínim ets conscient de com ets, del que ets i dels teus actes, això està bé, tenint en compte que la gran majoria de gent no coneix ni una petita porció del seu interior, es pot dir que ets una petita privilegiada, tot i que el centre de la teva vida és a anys llum teu i que sovint no tens on agafar-te, pots estar contenta i orgullosa que saps qui ets. I tot això estaria molt bé si no fos que en el món on vivim un no pot ser realment com es. 

És un petit problema tècnic, el fet de viure en societat ens marca unes pautes i unes normes de comportaments generalitzats per a tothom, i si un trenca una d’aquestes normes és exclòs de la societat com si del diable es tractes, per dir-ho d’alguna manera..., democràcia, llibertat d’expressió i bla, bla, bla. Tonteries! Ningú és lliure de fer i/o dir el que realment li ve de gust, i amb això tornem a ser al punt de la hipocresia. I el fet de pensar en tot això et cansa, quantes vegades has tingut problemes pel fet de ser una persona de pensament independent? Et poses a comptar i et trobes que et falten dits a les mans per comptar-los tots, i segueixes pensant i rumiant, realment val la pena tot això? Val la pena viure patint gran part de la teva vida per acabar en una caixa o feta un pilonet de cendra? I et quedes en blanc, no hi ha resposta. 

Certa vegada et van parlar sobre el destí de les persones, que cada persona estava destinada a complir una missió en aquesta vida, un objectiu final per a morir en plenitud i tranquil·litat, i recorda, tota aquesta parrafada et va semblar una tonteria, per no dir la tonteria mes gran que havies sentit mai. Si realment això fos cert, perquè hi ha tanta infelicitat? 

Totes aquestes reflexions son culpa de racionalitzar-ho tot, si no poguéssim pensar, no tindríem aquests mals de caps, i tampoc estaries escrivint tots aquests pensaments. No s’ha de viure pensant que tots tenim un destí escrit, això és dolent, crea pensaments angoixants, s’hauria de viure sense plantejar-se res, bé, res referent a destins o perquè estem aquí i aquestes coses que tant sovint ens venen al cap. 

Potser seria tot mes fàcil si tothom visqués per viure, per disfrutar del temps en què estem aquí gaudint al màxim, perquè, dic jo, si els ocellets o els altres éssers viuen tant tranquils, fent el que els hi ve de gust, vivint el present sense mirar enrera ni endavant, ja que no tenen consciencia de futur ni de passat, perquè no podem fer nosaltres el mateix? Has donat en el clau! Sí, el que s’hauria de fer és viure el present, sense mirar enrera ni preocupar-se del que depararà el futur. I sí, en certs moments ho fas, però et passes la majoria de les nits desvetllada recordant el passat o encuriosida amb el que passarà quan passi el temps.


Safe Creative #1111130506306

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada