diumenge, 23 de desembre de 2012

Avui fa 3 anys…



Avui fa 3 anys que em van fer el meu primer diagnòstic complert, si bé ja tenia diagnosticades la Fibromiàlgia i l'Encefalomielitis Miàlgica/SFC des de l'estiu, el dia 23 de desembre del 2009 va ser quan per primera vegada em van dir que la meva vida faria un gir de 180º.

En part ho sento com haver nascut una altra vegada, però aquest cop, entenent-me, sabent qui sóc i sabent quina direcció vull seguir a la meva vida. Molts anys d'anar perduda han estat compensats amb una certesa implacable de sentir-me totalment encarrilada, per fi. 

Anys enrere no entenia el perquè de moltes coses que feia de manera mecànica, com tampoc entenia certes actituds meves, i ara tot té sentit, un cop he sabut què em passava, un cop he llegit molt i he après sobre les meves malalties (i segueixo llegint i segueixo aprenent), he pogut entendre el perquè de tot el que em passa.

I això, senyores i senyors, és una alliberació... Perquè quan una porta gairebé tota la seva vida sentint-se malament amb una mateixa per no poder llevar-se al matí com fa tothom, per haver passat més temps a casa malalta que a l'escola, per perdre el fil a l'escola i a l'institut, per no haver pogut acabar-lo, per no haver pogut crear lligams més profunds amb els amics de l'escola, per no tenir esma per quedar amb els amics, per no tenir forces per agafar el telèfon, per no ser capaç d'aguantar més de 2 mesos seguits a una feina, per no tenir ni un any cotitzat, i un llarguíssim etc... quan t'han estat passant totes aquestes coses (i més) des de que tens us de raó, i t'has estat pensant que el problema era teu, t'has estat menys valorant any rera any, has estat angoixada diàriament durant incontables anys, has perdut la confiança en tu mateixa, i una pila de sensacions i sentiments tan negres com el carbó, quan has estat sentint tant dolor a dins que no et deixava viure, saber que tu no podies fer res per ser d'una altra manera, que no podies fer les coses d'una altra forma, que no era culpa teva res del que et passava, és la més gran de les alliberacions. 

I, un cop vaig assumir què tenia, un cop vaig començar a entendre-ho tot, el pes que se'm va treure de l damunt va ser tan gran, que per fi, després de tota una vida, estic en pau amb mi mateixa.

Aquest és el principal motiu pel que no puc evitar de veure'n la part positiva a tot el que he viscut de 3 anys cap aquí, doncs he aprés molt, he après tant… sobre les meves malalties, sobre mi, sobre tòxics, sobre el meu voltant, sobre la gent, sobre tantes coses, que segur que me'n deixo alguna.

Que en vegi la part positiva no vol dir que hagin estat tot flors i violes, més aviat ha estat al contrari, però es la meva forma de ser, és la meva manera d'encarar les coses, no m'agrada recrear-me en les meves penes, em puc queixar, perquè una necessita exterioritzar lo que pensa i sent, però no passa d'aquí la cosa... 

De vegades, bé, gairebé sempre, ser positiu visquent una situació com la que visc dona als demés una imatge distorsionada de la realitat que estic visquent. La majoria de persones pensen en motius equivocats pels que sóc així. Se solen simplificar les coses, no es profunditza en l'essència de cadascú, i és una cosa que costa treball d'aconseguir, cal treballar molt, i suar i plorar encara més per aconseguir no enfonsar-se quan et trobes en una situació així. És un camí dur ple de pedres, però si un vol viure la vida sense viure-la amargat, l'ha de fer aquest camí.

En part, també, ho veig tot tan llunyà... com si no fessin 3 anys, si no 33 els que han passat… I bé, segons com es miri sí que han passat 33 anys, doncs podríem dir que vaig néixer malalta, però no em refereixo a això... aquests 3 anys han estat molt intensos, son moltes coses les que m'ha passat, les que he viscut, les que he aprés, i no sé si és per com distorsiona el temps el meu cervell o per la intensitat de tot plegat, però veig el 29 de desembre del 2009 tan lluny que el veig en blanc i negre.

I avui, així com he estat recordant tota la setmana que faltaven pocs dies pel dia d'avui, gairebé no me n'he recordat que ja feia 3 anys d'aquestes peripècies. No tinc clar com interpretar-ho, doncs quan una té la mateixa memòria que un calamar (a la romana), no es pot refiar gaire de què recorda i quan ho recorda, així que no sé si es cosa de creuament de circuits o que el procés d'asumir està arribant, poc a poquet, a la seva fi, doncs és un procés que un pot saber quan ha començat, però és difícil saber quan s'acabarà.


7 comentaris:

  1. Tenia la sensació de que feia menys temps que estaves diagnosticada, però és que el temps passa molt despressa.
    Endavant! segueix llegint, enteran-te de les coses que et coneven i de les que no...i millora, que t'ho mereixes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Roser!! moltes moltes gràcies!! que no has pogut signar, pero sé qui ets.. :P

      Un petó molt i molt gros!!!

      Elimina
  2. M'enalegro moltissim que hagis trobat i encarrilat la teva vida, mes que res perque en formo part. No cambiaria res de la teva personalitat, ets Genial!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies amor!!! en formes part sí, una part molt important!!!! T'estimo!!!

      Elimina
    2. Ups.No había visto esta última entrada.
      Si, yo también pensaba que llevabas más tiempo diagnosticada. No importa, mejor....así tendremos más tiempo que compartir.

      Elimina
    3. Hola Chus!!

      Que tal esta Ger??!! espero hayáis pasado unas buenas navidades!! :) y una feliz entrada de año!!

      La verdad, es que a mi también me parece que ha pasado mas tiempo ;P

      un abrazo bien fuerte!!!

      Elimina
  3. Después de un par de crisis estas navidades (probablemente debidas a la nueva medicación y también al movimiento de estas fechas) Ger está un poco mejor, sale algún día a dar un pequeño paseo, pero enseguida vuelve a casa. Seguimos "limpiando" el aparato digestivo como nos indicó Rigau y...... a la espera de darte buenas nuevas. Ahora lo escucho riéndose con unos amigos mientras hablan por skype. Esto de las nuevas tecnologías algo tenía que tener de bueno ¿verdad?. Al menos hacen que mi niño no se sienta tan solo y aislado.
    ¿cómo estás tú? ¿qué tal has pasado estos días?
    Has cogido algún kg de más como el resto de los mortales :))
    Muchos besos GUAPAAAAAAAAAAAA!!!!!

    ResponElimina