dimarts, 25 de desembre de 2012

CAMINANTS

Il·lustració: Pau Lamuà


De la mà agafats
Un peu, desprès l'altre
Seguint el mateix camí
Junts, units, enllaçats
Corbes, pedres, bifurcacions
Un camí, desprès l'altre
Units, enllaçats, junts
No pots imaginar cap altre acompanyant
Cap altre company de travessa
Encaixats com dues peces d'un trencaclosques
Complementaris l'un de l'altre
Dos que som un
Un que som dos
Dues animes entrellaçades
Dues parts d'una mateixa taronja
Un parell de caminants
Pel camí que és la vida
Un parell d'amants
Lligats de per vida.

                                                                                                  12-12-12


Aquest és el meu regal de nadal per la persona més important en la meva vida, ets la meva meitat, ets qui em complementa, ets el meu pilar, qui em dona suport, qui em cuida i més m'estima, ets qui no surt mai del meu pensament, qui em fa tenir papallones a l'estomac, qui m'entén sense parlar, ets l'amor de la meva vida, t'estimo!!!


10 comentaris:

  1. Qué bonito!!!
    Sea quien sea esta persona que te acompaña seguro que te ama tanto como tu a ella. Felicidades!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias Chus!!

      Si no fuera por él, estaria muy muy solita, ha vivido todos los cambios conmigo y nunca ha dudado de quedarse a mi lado...

      Gracias!!!

      Muchos besos Chus, para ti y para Ger!! :)

      Elimina
  2. Gracias siempre a ti. Eres un ejemplo de superación.
    Gracias!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai Chus!! me haces subir los coloreeees!!! :))

      Muchas gracias!!!

      Elimina
  3. Bon any, Gènia!
    Es bonic veure tantes demostracions d’amor i d’afecte en un camí que molts ha de fer sols, i quan dic sols, es completament sols ja que ja els queda ningú, ni tan sols credibilitat.
    Fa un temps vaig escriure al teu blog, abans que la meva filla Laura tingues la seva primera visita amb la doctora Rigau. Però després de mesos de tractament la Laura segueix al llit nit i dia i amb uns marejos terribles. Això per parlar de la part física perquè en el terreny sentimental, aquest company que l’hauria d’acompanyar en aquest camí li comença a fallar.
    Després de tant de temps de tractament, encara et sents esperançada? Jo, la veritat és que en dubto, ja que és un tractament molt car per tan poca millora (o gens)...
    Tot i així, es gratificant llegir-te, estimes la vida tal com és i és el que hauria d’aprendre la meva filla. Ella no te forces per escriure en un orinador, no pot ni llegir-te, però jo li explico. Diu que t’admira però no entén com pots estimar aquesta merda de vida...
    Segueix escrivint, Gènia, sobre el que descobreixes (o el que no) que això fa bé. Cal veure les coses positives i mirar sempre endavant.
    Molta sort

    Esperança

    ResponElimina
  4. És bo tenir un company que et segueix i t'acompanya en un camí que molts ha de fer sols, i quan dic sols, es completament sols ja que ja els queda ningú, ni tan sols credibilitat.
    Fa un temps vaig escriure al teu blog, abans que la meva filla Laura tingues la seva primera visita amb la doctora Rigau. Però després de mesos de tractament la Laura segueix al llit nit i dia i amb uns marejos terribles. Això per parlar de la part física perquè en el terreny sentimental, aquest company que l’hauria d’acompanyar en aquest camí ja l'hi ha fallat.
    Després de tant de temps de tractament, encara et sents esperançada? Jo, la veritat és que en dubto, ja que és un tractament molt car per tan poca millora (o gens)...
    Tot i així, es gratificant llegir-te, estimes la vida tal com és i és el que hauria d’aprendre la Laura. Ella no te forces per escriure en un orinador, no pot ni llegir-te perquè es mareja, però jo li explico. Diu que t’admira però no entén com pots estimar aquesta merda de vida...
    Segueix escrivint, Gènia, sobre el que descobreixes (o el que no) que això segur fa bé a moltes persones. Cal veure les coses positives i mirar sempre endavant.
    Molta sort

    Esperança

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Esperança, i tant que me'n recordo de tu!

      Perdona que no hagi contestat abans, la veritat es que vaig una mica enfeinada amb els estudis i tinc el bloc una mica abandonat...

      Veurás, es que crec que jo m'ho plantejo diferent... en la meva petita millora, dic petita perquè si em comparo amb algú sa, jo segueixo estant molt malalta, però si em comparo amb mi mateixa fa 3 anys, es una millora considerable... tot i aixi, nomes duc 2 anys i mig de tractament, i m'agradaria fer énfasis en el "només", perquè crec que es impossible arreglar en poc temps, ja sigui del tot o en part, una cosa que ha estat espatllada potser desde naixament... que en el meu cas ha estat aixi.. si m'assabento amb 30 anys de la meva malaltia, i me n'asabento perque la caiguda en picat era tan descarada que vam començar a buscar a veure que tenia, pero de debó, seriosament.. si no hagues estat per aixo, jo encara hagues estat uns quants anys a la inopia segur...

      però aixo es un altre tema... la cosa es que, com arreglo rapid una cosa que porta 30 anys espatllada i que s'ha anat espatllat cada cop mes i mes? es impossible, des del meu punt de vista i des de la meva pròpia experiència..

      jo ara, 2 anys i mig de tractament despres, puc dir que he millorat considerablement en moltes coses, tot i que faig vida al llit el 90% del temps, faria vida al sofa, pero actualment no en tinc... aixo que com necessito estar horitzontal la majoria de temps, doncs de moment encara m'estic molta estona al llit... i pensaras "pues vaya birria de millora" i jo et dire.. o es que no es en això que he millorat precisament :) en aquest transcurs de temps he millorat espectacularment a nivell de tolerancia alimentaria, ja gairebe no pateixo mals de panxa per exemple... tambe he millorat a nivell cognitiu, lo suficient com per tornar-me a posar a estudiar, em costa i m'he desforçar, però puc fer algo que una mica de temps enrera, quan li balbucejava al meu company i no entenia què em deia, no creia capaç que pugues tornar a fer... i puc, i me n'ensurto prou be.. :)

      Tambe he guanyat una mica de tolerància als tòxics que porta el meu company enganxats al cos quan arriba a casa despres de treballar tot el dia, ara ja no se'm posa tota la pell plena de grans en quan m'arriben els toxics, ni estossego com em passava abans..

      Son petits canvis, son petites millores, i despres de fer una passa cap endabant, en faig 3 enrera, es inevitable, doncs sempre entro en cotacte amb algun toxic ...

      No aspiro a fer vida "normal" com la que feia abans de caure tan en picat i acabant que nomes estic en contacte fisic amb una persona i no veig a ningu més... no crec que es pugui arribar a això mentre no pugui evitar del tot el contacte amb tòxics i poder baixar la meva càrrega tòxica lo suficient... però es que això es una petita part de lo que tinc "espatllat" i en soc conscient.. Però tota petita millora em millora la qualitat de vida, i per a mi això té molt de valor... també m'agradaria comentar que 2 anys i mig despres de començar-me a tractar, encara estem afinant el tractament, no es pot fer treballar rapid un cos desgastat, i son malalties on hi juguen tants parametres que es molt fácil que s'escapi alguna cosa...


      (segueix)

      Elimina
    2. També m'agradaria remarcar que les meves petites millores no han estat només gràcies al tractament que estic seguint amb la Dra Rigau, aquest es només una part d'una feina molt més extensa i d'un canvi de vida rafical, de 180º, propiciat i forçat per la Sensibilitat Química Múltiple, doncs el fet de viure en un ambient lliure de tòxics, de menjar lliure de tòxics, beure lliure de tòxics, vestir-me sense tòxics, etc etc... i el haver canviat de vivenda, fara d'aqui poc 2 anys, i haver marxat de la ciutat per anar a un poble, el fet d'haver blindat contra la radiacio EM la instalacio nova que vam fer, no fer servir els wifis ni mobils ni res inalambric a casa... aquest canvi radical d'estil de vida, més el canvi de vivenda, tota l'adaptacio a les meves sensibilitats quimiques i elesctromagnetiques, mes el tractament amb la Dra., tot això junt ha estat el que ha aconseguit que jo hagi pogut millorar en unes poques coses i que la meva qualitat de vida hagi millorat una altra mica.. però sense aquests canvis, les millores haguessin estat impossibles per mes que hagues seguit el tractament a rajatabla... d'això n'estic completament segura...

      També és veritat que no tots som iguals, i de la mateixa manera que hi ha persones on la millora es espectacular, d'altres on es una millora moderada, i d'altres que no milloren gens... això ves a saber perquè passa... jo crec que lo més segur es que sigui perquè alguna cosa s'escapa i encara no s'ha trobat.. i en aqeustes malalties això es molt problable que pugui passar.. doncs son molt complexes i hi juguen molts parametres...

      També m'agradaria dir que lo important no és tenir o no parella, avui en dia tenir parella no es garantia de res, ara la tens i ara ja no la tens... per a mi lo important en la vida i sobretot en aquestes malalties es tenir suport, tant es qui sigui, i fins i tot diria que tant es quantes persones siguin, lo important es que sigui un suport real, que no sigui forçat, que ens acompanyin deixant-nos fer el nostre cami però essent alla en tot moment... jo això ho tinc en la meva parella, però hi ha qui ho te en la mare, o en un germà, o en uns amics... hi ha qui te tot, parella, familiars i amics i hi ha qui no te ningu.. això es lo fotut.. estar tan sol que si un necessita trucar a algu perque l'ajudi no sabria a qui trucar...

      La vida m'ha donat molta merda, me n'he menjat molta, no ha estat precisament fàcil la meva vida, i quan pensava que no tenia perquè complicar-se'm més i que era l'hora de disfrutar-la.. resulta que, tatachan!! no 2, 5 tasses de caldo ...

      I com sempre que m'ha passat alguna cosa dura a la vida, m'he adaptat, hi he fotut pit i collons, i més tard o mes d'hora, perquè a un no sempre li son fàcils les coses, he tirat cap endabant...

      Jo no he estat així sempre... jo no he encaixat així la malaltia des d'un bon principi, de fet, la vaig encaixar molt malament i em vaig espantar molt, vaig intentar que la meva parella em deixes, no volia sentir a parlar de tractaments ni de res, ho havia de païr ... i em va costar... perque quan estas lluitant per fer una vida normal, una vida que mai has pogut fer amb normalitat, i tot lo que busques es curar-te de lo que sigui que tinguis, i resulta que et cau el jerro d'aigua freda de l'etiqueta "crònic", costa prendre's les coses amb serenor... i encara es més complicat quan la salut cau en picat tant depressa que "d'anar fent a trompicons" et veus enllitada sense poder ni menjar tu sola en qüestio de 3 mesos... aquesta velocitat mareja i trasbalsa a qualsevol...

      (segueix)

      Elimina
    3. m'ha calgut fer molta autoreflexio, he fet un treball interior molt intens per aconseguir que tot aixo no m'amargués... una cosa innata en mi es l'ansia de saber, des de les xafarderies dels programes del cor, fins al funcionament de l'univers, vull saber-ho tot... i una cosa que em vaig entestar a saber es "perque estic com estic??!!" que ha fet que hagi acabat aixi, quan va començar tot, com?? en 3 anys que se que estic malalta he fet una introspeccio i un viatge en el temps al llarg de la meva vida que m'ha ajudat a entendre qui soc, com soc, perque m'han passat X coses a la meva vida, en definitiva, m'han ajudat a coneixe'm i a posar pau a moltes inquietuds i preocupacions internes.... i això, en el meu cas, m'ha fet guanyar una pau mental que no la tenia abans de saber de tot aixo i de posar-hi fil a l'agulla...

      Jo, com molts malalts de fet, era una persona que vivia en estats d'ansietat i de culpa constants, entre d'altres coses, pero l'ansietat i la culpa, eren enormes... actualment l'ansietat ha rebaixat molt, hi es, perquè es algo fisic lo que me la provoca, per exces d'adrenalina i tal, però la tinc a ratlla :) i la culpa... la culpa ha desaparegut... he deixat de sentir-me culpable per coses que arrosegava desde que feia parvuls!! m'he sentit culpable per totes les vegades que no havia pogut anar a l'escola, i despres a l'institut, i per no acabar els estudis, i per no poder aixecar-me pels matins, i per no voler anar amb els meus amics i preferir quedar-me descansant a casa, per no poder moure'm del llit els dies que tenia lliures quan treballava de cambrera, per no haver durat mai mes de 2 messos en una feina, que sempre m'acabaven fotent fora per posar-me malalta tant sovint...que se jo, cada cop que jo fallava en lo que els demes no fallaven, em sentia culpable... i resulta que no sabia que portava practicament tota la meva vida malalta, i que tots aquells encostipats recurrents que he tingut sempre de nena i adolescent tenien un nom "brots de SFC" o que quan tenia 12 anys i m'ofegava, m'agafava fluixera a tot el cos, em marejava, tenia mal de cap i ganes de vomitar a classe de plastica quan feiem pirogravats tenia crisis d'SQM i un llarguíssim excetera... saber tot això es una alliveració tan gran, que es molt difícil d'explicar, com m'he sentit any rera any de la meva vida i com em sento ara...

      havia arribat a pensar que tenia algun problema al cervell que em feia autoboicotejar-me les feines i els estudis posant-me malalta, perque vaig arribar a creure que jo en el fons no debia voler fer res, tot i que no n'era conscient...

      perque no entenia res, no entenia que em passsava, ni perque em passava ni res de res entenia... anava tan perduda per la vida, que aquestes malalties m'han ajudat a encarrilar-me

      vull dir, el meu nivell de menjada de coco, per part tant meva com de tot el meu voltant, era tal, que a nivell emocional i mental, estava vivint un infern...

      i aprendre de les malalties m'ha ajudat a aprendre de mi, perque les duc i m'acompanyen tota la meva vida i m'han condicionat en moltissims moments... i no puc evitar de veure-hi el costat positiu... com també li veig al fet de que ara faig una vida sana i sense tòxics i he après moltes coses també al respecte i ho considero algo de un immens valor, doncs si no hagues estat malalta mai de la vida hagues sapigut totes aquestes coses...

      Jo soc conscient que em plantejo les coses molt diferent a la majoria de persones que viuen una situació semblant a la meva... Algú que em va ajudar a fer aquest "click" mental va ser l'Eva Caballé i la seva enteresa...

      (segueix)

      Elimina
    4. També se que part de que jo em plantegi les coses com ho faig ha estat com he viscut la vida des de ben petita... es alguna cosa que duc a dins, es part de la meva personalitat... no se si es perque ja de ben petita passava molts hores mortes a casa malalta, els meus germans son bastant més grans que jo i no paraben mai a casa, els pares treballaven i les que estaven amb mi mes sovint era la meva àvia i la dona de fer feines, apenes tenia relacio amb altres nens, quan anava a l'escola, esporàdicament, ja que com he comentat, passava més temps a casa que allí...

      Les diferents experiències que he viscut a la vida son les que m'han fet ser com sóc i les que m'han curtit perquè jo reaccioni d'una manera concreta dabant d'alguna dificultat... la meva parella es algu que m'acompanya en el meu cami particular de la meva malaltia, però no es ell ni el fet d'estar amb ell el que fa que jo pensi com penso i reaccioni com reacciono, això es una cosa que porto a dins meu des de fa molt i molt de temps, que les circumstàncies que m'envolten, en el meu cas particular, em son propícies per deixar aflorir aquesta part de mi, no vol dir que en unes circumstàncies totalment diferents també aflorissin, de fet n'estic convençuda... això si, es una cosa que dubto que mai pogués fer sola, doncs també estic convençuda que el suport d'algu que t'estimi, sigui qui sigui, es algo vital.

      Em sap greu que la teva filla es trobi així i que ho veieu tot una mica negre com si diguessim... no se què us puc dir per alleujar-vos... lo únic que puc dir, crec, és que mai es un camí ràpid, sigui quin sigui el que s'agafi...

      Per exemple se m'acut el testimoni d'una noia que te SQM i que porta un bloc que es diu "La Sanación de Amaya" (http://www.lasanaciondeamaya.com), on ella va publicant tractaments que prova per millorar de X coses i que li van funcionant etc etc.. fa poc va publicar una entrada on explicava que despres de 3 anys de seguir X tractaments i pautes molt estrictes doncs ara podia explicar X millores.. despres de 3 anys!! se que 9 mesos son molts mesos, pero de totes les persones que conec que han millorat algo, sobretot persones amb SQM son les que conec, han estat anys per millorar...

      Em sap greu no poder-vos alleujar millor... moltes gracies per les vostres paraules, m'afalaguen molt.. una abraçada molt forta per les dues!!


      Elimina