dimecres, 11 d’agost de 2010

CARTA A L'ÀVIA


17 d'Agost del 2000


Bon dia Habichuela!


Com estàs màvia? Abans d'ahir va ser el teu sant, i, per variar, m'he recordat de tu.
Ai màvia! no fa ni un any que vas morir i et trobo tant a faltar... Però et porto sempre amb mi, duc sempre posat l'anell aquell que duies tu, i ja no és un anell qualsevol, ara l'anell ets tu, és la meva màvia estimada. Sempre estàs amb mi màvia, t'estimo tant, t'anyoro, ja ho saps, sé que ho saps.
La casa està tan buida sense tu, i això que quasi mai deies res, assegudeta, tota petita com eres, en el teu sillon, al bell mig del menjador, calladeta i menuda, talment com si no hi fossis, i ara que no hi ets, la buidor real de la teva falta ho onmple tot amb el seu silenci trist.
T'estimo àvia, i sempre penso en tu, sé que ho saps.
De vegades necessito el teu consol, que m'abtracis i em donis suport mentre em beses el front, però no hi ets, i més d'una nit ploro trista la teva absència, com ara.
En els anys que vam viure juntes, vas passar de ser la meva àvia, a ser com una espècie de germana petita meva, i quan t'anyoro i et recordo, només ho puc fer amb l'amor cap a una àvia i amb la tendresa cap a una petita germana.
No vaig poder anar al teu enterrament, i només tu i jo sabem el dolor que això encara em provoca.
No deixis d'estar mai al meu costat màvia, no em deixis més soleta del que m'has deixat.
Si almenys t'hagués pogut dir adéu...peró si no he pogut potser és perquè no ho havia de fer...per això, de vegades, o quasibé sempre, et sento més aprop del que suposo que t'hauria de sentir.
Em veus màvia? com m'agradaria...jo no et veig màvia, però t'imagino tants cops!...i sempre rius.
Tinc ganes de veure't màvia! vine'm a veure per les nits, quan dormi, vine'm a veure en somnis màvia, vine que t'anyoro i et vull abraçar!
Bon dia màvia bonica! no em vull despedir amb un adéu, perquè no hi ha adéu més gran que la teva mort, i com que sé que vindràs quan els somnis em banyin els ulls, et dic bon dia, en comptes d'adéu, com a benvinguda a la teva esperada arrivada.


Milions de petons per tota l'eternitat
de la teva néta petita, la petita Gènia.

T'estimo.

Gènia




P.D: Més enllà de l'horitzó hi ha una llum que sempre em guía.




* Aquesta carta li vaig escriure a la meva àvia al cap d'uns mesos de quan va morir. Sempre li deia màvia, perquè des de molt petita que havia viscut amb ella i m'equivocaba, començava a dir mare i aleshores me n'adonava al mateix moment i depressa ho ajuntava amb àvia, per això li deia màvia, i em va quedar per tota la vida. Lo de habichuela ve d'aquella canço rapera "mi abuela", que la iaia deia no se que de "y un arroz con habichuelas", li deiem carinyosament. 

** Fa quasibé 10 anys que vaig escriure aquesta carta, i no hi ha dia que no m'en recordi de tu Màvia. T'estimo, et trobo moltíssim a faltar, però sempre ets amb mi. T'enyoro Màvia, tant de bo estiguessis amb mi.... petonississims i mes i mes i mes..... cada dia un de bona nit Màvia....i un de bon dia....







Safe Creative #1010117547175

15 comentaris:

  1. Preciós Gènia...., la meva avia va morir fa 20 anys i la recordo cada dia...vaig viure sempre amb ella i li deia memé (per mi era la barreja perfecta de mamà i grand-mére), va ser la meca mare, la meva llum i la meva guia.

    ResponElimina
  2. Gràcies Maria! Me l'estimava i me l'estimo molt a la meva màvia...
    Que tens arrels franceses? els meus nebots mig francesos li diuen Mamé i Papé als seus avis francesos ;) M'encanta memé! es curiosa oi la manera que tenim de petits de posar noms?? tinc nostàlgia, ara mateix voldria ser petita altra cop...tinc el complexe de Peter Pan a flor de pell ;))
    Un Petonàs Maria!

    ResponElimina
  3. És preciós Gènia, i s'assembla molt a tu, amb una mini Mumbles tan petita com s'ha quedat la Mumbles després de l'esquilada... Gràcies per compartir-ho.

    ResponElimina
  4. Gracies a tu per llegir-ho ;))

    La gosseta es deia Truska, era un Scottish Terrier, aqui tenia 3 mesets acabada d'arribar a casa, jo tenia uns 9 o 10 anys, feia el sanys 2 dies abasn que jo, el 3 d'abril, la vam haber de savrificar per culpa de la leishmania :-(, tambe la trobo molt a faltar....tinc una foto d'aquesta gosseta que esta a dins d'un cotxet de nines amb un xumet a la boca jajajjajaja es deixava fer de tot! ;))

    Petonassos!

    ResponElimina
  5. Sabes Gènia, me ha emocionado leer lo que has vivido con tu abuela, me ha hecho recordar a la mía que murió siendo yo pequeña pero a la que aún echo de menos, fuimos afortunadas por tenerlas en nuestras vidas,un abrazo, Isa

    ResponElimina
  6. Lo fuimos, y los somos.... ;)

    Gracias por tus palabras Isa.

    un abrazo.

    ResponElimina
  7. Si, Gènia, tinc arrels franceses....l'avi de la meca mare era francès, de Marseille..., la meva memé era de Madrid, però de molt joveneta va anar a estudiar a Paris i la meva mare va estudiar a la secció francesa del Licée Français de Barcelona, a casa les dones parlaven en francès i els homes en català....

    ResponElimina
  8. Hola Gènia, no et conec personalment però desprès de llegir lo que escrius m’agradaria fer-ho. Ets d'admirar, es més jo t'admiro per com has viscut i vius la vida que ta tocat. Seguiré el teu blog, doncs m'ajuda a viure la meva.
    La teva àvia va tindre i te molta sort al comptar amb una neta com tu.
    Gracies Gènia.
    Juan.

    ResponElimina
  9. Hola Juan!!

    Quin comentari més maco que m'has deixat!! M'afalagues!

    M'emocioneu quan em dieu aquestes coses i m'ompliu el cor d'alegria!

    Em fa molt feliç que el meu blog t'ajudi!!

    Gràcies a tu Juan!! a viam si un dia ens podem coneixer! ;)

    Una abraçada!!

    ResponElimina
  10. Hola de nou!!!! no esperava una resposta tant rapida!!! però a la vegada i com pots veure alguna cosa dins meu ma fet tornar a entrar per veure si havies contestat!!!jijijiji!!! Realment existeix proximitat entre nosaltres, doncs vaig ser company del teu Joan al PIVE, es mes vaig ser company de taula el primer any...i la veritat es que guardo molts bons records. Ahir li vaig enviar un missatge pel Face, fent referència a tu, a ell i a la La llàntia de la Gènia!!!vaig intentar també enviar-te’l al teu però no vaig poder...Jo tinc Trastorn d’ hiperactivitat amb dèficit d’ atenció (THDA) i les depressions també han estat companyes meves al llarg de la meva infància i adolescència per la incomprensió de moltes persones, a dia d’ avui estic millor però mai hem curare del tot, es per aquesta raó que les teves línees m'ajuden a la meva manera per veure la vida amb l’optimisme que tu vius la teva, ets i seràs una gran ajuda per a molta gent i això es d’agrair en aquest mon egoista que ens ha tocat viure...
    Gracies de nou i fins aviat!!!

    ResponElimina
  11. Hola Juan!

    Quin cap!! vaig llegir el comentari i se'm va passar publicar-lo!! li havia comentat a en Joan i tot! visca la retenció! ;)

    I com em vas trobar el blog? per en Joan o ha estat casualitat? ;p

    Pues jo tinc l'atenció a can pistraus noi ;) de fet tinc dèficit d'atenció sense hiperactivitat, lo que no se es si el tinc per la malaltia o a més a més, com el resultat ve a ser el mateix no em preocupa gaire ;)

    Tota la vida al cole sentint "Eugènia deixa de mirar les mussaranyes!" ... i jo tota la vida pensant que les mussarenyes eren animalons que vivien als sostres, perquè era on estava jo mirant sempre empanada XD

    Ara estic estudiant altre cop i no vegis com em costa, però com soc tossudeta ;).

    Moltes gràcies per les teves paraules, saber que el què escric ajuda a més persones es super gratificant..

    Una abraçada ben forta!!

    ResponElimina
  12. Gènia!!! Típic de nosaltres oblidar les coses encara hi tenir-les al front!!!

    El blog el vaig trobar a través d’en Joan, del seu Face, però no hem preguntis ni quan ni com...

    Com hem sona la teva frase "Eugènia deixa de mirar les musaranyes"... jo finalment vaig fer la diplomatura de Turisme, no per gust ni molt menys, però com tu be saps, a gent com nosaltres que ningú es creu lo que ens passa, fins i tot els que ben a prop ens tenen i actuen de manera equivocada... fent-nos mes mal que la pitjor de les tortures...però... la vida es així... i es lo que hem va portar a llocs que coneixes i a on no voldria tornar-hi...

    Ets súper forta i súper valenta per tornar a fotre’t davant d’un llibre, jo es de les poques coses clares que tinc que no tornaria a fer mai...
    Lo bo que he tret de tot es que ara que tenim al Jan, i que possiblement patirà el THDA, sabré en tot moment que es lo que he de fer per no privar-li mai de la felicitat que es mereix tothom que trepitja aquesta maleïda terra.

    Gracies a tu, mil gracies!!! I també a en Joan per tractar-te com poca gent en aquest mon ho faria. Seguiré seguin-te esperant poder trobar-nos algun dia!!!

    Abraçades infinites.

    ResponElimina
  13. Ostreeeeees!!! se m'havia passat per alt aquest comentari!!

    Jolin tu, moltes gracies Juan! em faras posar vermella fort! ;)

    Una inconscient es lo que soc jaajaja

    Segur que amb la teva experiència el teu nano serà un nen feliç pateixi o no THDA, perquè tu no cometràs els errors que hagin pogut cometre amb tu, fijo...

    Una abraçada gegant!! a veure si un dia ens coneixem! a en Joan li encantaria veure't, que lo se yo ;))

    ResponElimina
  14. Emociona, simplement m'omple els ulls de llàgrimes!
    Em recorda a la meva àvia, que per sort encara no es morta.
    La meva àvia és la millor del mon i no la voldria perdre mai, però mai mai.
    Tenim sort de tenir aquestes àvies tant dolçes i bones!

    M'ha agradat molt!

    Aina

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Aina guapa!!

      Ains.. la trobo tant a faltar... tinc la foto que hi ha penjada al post a la tauleta de nit... crec que no hi ha dia que no hi pensi... en el fons, està sempre amb mi d'aquesta manera (i potser d'alguna altra també ;) )

      Un petonas ben fort Aina!!!

      Elimina