MASCARADA

Emmascarats, ocults darrera d'una imatge que no és.

A cara descoberta vas però no mostres qui ets.

Vius dintre de la comoditat de l'anonimat quotidià,

sense parar-te a pensar en què hi ha més enllà.

Mira'm!

Però no em miris de reüll, no, mira'm a la cara, als ulls.

No pots,

només pots veure la meva mascara.

I es trist, però ara tampoc et pares a pensar en què hi ha més enllà.

Només mires de reüll i xiuxiueges a cau d'orella d'algun còmplice.

I jo, duent la cara coberta..

per la màscara que t'escandalitza i que fa saltar el disparador del teu dit index,

m'adormo cada nit amb un somriure de tranquil·litat als llavis...

Perquè jo, tot i dur mascara, no estic emmascarada davant la vida com tu.

Tot té el seu procés...

Tanco els ulls i em trasllado al meu món de quan tenia uns 5-6 anys, potser 7, veig la meva mare endreçant-me l'habitació i dient-me que triés unes quantes joguines velles, que les donaríem als nens pobres, a mi això de desprendre'm d'alguna joguina meva no em va fer cap gràcia d'entrada, i em vaig negar en rotund, pensava que mai podria viure sense cap d'elles, i menys sense cap dels meus estimats peluixos, la meva mare em va fer mirar al meu voltant, les parets, el terra, el sostre del llit, els calaixos de sota el llit, un armari, tot ple de joguines... em va fer entendre que jo era una nena que tenia de tot i hi havien nens que no tenien de res, i que si jo no tingues de res, també m'agradaria que algú em donés una de les seves joguines, així que en vaig triar unes quantes, era una nena així que tot i que sabia que feia ben fet em va doldre una mica igualment, però aquell infern sense joguines que em vaig imaginar quan em van demanar que en triés unes quantes, ni va ser un infern, ni res de res... Vaig trigar ben poc a oblidar-me'n d'aquelles joguines, està clar que tot té el seu procés...

Recordo quan ja era una mica més gran, no gaire, i em van dir que marxaríem de Barcelona, em canviaria d'escola i tot el que això comporta, recordo com em va caure el món a sobre i pensava que mai podria ser feliç a cap altre lloc com ho era a on vivíem aleshores, però vam marxar, em vaig canviar d'escola, i tot i que els anys següents van ser durs, també van ser part d'una de les èpoques més felices de la meva vida. Un s'ha d'anar adaptant a la vida que li toca viure i intentar posar-hi la millor cara possible... no sé quant de temps vaig trigar a acostumar-me al meu nou habitat, però no va ser pas gaire temps... tot té el seu procés...

Van passar els anys i ens tornàvem a mudar, i a mi em tocava canviar d'escola altre cop, aquest cop hi havia una evolució, d'una escola me n'anava a un institut... vaig haver d'acostumar-me a deixar d'anomenar a els professors sense el "professor" o el "senyoreta" davant del nom i ser més informal... i es que 5 anys inculcant-te una educació determinada no s'obliden així com així... altres coses no, però això em va costar lo meu acostumar-m'hi, però com tot té el seu procés, al final em vaig adaptar.

I els anys segueixen passant i tinc el meu primer noviet, oh! amor de joventut, tot és de color de rosa, dues ànimes joves, riuen, juguen, exploren, s'estimen, aprenen... en un atac romàntic penso que serà per sempre... però m'equivoco, com tantes vegades, doncs no sóc perfecte, res és etern, penso que si s'acaba em moriré, que no podré viure sense ell, però també m'equivoco, passa el temps, i allò que abans recordava amb dolor ara ho recordo amb la tendresa que una tieta tindria cap al seu primer nebot, perquè, encara que no ens ho creguem, tot té el seu procés...

I passen anys i panys, passen penes, tristeses, alegries i bestieses, unes coses duren més, unes altres duren menys, unes les recordem cada dia, d'altres no hi pensem si no ens obliguen, com si fos de goma m'adapto al meu entorn, em motllo a la vida que em toca viure, és el que sempre he fet, no m'ho ha ensenyat ningú, jo sola ho he après a mida que he anat vivint i veient i sentint a les meves carns com tot té el seu procés...

Un bon dia em donen una notícia, un diagnòstic, és dur, és contundent, m'imaginava alguna cosa, la naturalesa m'ha donat un cervell amb el qual pensar, i fent-lo servir ja havia arribat a alguna conclusió no gaire agradable, però no m'imaginava que em dirien el que em van dir i el món em va caure a sobre. Tothom em venia amb consells, amb idees, amb propostes, i jo no volia sentir a ningú, necessitava el meu procés, necessitava el meu temps per assumir que la meva vida canviaria per sempre, havia de passar el meu dol...

I ha passat el temps, concretament 2 anys, i aquell futur tan negre que veia, aquell túnel tan fosc sense llum al final, que creia que era el meu proper camí, ha resultat que no era així, ha sigut dur acceptar la meva situació, no diré pas el contrari, després de molts plors i moltes desesperacions, de molta angoixa i molta por, ara puc dir que em sento feliç i tranquil·la, emocionalment centrada i en pau amb mi mateixa, m'he deixat fluir, he deixat que el temps passés al seu ritme, al meu i no al dels altres, ja que, en aquest cas concret, era jo la que havia de passar el dol, hi ha qui no m'ho ha respectat, i sentint-ho molt ja no pertanyen a la meva vida, doncs per un cop a la vida, en part, he de ser una mica egoista i procurar per mi i la meva pau interior, i hi ha qui m'ha respectat i m'ha deixat fluir al meu ritme, i encara és al meu costat i espero que sigui així per molt i molt de temps.

Tot té el seu procés, tot passa, i per molt embolicada que estigui la troca, sempre es pot tornar a desembolicar, per més difícil que creguem que és el nostre camí, les coses s'acaben posant al seu lloc. Cadascú té el seu ritme, cadascú ha de fer el seu camí concret... I els demés hem de permetre que cadascú flueixi pel seu corrent particular, no podem demanar a algú que trigui més o menys temps en assumir alguna cosa, només perquè nosaltres pensem que ho faríem d'una altra manera. Els sentiments no es poden forçar, han de venir o se n'han d'anar sols, ja siguin bons o no tan bons. 

Siguem un acompanyant en el camí del dol dels nostres éssers estimats, agafem-los de la mà i anem al seu costat, no en vulguem ser el guia, doncs com volem guiar per un camí que no coneixem i que no és el nostre?

Jo he sigut la meva pròpia guia en el meu camí del dol, i he anat de la mà del meu company, amic i puntal, acompanyant-me dia a dia, seguint-me el pas sense voler anar més ràpid que jo, i se, que si no hagués estat així, mai haguéssim pogut afrontar com ho hem fet el que ens està tocant viure.

Gràcies per ser com ets i per ser al meu costat sempre! T'estimo!

INTROSPECCIÓ

[Aquest escrit el vaig fer quan tenia uns 21 anys, i m'agrada llegir-lo i veure que 10 anys després, encara penso lo mateix]

 

Tanques els ulls mentre penses en el passat proper, dins de la foscor de l’infinit dels ulls tancats veus, un tant sorpresa, l’evolució de la teva vida. Com passa el temps! Ja tens 21 anys i sembla que fos ahir quan jugaves a fet i amagar amb els nens del carrer. Però rumies, i t’adones que et queda tanta vida per viure, una infinitat de temps col·locat davant teu per fer-ne el millor us. El millor us? No n’acabes d’estar segura que aprofitis el temps com s’ha de fer, però tampoc saps ben be com s’ha d’aprofitar. 

Dilemes llançats a l’aire que l’únic que fan és trencar-te el son. Perquè decidir el teu futur és tan difícil? És clar que la majoria de decisions que s’han de prendre al llarg de la vida no son precisament fàcils... et pares a pensar i si t’hi fixes be tot son complicacions, les relacions personals, les amistats, la família, l’ocupació laboral i/o estudis... o fins i tot escollir els mitjons que et posaràs quan et vesteixis pel matí. 

Sí, sí, no hi ha res fàcil, és el preu que hem de pagar pel privilegi que ens ha donat la mare naturalesa, sort en tenen els altres animals del món de no racionalitzar-ho tot, l'única pega que tenen, pobrets, és la nostra existència, sí, la nostra, la dels botxins de la llibertat i de la vida aliena a nosaltres, destructors de tot el que se’ns posa al davant. Com pot ser? De vegades no entens com podem viure tranquils mentre tot el nostre voltant s’enfonsa i es crema en la destrucció. Podríem dir que és hipocresia, sí, tot el món és ple d’hipocresia, tots i totes som hipòcrites, ni tu mateixa t’exclous d’aquesta afirmació, bé, com a mínim ets conscient de com ets, del que ets i dels teus actes, això està bé, tenint en compte que la gran majoria de gent no coneix ni una petita porció del seu interior, es pot dir que ets una petita privilegiada, tot i que el centre de la teva vida és a anys llum teu i que sovint no tens on agafar-te, pots estar contenta i orgullosa que saps qui ets. I tot això estaria molt bé si no fos que en el món on vivim un no pot ser realment com es. 

És un petit problema tècnic, el fet de viure en societat ens marca unes pautes i unes normes de comportaments generalitzats per a tothom, i si un trenca una d’aquestes normes és exclòs de la societat com si del diable es tractes, per dir-ho d’alguna manera..., democràcia, llibertat d’expressió i bla, bla, bla. Tonteries! Ningú és lliure de fer i/o dir el que realment li ve de gust, i amb això tornem a ser al punt de la hipocresia. I el fet de pensar en tot això et cansa, quantes vegades has tingut problemes pel fet de ser una persona de pensament independent? Et poses a comptar i et trobes que et falten dits a les mans per comptar-los tots, i segueixes pensant i rumiant, realment val la pena tot això? Val la pena viure patint gran part de la teva vida per acabar en una caixa o feta un pilonet de cendra? I et quedes en blanc, no hi ha resposta. 

Certa vegada et van parlar sobre el destí de les persones, que cada persona estava destinada a complir una missió en aquesta vida, un objectiu final per a morir en plenitud i tranquil·litat, i recorda, tota aquesta parrafada et va semblar una tonteria, per no dir la tonteria mes gran que havies sentit mai. Si realment això fos cert, perquè hi ha tanta infelicitat? 

Totes aquestes reflexions son culpa de racionalitzar-ho tot, si no poguéssim pensar, no tindríem aquests mals de caps, i tampoc estaries escrivint tots aquests pensaments. No s’ha de viure pensant que tots tenim un destí escrit, això és dolent, crea pensaments angoixants, s’hauria de viure sense plantejar-se res, bé, res referent a destins o perquè estem aquí i aquestes coses que tant sovint ens venen al cap. 

Potser seria tot mes fàcil si tothom visqués per viure, per disfrutar del temps en què estem aquí gaudint al màxim, perquè, dic jo, si els ocellets o els altres éssers viuen tant tranquils, fent el que els hi ve de gust, vivint el present sense mirar enrera ni endavant, ja que no tenen consciencia de futur ni de passat, perquè no podem fer nosaltres el mateix? Has donat en el clau! Sí, el que s’hauria de fer és viure el present, sense mirar enrera ni preocupar-se del que depararà el futur. I sí, en certs moments ho fas, però et passes la majoria de les nits desvetllada recordant el passat o encuriosida amb el que passarà quan passi el temps.

TINIEBLAS

[La versión en catalán de Tinieblas fue el primer post que escribí del blog, y me gustaría compartirlo con el público castellano parlante sin necesidad de usar un traductor ;) ] 

Cuentan tenebrosas leyendas, de un paraje hoy día olvidado llamado Erm, la historia de su destrucción, protagonizada de cerca por una joven de 18 años, de cabellos oscuros como la noche, piel morena y ojos tan negros que no se distinguía la pupila del iris.

Erm era una tierra tranquila, en medio del bosque, situada debajo de la colina, la cual estaba coronada por dos grandes rocas megalíticas. Era un sitio realmente idílico, cortado por un riachuelo de agua cristalina, dulce y pura, rodeado por majestuosos sauces abrazados por las yedras, diosas pasionales del enamoramiento, que, iluminadas por el resplandor misterioso del claro de luna, danzaban, sensuales, al son del viento del oeste, enroscando, cada vez mas fuerte, sus brazos a los deseados amantes. Un lugar mágico, una tierra olvidada por los recuerdos, y recordada, solamente, por los olvidos de la vejez. 

Pues bien, un tres de mayo del año 96 después de Cristo, la nombrada chica paseaba tranquila por la villa donde vivía, observando sus vecinos, recogiendo flores y charlando con todos sus conocidos. Era un día como cualquier otro, la luz del sol llenaba de colores hasta la zona más oscura, los cantos de los pájaros resonaban dentro de las cuevas y los perfumes de las flores se podían percibir desde lo alto de la colina, allí era donde estaba entonces, fijándose en todo desde la cima de una de las grandes rocas que había en la cumbre.

De repente se dio cuenta de que una gran oscuridad se apoderaba de la tierra. Toda la luz que emitía el poderoso sol se disipaba entre una negrura impenetrable. Ella, aterrorizada y escondida entre las dos grandes rocas, podía ver como la tierra se abría, resquebrajada, dando paso a los seres de los infiernos. Diablos, diablesas, brujas y brujos, emergía de las profundidades del mal para reinar sobre la tierra. Un gran terror le llenó el cuerpo, dejándola helada ante aquella visión horrible, viendo como los habitantes de la oscuridad se apoderaban de la vida sin dejar la más mínima energía pura y blanca. No podía hacer nada, era un ser impotente ante unos hechos terribles, solamente podía acotar la cabeza y, con las manos cerradas, rezar a las divinidades piadosas.

Estos seres implacables, mataban, asesinaban, destruían sin ninguna piedad, utilizando los cuerpos de chicos y chicas virginales para sus sacrificios, para invocar a su señor, Astarot príncipe de los Tronos de los infiernos, gritando el nombre de la bestia, danzando incansables alrededor del pentagrama, con cánticos tenebrosos, invocaciones maléficas bajo la negra noche, lluvia de oscuridad sobre cuerpos desnudos, de cuerpos únicamente vestidos por la perversión. Brindando, maliciosos, con cálices que derramaban sangre de algún nonato.

Y seguía escondida y aterrorizada entre las dos grandes rocas, rodeada de mal, temiendo por si misma y por el pequeño ser que mecía en su interior. Si aquellas malvadas criaturas de las tinieblas la descubrían, utilizarían a su pequeña creación en algún terrible sacrificio. Aquel oscuro pensamiento le provocó una intensa angustia, tenía unas inmensas ganas de gritar y empezar a correr, pero no podía, la descubrirían, y esta era una cosa que no podía permitir, su minúsculo compañero corría peligro, y ella no debía arriesgarse solo porque el terror llamase su impetuosidad, no tenía ningún derecho a ser egoísta.

No se podía mover. Aterrorizada y paralizada entre aquellas dos grandes rocas, sin alimento ni bebida, y con poca ropa con la que abrigarse, pero si se movía, el embrión que resguardaba en su interior, entre las paredes musculares de su vientre, y que allí no podía sufrir ningún mal, corría el peligro de ser atrapado por esos oscuros seres y morir entre sus angustiantes garras. Tenía mucho frío, las tinieblas eran realmente heladas, no había ningún hilo de luz, ninguna gota de calor. Era como si una negra y tupida capa de nubes heladas hubiera cubierto toda la bóveda celeste. No paraba de temblar, tenía las manos tan frías que ni tan solo las sentía, tubo la impresión de que si las tocaba se desmenuzarían en miles de cristales de carne. Y pasaban las horas, inacabables de desesperación.

Allí, entre aquellas dos grandes rocas, seguía aterrorizada y escondida, rezando al príncipe de los Serafines celestiales, llamando con la cabeza gacha el nombre de Uriel, arcángel de la salvación. Y con los dedos entrelazados, como los pétalos de la flor que no recibe más luz solar, alzó la vista, maravillada por lo que su visión le ofrecía, era un hombre de unos veinticinco años, de piel blanca, casi transparente, con el cabello dorado y largo a la altura de la espalda, de la cual sobresalían dos alas blancas y relucientes, tan preciosas que podrían haber sido la envidia del mismo Pegasus.

En ese momento, se acercó y la cogió de entre aquellas dos grandes rocas, abrazándola con sus poderosos brazos, elevándola por encima del cataclismo universal.

No se dirigieron ninguna palabra, ningún sonido salió de sus bocas, lo único que se pudo escuchar, lo único perceptible por su oído, fue una voz entre femenina y masculina, venia de todas partes y al mismo tiempo de ningún sitio, y susurraba: “Tu has sido la elegida para la nueva generación”.

Entrada original

END

[Poesia escrita el 17-05-96]

When you see darkness get nearer you 

And the light dies in its arms

You think, thoughtful, what you could do. 

When you think that nothing is important 

And people are disconnected 

You see, seriously, that all is incoherent. 

When you see the dawn of a most stormy life 

And the happiness surround the world 

You see as a sinister raven takes your life 

And your soul goes up to heaven.

I després de un any...

El 21 de juliol d'aquest any ha fet un any de la meva primera visita amb la Dr. Josepa Rigau, i m'agradaria fer una mica de balanç de com han estat anant les coses fins ara... No escriuré específicament el que m'ha receptat, ja que considero que tot i que les coses receptades són suplements, i medicina homeopàtica bàsicament, cap cos és igual i han estat coses que m'han receptat després de conèixer la meva història mèdica particular i sempre s'ha de consultar amb un especialista i un no ha d'automedicar-se mai, sigui com sigui, és el meu parer.

Quan a la primavera del 2010 vaig haver de buscar un dentista que conegués i estigués familiaritzat amb les meves patologies i el vaig trobar, no em van voler fer tot lo que m'havien de fer fins que no em visités un metge especialista, em van veure tant de mira'm i no em toquis que no es van atrevir a tocar res...

Aquests dentistes treballen amb la Dra. Josepa Rigau i em van proposar de demanar-me hora ells per a mi, jo vaig dir que d'acord, perquè feia pocs dies havia vist una conferència d'ella per internet, i em va agradar molt i jo també tenia interès en visitar-me amb ella..

Així que van parlar amb ella i al cap de uns mesos ja vaig fer la primera visita.

He de dir que la primera impressió que em vaig endur de la conferència que havia vist, era encertada del tot, em va agradar molt tant a nivell personal com a nivell professional.

Quan vaig arribar allà, bé, havia de dur bastó per no perdre l'equilibri, i tot i així necessitava ajuda per deambular, pesava 47 kilos (medeixo metre 65), em costava molt expressar-me verbalment, molt lenta a nivell cognitiu, tenia molts problemes gastrointestinals (es on més em repercuteixen els tòxics), tenia tanta debilitat a tot el cos, que menjava estirada la majoria de vegades, i hi havia molts cops que el meu company m'havia de donar el menjar i dur-me en braços al lavabo. M'aixecava i a mig camí em quedava sense forces i m'havien de venir a rescatar, se'm plegaven les cames i queia, o em fallaven els braços mentre em recolzava...

Tenia uns marejos diaris i gairebé continuats durant tot el dia que no em deixaven viure, salivava tant que semblava que em ragés una aixeta d'aigua oberta al màxim per la boca... unes picors a tot el cos inaguantables, no podia aguantar cap moviment ni cap vibració, tenia molta intolerància als sorolls i la electro hipersensibilitat disparada també.

No podia fer res, ni per la meva parella, ni per mi, ni pels animals, ni per la casa,  res de res.. d'haver estat més de 5 anys entre el llit i el sofà, intentant fer vida normal sense aconseguir-ho, vaig acabar postrada al llit durant més d'un any, sense sortir de la mateixa habitació només que per anar al lavabo, o al metge (i amb molt d'esforç a un parell de concentracions a girona).

Bé, això es un resum molt resum del meu estat abans de visitar-me amb la doctora.

A la primera visita, que va ser de mes de 3 hores, se'm van demanar una sèrie de analítiques on es podia veure un descens de 6 dels 10 aminoàcids essencials, leucòcits alts, Glutàmic baix, cortisol baix, dono positiu en Varicela Zoster, EBV i Virus Respiratori Sinicitial, i tot de coses més que com no les entenc prefereixo no escriure-les...

Com a tractament se'm va instaurar suport nutricional i tractament funcional del tub digestiu, així com moduladors de la immunitat segons la meva tolerància i de manera progressiva.

Les coses que prenc són, probiòtics, enzims, vitamines, aminoàcids, medicaments homeopàtics i coses així, a part de dur una dieta orgànica, de variar el menjar, menjar 5 peces de fruita i verdura al dia de diferents colors, etc..

El progrés està essent molt però que molt lent, això si, va endavant.

El primer canvi que vaig notar va ser una millor absorció dels aliments i molta més bona digestió i una reducció molt important dels problemes gastrointestinals.

També vaig reduir els marejos i les salivacions excessives, però això va ser degut a reduir les exposicions electromagnètiques més que pel tractament en si. Més avall explicaré uns petits canvis que a mi em van anar molt però que molt bé.

He anat pujant de pes, m'he estancat en 50 kilos fa uns mesos, però espero acabar pujant una mica més, i per lo menys no són les horrorosos 47 ni els terrorífics 46 als que he arribat alguna vegada i amb els que vaig començar...

A l'hivern més o menys ja no necessitava dur el bastó per aguantar l'equilibri, tot i que de vegades necessitava recolzar-me de la meva parella per inseguretat, o per fluixera, però el canvi ja era considerable.

A finals de primavera, coincidint que havíem canviat de casa i ja no viviem a la ciutat si no en un poble, vaig fer una millora considerable, podia cuinar de tant en tant, podia encarregar-me de fer alguna cosa a casa, com fer petites rentadores i estendre-les, endreçar una mica i coses així..

Van anar passant els dies i va arribar l'estiu, i cada cop estava millor, tenia més energia, em veia capaç de fer més coses, molts dies feia el dinar i el sopar jo (sempre coses de no massa esforç físic i ajudada per la meva parella en les coses que jo no puc fer).

Ens vam comprar unes raquetes i una xarxa de badminton molt senzilletes, i podia jugar una mica i tot!! pocs minuts cada cop i molt espaiat en el temps, una estona durant 10-15 minuts cada 15 dies si fa no fa, però, us adoneu de quin canvi???!!! d'haver de dur bastó per aguantar-me dreta, a poder jugar durant uns 10 minuts!!

Un dia vaig fer mitja volta amb bici al jardí!! el meu company em va estar subjectant pel selló (acabo de descobrir que així és com es diu "sillín" en català ;P) gairebé tota l'estona, menys les tres o dues últimes pedalades... no us podeu imaginar quina sensació de llibertat que vaig sentir!! feia tant de temps que no em sentia així...

I així he anat fent aquest estiu... fins que aquest agost, per un mal molt bèstia al canell, m'he vist obligada a anar al metge, però quin ha estat el problema? doncs, en primer lloc que un dels meus gossos em va agafar el respirador i en va fer confeti, així vaig haver de posar-me les màscares que em poso en entorns poc contaminats o per estar fora el jardí, tot i combinar-ne 3 o fins i tot 4 d'aquestes, no en vaig fer prou... primer vaig anar d'urgències a l'hospital, i em van dir que m'havia de fer mirar el canell per si tenia Sd. de Túnel Carpià. Em van perjudicar els tòxics amb els que vaig entrar en contacte, però encara va ser suportable.

Com que el mal cada cop era pitjor, vaig fer cas al metge de l'hospital i vaig demanar hora al metge del meu CAP, hi vaig anar, i hi havien tal quantitat de tòxics, que ni amb 3 màscares podia estar-me dins, vaig haver d'esperar-me a fora al carrer, vaig haver d'esquivar a tota la gent que passava fumant, que ni amb 3 màscares i 4 metres de distància evitaven que m'intoxiqués el fum del tabac, vaig haver d'esquivar el fum de motos i cotxes que passaven per aquell carrer, tenia que esquivar a les persones extremadament perfumades, ja que per moltes màscares combinades que portés, no em protegien lo suficient,van fregar la vorera mentre jo era a fora... un clavari...  

Al CAP, tot i que estaven avisats de la meva malaltia i de que no podia entrar fins que al consulta de la doctora estigués buida perquè no podia esperar-me a dins, em van fer entrar i pujar dient que la doctora ja estava esperant-me, i no era veritat!!! i encara ho havia l'anterior visita!! 

Total que aquesta visita al CAP a principis d'agost ha fet que hagi retrocedit unes quantes passes i en aquests moments no em trobo com a principis d'estiu... de fet, encara m'estic recuperant, tot i que just ara estic aixecant el cap ja...

Però tot i que he fet una passa endavant i 4 enrera, ara ja sé que puc millorar, també sé que mai estaré perfecte, que això ho duré amb mi tota la vida, però després d'haver-me vist com m'he vist, que jo no li veia llum al futur, que cada cop ho veia tot més negre i que jo cada cop queia més en picat, ara sé que la millora (no cura), sí que és possible, i ja fa uns quants mesos que al final del meu túnel del futur hi veig una llumeta que em fa pampallugues i em crida amb força.

I vull compartir amb vosaltres que em vaig veure tan bé a principis d'estiu, fins i tot a nivell cognitiu, que em vaig engrescar, i animada pel meu company, he començat l'aventura de posar-me a estudiar a distància, i estic molt contenta perquè de moment em va prou bé, estic estudiant Homeopatia, i em podeu felicitar, perquè al primer examen vaig treure un 10!! (a viam com van els propers ara que m'estic fent la "xula" jajajaja ;p)

Sé que tot això no ho hauria pogut aconseguir si la família del meu company no m'estigués ajudant, són els seus tiets els que s'encarreguen de totes les meves despeses mèdiques, i vull cridar ben alt: GRÀCIES!!!

Espero i desitjo cada dia que tots aquests tractaments estiguin a l'abast de tothom, perquè canviaria la realitat de tanta gent que ho passa tan però tan malament, que és injust que no ho estigui encara...

Quan millores (encara que sigui una miqueta petita) així, en aquestes condicions, la recompensa te un gust entre dolç i amarg, dolç per tot lo que comporta per un mateix, amarg per tanta gent que un sap que no es pot permetre aquests tractaments i que tant els necessiten...

Espero que les meves vivències serveixin per ajudar, encara que sigui només una miqueta de res...

PETITS CONSELLS PER REDUIR LA RADIACIÓ ELECTROMAGNÈTICA A CASA:

- Separar el llit un mínim de 1 metre de cada paret, o sigui, posar el llit al mig de l'habitació, si no tenim prou lloc, prioritzarem i separarem 1 metre el capçal del llit.

- Treure tots els wifi, wireless i bluetooth que tinguem, això vol dir, configurar el router de casa perquè no emeti senyals wifi (apretar 3-4 segons el reset en els routers de Telefónica). Apagar el wifi que ve encès per defecte de l'ordinador que tinguem, si te wifi clar i connectar-nos a internet per cable com fèiem abans. Canviar el ratolí i el teclat sense fil per uns amb fil.

- Si treballem amb un portàtil, és important utilitzar-lo quan no esta connectat a la font d'alimentació, ja que si ho fem mentre està connectat absorbim moltíssima radiació electromagnètica.

- No tenir la torre de l'ordinador a la mateixa habitació on estàs tu normalment, per anar bé ha d'estar a més de 3 metres de on estàs tu, lo millor es posar-la a una altra habitació, hi han cables per allargar i poder connectar tant el monitor, com els altaveus, com el teclat i el ratolí a la torre de l'ordinador sense cap problema.

- Blindar els cables d'alimentació que van dels aparells a la corrent amb paper d'alumini i connectar-los a terra. Els cables més petits que no van connectats als endolls no calen, per exemple, el cable del ratolí a l'ordinador no cal blindar-lo, el que va de l'ordinador a l'endoll sí.

- Si tenim telèfon sense fil, ja el podem llençar i posar un dels de tota la vida, com més vell i menys elèctric millor.

- No fer servir el mòbil si no és estrictament necessari.

- Hem de ser coherents i no abusar d'estar davant de l'ordinador, això a molts de nosaltres ens costa, ja que és la nostra única finestra al món i per molt malament que ens trobem, abusem i no parem a temps. Hem d'aprendre a racionar i notarem el canvi, us ho dic per experiència.

- I si viviu en una casa amb jardí, o us podeu escapar a la platja, o teniu alguna zona verda a prop de casa i hi podeu anar un moment, traieu-vos les sabates i passegeu per la terra amb els peus descalços i descarregareu tota l'electropol·lució que hagueu acumulat al cos.

Aquestes coses tan senzilles van reduir un 80% els marejos tan bèsties que tenia i aquella rajamenta de saliva tan exagerada, engresco a tots els que sou sensibles als químics (malalts de SQM, de FM, de EM) que proveu de fer aquestes 4 coses tan senzilles, si encara no ho heu fet, i m'hi jugo el coll que notareu millores segur.

Una forta abraçada blocaires!!!

Què has de fer si em vols venir a veure?

En vista de que, per diferents qüestions, he d'explicar-li a diverses persones què han de fer per venir-me a veure, i tot i que, que jo conegui, hi han dues guies fetes fantàstiques, prefereixo explica'ls-hi de manera adaptada a mi, i ja que ho faig, que sigui en forma de post per poder-ho compartir amb qui em vulgui llegir.

Les guies que comentava més amunt son:

El "Protocolo para ver enfermos de SQM" de'n David Palma.

La "Guía-protocolo para ver a alguien con SQM" de Mariajo Moya.

Abans de la visita:

Per anar bé, lo ideal és que uns dies abans, com a mínim 1 setmana, deixeu de fer servir els productes de higiene i cosmètics habituals, això inclou: colònies, perfums, laques, sabons, suavitzants, gels, desodorants, aftershaves, pastes de dents, cremes, olis, maquillatge, tònics, tot lo que teniu al bany, a la cuina i safareig de fet.

Què podeu fer servir aleshores? Bicarbonat bàsicament. Us renteu el cos i el cap amb bicarbonat, com a suavitzant pel cabell, podeu fer servir un rajolinet de vinagre. Per rentar les dents també podeu fer servir el bicarbonat, però jo us aconsellaria la pasta de dents de la casa Urtekram, es de aloe vera amb un gust molt suau de mandarina, jo la tolero molt bé.
Pel cos i el cap, també podeu fer servir els sabons de cos i de cap de la casa Urtekram, que també els tolero bé.
Pel desodorant, si us netegeu les aixelles cada dia, un parell de cops al dia, amb bicarbonat, ja en tindríeu prou, però si així us sentiu desprotegits podeu fer servir un cristall d'alum, en podeu trobar a qualsevol herbolari o botiga ecològica, però atenció!! fixeu-vos en la composició, el que heu de comprar es "POTASSIUM ALUM" no "AMMONIUM ALUM", el primer és la pedra natural extreta d'una mina, el segon és pedra sintètica feta al laboratori.

Per vestir-vos el dia de la visita, hauríeu de triar del vostre armari unes peces de roba que fossin de cotó, velles i a ser possible que fes molt de temps que no la renteu. Per treure les restes de sabó i suavitzant  residual s'han de fer moltes rentades nomes amb bicarbonat, però no s'han de fer a la rentadora de casa, ja que tornaríem a impregnar la roba de sabó i suavitzant. El que millor que es pot fer es tenir la roba en remull amb aigua i bicarbonat en un cubell, i anar canviant l'aigua al llarg de la setmana prèvia de la visita, l'assequem el dia o els dos dies abans, segons necessitem, i el dia de la visita ens la posem just per anar-hi. Aquest procediment el repetim cada cop que fem la visita, amb la mateixa roba i amb el temps aconseguirem que marxin els tòxics residuals.

És important que, quan anem vestits amb la roba segura, no entrem a cap local, cap botiga, cap bar etc etc, ja que se'ns impregnarien els tòxics tant a la roba com a la pell i al cabell, també és important no fumar quan duguem posada la roba segura, i si ho fem abans de vestir-nos, és important dutxar-se i rentar-se la boca després d'haver fumat i abans de posar-se la roba segura.

Hi han marques de tabac orgànics que, tot i molestar-me la olor per la hiperosmia que tinc, no em provoquen els efectes nocius que em provoca el tabac convencional.

També és important que no mengeu caramels ni xiclets ni res així, siguin del sabor que siguin, cap, no els tolero gens.


Durant la visita:

Quan arribis a casa jo aniré amb la meva màscara, i no m'acostaré a tu més de 2 metres o de 1 metre i mig amb el vent que em vingui a l'esquena si es possible.

Estarem a fora així, si no noto cap tòxic duent la màscara, si m'atreveixo provaré de treure'm la màscara, però si es la primera visita, probablement no ho faci.

Si duent la màscara no noto res, provaré d'apropar-me sense treure-me-la, sempre intentant tenir el vent a l'esquena.

Si duent la màscara i estant  a fora noto massa tòxics a l'ambient, o bé em mantindré apartada uns 2 metres amb el vent a l'esquena, o sentint-ho molt, haurem de deixar-ho per un altre dia, ja que tampoc podem controlar lo que ens poguem trobar a fora i no sabem si hi haurà algun imprevist.

Com és comprensible, tot i haver fet aquest protocol, no podreu entrar a casa meva, ja que hi faig control ambiental estricte i si entra qualsevol tòxic tenim feina a poder deixar l'ambient net altre cop.

Només podreu entrar els que, com jo, feu control ambiental estricte diàriament.




Bé, i per ara crec que ja no m'he deixat res, si és així ja ampliaré la informació ;)