[Aquest escrit el vaig fer quan tenia uns 21 anys, i m'agrada llegir-lo i veure que 10 anys després, encara penso lo mateix]
Tanques els ulls
mentre penses en el passat proper, dins de la foscor de l’infinit
dels ulls tancats veus, un tant sorpresa, l’evolució de la teva
vida. Com passa el temps! Ja tens 21 anys i sembla que fos ahir quan
jugaves a fet i amagar amb els nens del carrer. Però rumies, i
t’adones que et queda tanta vida per viure, una infinitat de temps
col·locat davant teu per fer-ne el millor us. El millor us? No
n’acabes d’estar segura que aprofitis el temps com s’ha de fer,
però tampoc saps ben be com s’ha d’aprofitar.
Dilemes llançats a
l’aire que l’únic que fan és trencar-te el son. Perquè decidir
el teu futur és tan difícil? És clar que la majoria de decisions
que s’han de prendre al llarg de la vida no son precisament
fàcils... et pares a pensar i si t’hi fixes be tot son
complicacions, les relacions personals, les amistats, la família,
l’ocupació laboral i/o estudis... o fins i tot escollir els
mitjons que et posaràs quan et vesteixis pel matí.
Sí, sí, no hi ha res
fàcil, és el preu que hem de pagar pel privilegi que ens ha donat
la mare naturalesa, sort en tenen els altres animals del món de no
racionalitzar-ho tot, l'única pega que tenen, pobrets, és la nostra
existència, sí, la nostra, la dels botxins de la llibertat i de la
vida aliena a nosaltres, destructors de tot el que se’ns posa al
davant. Com pot ser? De vegades no entens com podem viure tranquils
mentre tot el nostre voltant s’enfonsa i es crema en la destrucció.
Podríem dir que és hipocresia, sí, tot el món és ple
d’hipocresia, tots i totes som hipòcrites, ni tu mateixa t’exclous
d’aquesta afirmació, bé, com a mínim ets conscient de com ets,
del que ets i dels teus actes, això està bé, tenint en compte que
la gran majoria de gent no coneix ni una petita porció del seu
interior, es pot dir que ets una petita privilegiada, tot i que el
centre de la teva vida és a anys llum teu i que sovint no tens on
agafar-te, pots estar contenta i orgullosa que saps qui ets. I tot
això estaria molt bé si no fos que en el món on vivim un no pot
ser realment com es.
És un petit problema
tècnic, el fet de viure en societat ens marca unes pautes i unes
normes de comportaments generalitzats per a tothom, i si un trenca
una d’aquestes normes és exclòs de la societat com si del diable
es tractes, per dir-ho d’alguna manera..., democràcia, llibertat
d’expressió i bla, bla, bla. Tonteries! Ningú és lliure de fer
i/o dir el que realment li ve de gust, i amb això tornem a ser al
punt de la hipocresia. I el fet de pensar en tot això et cansa,
quantes vegades has tingut problemes pel fet de ser una persona de
pensament independent? Et poses a comptar i et trobes que et falten
dits a les mans per comptar-los tots, i segueixes pensant i rumiant,
realment val la pena tot això? Val la pena viure patint gran part de
la teva vida per acabar en una caixa o feta un pilonet de cendra? I
et quedes en blanc, no hi ha resposta.
Certa vegada et van
parlar sobre el destí de les persones, que cada persona estava
destinada a complir una missió en aquesta vida, un objectiu final
per a morir en plenitud i tranquil·litat, i recorda, tota aquesta
parrafada et va semblar una tonteria, per no dir la tonteria mes gran
que havies sentit mai. Si realment això fos cert, perquè hi ha
tanta infelicitat?
Totes aquestes
reflexions son culpa de racionalitzar-ho tot, si no poguéssim
pensar, no tindríem aquests mals de caps, i tampoc estaries
escrivint tots aquests pensaments. No s’ha de viure pensant que
tots tenim un destí escrit, això és dolent, crea pensaments
angoixants, s’hauria de viure sense plantejar-se res, bé, res
referent a destins o perquè estem aquí i aquestes coses que tant
sovint ens venen al cap.
Potser seria tot mes
fàcil si tothom visqués per viure, per disfrutar del temps en què
estem aquí gaudint al màxim, perquè, dic jo, si els ocellets o els
altres éssers viuen tant tranquils, fent el que els hi ve de gust,
vivint el present sense mirar enrera ni endavant, ja que no tenen
consciencia de futur ni de passat, perquè no podem fer nosaltres el
mateix? Has donat en el clau! Sí, el que s’hauria de fer és viure
el present, sense mirar enrera ni preocupar-se del que depararà el
futur. I sí, en certs moments ho fas, però et passes la majoria de
les nits desvetllada recordant el passat o encuriosida amb el que
passarà quan passi el temps.
