Jo sóc del clan d'Helena!

D'on vens i a on vas... t'ho has preguntat mai? segur que sí... 

M'agradaria parlar d'això avui, però no del "on vas", si no que em vull centrar en el "d'on vens".

Suposo que la majoria de persones quan pensen d'on venen, si fa no fa i qui més qui menys, fan un recorregut mental de la seva vida des del punt on es troben cap enrere. Crec que si li diem a hom que pensi fins el màxim enrere la majoria de persones no passaran de pensar en els seus pares o com a molt avis, però què hi ha més enllà? i no parlo de uns centenars d'anys enrere, què hi ha milers d'anys enrere? D'on venim? 

Doncs no sé d'on vindreu vosaltres, però sí sé d'on vinc jo ;)

Les "mares" mitocondrials:

Segons els estudis de Bryan Sykes a Europa hi ha 7 grups, 7 clans femenins, dels quals provenim la població europea, són les mares mitocondrials. Podeu llegir sobre tot això al seu llibre "Las 7 hijas de Eva".

L'ADN mitocondrial s'hereta i només es transmet als fills per part de la mare, tots tenim el mateix ADN mitocondrial que la nostra mare, i aquesta el mateix que la seva mare, i així successivament. D'aquesta manera podem estirar del fil i saber quina és la nostra mare mitocondrial original.

La meva mare mitocondrial és Helena, la qual va viure fa 20.000 anys, en l'època més crua de l'últim Període Glacial, i en descendeixen el 47% dels europeus i és freqüent en la població basca.

Les persones que provenim d'Helena se'ns engloba en el grup (haplogrup) H. El meu, concretament, és l'haplogrup H1, aquesta és la branca més important de l'haplogrup H, ampliament expandit a Europa, Àfrica del Nord y Àsia Occidental, essent molt més freqüent a l'Europa Occidental, sobretot entre els bascos (un 27,8%).

L'avantpassat comú, la mare mitocondrial, de la branca H1 probablement va viure entre 9.000 i 15.000 anys enrere, no molt després del final de l'últim Període Glacial. Els seus ancestres materns havien estat els primers habitants de l'Europa continental, persones que van ser expulsades del nord per les capes de gel glacial durant l'última gran cresta de fred al final de l'Edat de Gel.

Es van refugiar durant milers d'anys en refugis més càlids al llarg del Mediterràni, fins i tot a la península ibèrica.

L'ancestre comú de l'haplogrup H1 probablement vivía dins d'aquest refugi Ibèric, i quan l'Edat de Gel va desparèixer, els seus descendents van emigrar al nord.

Seguint la costa atlàntica, van portar l'H1 a allò que es convertiria en les Illes Britàniques. A mida que el clima es va continuar escalfant, alguns van transportar l'haplogrup fins al nord d'Escandinàvia, mentre que altres van anar cap a l'est i alguns altres es van dirigir cap al sud, creuant l'estret de Gibraltar cap al nord d'Àfrica.

Avui dia, aproximadament un 13% dels europeus actuals poden seguir la seva ascendència maternal a l'haplogrup H1, i per la població espanyola aquesta taxa és gairebé del 25%.

També arriba a nivells significatius fora d'Europa, des del Marroc i Tunísia fins al Líban i l'est de l'Àsia Central.

Encara que l'haplogrup H1 rares vegades arriba a altes freqüències més enllà de l'Europa occidental, més del 60% dels Tuareg orientals a Líbia pertanyen al haplogrup H1. Els Tuareg es diuen Imazghan, que significa "gent lliure". Són persones aïllades i semi-nòmades que habiten el Sàhara Occidental-Central i avui són conegudes per un turbant blau fosc i distintiu que usen els homes i per la seva llarga història com porters del desert.

Com les dones portadores de l'H1 van dur aquest haplogrup des d'Europa occidental fins a aquesta comunitat aïllada? Probablement van emigrar d'Espanya a través de l'estret de Gibraltar al Marroc després de l'última Edat de Gel, on van ser assimilats dintre dels berbers de la costa mediterrània. Després, fa uns 5.000 anys, el Sàhara es va desplaçar d'un període de condicions habitables relatives a l'entorn desèrtic dramàticament àrid. Aquest canvi podia haver provocat migracions al llarg del Sàhara, provocant que els antics Tuaregs es reunissin i es barregessin amb els berebers, portant llinatges H1 a la seva població.

Descobrir aquestes coses és apassionant, però poder-ho fer un cal que es faci un anàlisi genètic, jo me'l vaig fer en el seu moment per temes de salut, el primer que em vaig fer va ser amb la meva doctora, quan em va donar l'informe va ser com si estigués llegint xinès o un jeroglífic dirèctament, no entenia res de res, així que vaig posar-me a buscar informació, què volia dir aquest gen, què volia dir aquest altre, i així. Mica en mica em vaig començar a interessar molt per la genètica, l'epigenètica i la nutrigenòmica (coses de les que probablement en parli en un futur).

Sense gairebé ni adonar-me'n em vaig veure tan interessada en tot això que l'anàlisi que em vaig fer amb la meva doctora se'm va fer massa curt, en volia més, volia saber més coses, tenia set de genètica, i així vaig descobrir la companyia 23andMe, on et pots fer un anàlisi genètic més extens que el que m'havia fet jo (tot i que l'informe que l'acompanyava era molt explicatiu i complert) per un preu bastant assequible. L'anàlisi que em vaig fer amb aquesta companyia duia una part de salut i una sobre ascendència, cosa que mai m'hagués imaginat que em cridaria l'atenció, si que m'ha interessat sempre una mica la genealogia, els arbres genealògics i tal, que tinc la sort que un cosí del meu pare es va dedicar a fer-lo de la seva branca, i així he pogut saber una mica sobre el meu passat més proper, però mai havia pensat en mirar més enrere que tot això.

Al tenir la informació que em va donar aquest anàlisi genètic em vaig començar a interessar mes profundament sobre el tema, vaig trobar a la xarxa molta gent que es dedica a la genealogia genètica, vaig descobrir en Brian Sykes i el seu interessant llibre i vaig poder aprofundir una mica.

També vaig descobrir que tinc lligams genètics amb molta gent, que també s'ha fet l'anàlisi genètic amb aquesta companyia, i son familiars genètics meus, en concret 957 persones que s'han fet aquest anàlisi i comparteixen la seva informació allí. Dintre d'aquests familiars hi ha gent d'Estats Units, Espanya, Regne Unit, Itàlia, Puerto Rico, Alemanya, Polònia, Mèxic, Cuba, Canadà, França, Irlanda, Colòmbia, Rússia, Suècia, Grècia, Portugal, Brasil, Hongria i Àustria. Aquestes persones son família llunyana meva, cosins molt llunyans, però cosins al cap i a la fi. És molt curiós i emocionant a la vegada.

Els parents més propers que tinc son cosins quarts, això vol dir que compartim els mateixos "trastatarabuelos", que no se com es diu en català, que son els que van després dels rebesavis. Crec que la paraula en català és rerebesavi.

També vaig descobrir que tinc gens Asquenazites (Ashkenazi), els Asquenazites son els jueus descendents de les comunitats de Renània a l'oest d'Alemanya. El nom hebreu medieval de la regió (Alemanya) és Aixquenaz. Es van assentar a l'Europa Central i Oriental. Diuen que tots els Asquenazites comperteixen lligam genètic i per tant són família. Qui m'havia de dir que descobriria que tinc gens jueus! Es veu que tinc un avantpassat que era 100% Asquenazita i que probablement va néixer entre el 1710 i el 1800.

Com podeu veure és un tema molt interessant i apassionant, espero anar tafanejant més en les meves arrels i saber-ne més coses.


Fins la propera família!

L'inici de l'escola, una nova aventura

Quan era petita no m'agradava gens anar a l'escola, tampoc hi estava gaire acostumada, ja que al estar sempre malalta passava més temps a casa que allí, i això no ajuda gaire a poder quallar les amistats.

Jo tenia molt clar a quin tipus d'escola volia portar el meu fill, volia una escola petita, familiar, que estigués el més a prop de la natura, on els nens i nenes es coneguessin tots i on els mestres poguessin conèixer profundament els nens i nenes que hi anaven, on es respectés el ritme particular de cada nen i nena, on pugessin ser lo que són, nens.

Com ja sabeu, tinc un munt de malalties, algunes d'elles ambientals, era important per a mi poder dur el meu fill a una escola on l'entorn fos el més net possible, i on, si es donava el cas, els mestres es poguessin adonar de si desembolupava algun símptoma relacionat amb tot lo que duc al damunt.

Sembla algo difícil d'aconseguir, i realment ho és, les coses com son, però al final, ho hem aconseguit!

Aquí on vivim, dins del parc natural, hi ha una petita escoleta rural ben bé al mig del parc, el pati es un camp, esta envoltada de bosc, els nens i nenes que hi estudien tenen la banda sonora del bosc, ocells i més ocells, no senten al trànsit, no respiren el fum dels cotxes, no senten xivarri del carrer, son allà amb una pau i tranquilitat brutal.

Si no recordo malament, diria que no son més de 40 nens i nenes, comptant des de P3 fins a 6è. 

Si jo hagués anat a una escola així de petita, segur que hagués estimat l'escola i m'hagués agradat anar-hi!

El meu fill ha començat l'escola directament a P4, l'any passat no l'hi vam voler dur, per diversos motius, un és que el veiem molt i molt verd, i l'altre, i el més important, és que com que anàvem a canviar de casa en breu i marxàvem lluny de on vivíem aleshores, no volíem trasbalsar-lo amb un canvi d'escola a mitjans de curs, i que a on comencés ja fos el lloc definitiu.

He estat més d'un any mentalitzant el nen amb que tindria que anar a l'escola, poc a poc i de mica en mica li he anat explicant, no menteixo mai al meu fill, però en aquest cas, li he dit moltes vegades que a mi m'encantava anar a l'escola, què havia de fer si no?

Quan ha arribat el moment i s'acostava el dia que havia de començar, l'haurieu d'haver sentit, "no vull anar a l'escola mai mai mai!!!!", "no vull aprendre res mai mai mai", "em vull quedar a casa sempre!!!", "l'escola em fa por!!!". Jo tremolava de que arribés el dia D també! 😰

Li vaig ensenyar fotos de l'escola i dels nens i nenes fent coses allí, pintant, fent figures de fang, fent excursions, etc... veient aquestes fotos se li va passar bastant la por, però no el tenia gens convençut.

Un dia vam anar amb son pare a comprar algunes coses per l'escola, una motxilla de La Patrulla Canina que va triar ell, la carpeta, un parell de bates, una mica de roba, unes bambes, unes botes d'aigua, que no en tenia, i l'haguessiu hagut de veure com caminava amb elles, com un cowboy! 😂 I de pas un reguitzell de llapissos, plastidecors, ceres i plastilina nous per tenir a casa (la plastilina que tenia se la van menjar els gossos 🙈)

I va arribar el dia, com que era la primera vegada que anava a l'escola faria el període d'adaptació, els primers 2 dies l'aniria a buscar a les 11:30 en comptes de a les 14:00, que és quan acaben. I així ho vam fer, el vaig dur, m'hi vaig quedar una mitja horeta més o menys (els pares d'infantil ens podem quedar una estona amb els nens si volem), i quan vaig veure que ja no em feia ni cas li vaig dir adéu i vaig marxar. Quan van ser les 11:30 ja era a l'escola i el vaig recollir, estava la mar de content.

A l'endemà vam fer lo mateix, el vaig deixar a l'escola, m'hi vaig quedar una estona, i a les 11:30 vaig arribar a buscar-lo. Quan vaig arribar la seva mestre els hi estava explicant un conte, jo em vaig quedar en silenci dreta darrera d'ells escoltant-lo i mirant-me'ls. Quan van acabar, la mestre li va dir al meu fill "mira qui hi ha darrera teu! la mama!" ell es va girar, va fer cara de decepció, es va aixecar i es va amagar al lavabo, no volia marxar de l'escola! 😂 No us podeu imaginar la sorpresa que tenia al cos jo en aquell moment! Li vaig demanar que vingués i no volia, li dic "vine home, parlem" i es va acostar recelós, li vaig preguntar si es volia quedar i em va dir que si, i jo "carinyo si et vols quedar doncs et quedes rei, no hi ha cap problema!" va fer cara de content i va anar a la seva classe, la mestre i jo flipant. I així es va acabar el període d'adaptació, pim pam tu.

Al dematí em fa marxar tan aviat a l'escola, que arribem gairebé al mateix temps que els mestres, ho prefereixo, perquè jo de petita arribava sempre tard i passava moltíssima vergonya i era un mal tràngol diari. Recordo que li deia cada dia a ma mare "i avui què dic?" i un dia que feien obres pel recorregut que fèiem sempre i ens van desviar i ens vam perdre més d'una hora i mitja i vaig arribar súper tard, quan erem al davant de l'escola li dic "no penso entrar, em nego, em fa molta vergonya!" i em va tornar a casa perquè devia pensar que tenia raó, no se. 

El primer cap de setmana, quan va saber que el diumenge tampoc aniria a l'escola, es va enfadar i tot. La veritat és que ha tingut una reacció que no me l'esperava gens, amb la por amb què anava!!! Jo vull dir, anava terroritzada amb com entomaria anar a l'escola, i li encanta i hi és molt feliç! A més ha connectat molt bé amb la mestre, cosa que no m'estranya perquè és molt guai.

Em sento molt bé amb tot plegat, he fet una bona tria d'escola i el meu fill hi encaixa perfectament i lo més important, li agrada moltíssim i el fa feliç.

Salut família!

Sant tornem-hi!

Fa una mica més de 3 anys que no escric res al blog, com molts ja sabeu, tenir un nen petit absorveix moltíssim temps. 

Aquest any el meu fill ha començat l'escola i, ara que tinc més temps, he pensat de torna'm-hi a posar.

En aquests tres anys han passat moltes coses, he canviat de casa 2 cops, el nen ha anat creixent, vaig fer un curs d'asessora de lactància, la meva SQM ha seguit millorant (lo demés va fent com sempre), em vaig casar al novembre del 2016 amb el meu company i pare del meu fill, que ja fa 10 anys que estem junts, vam confirmar que el meu pare pateix de demència, tenim 2 gossos jovenets més (ara ja són 7 gossos els que viuen amb nosaltres),  el meu germà Ricard, que feia més de 10 anys que no veia ja que viu a colòmbia va venir el passat hivern i vam poder disfrutar d'ell durant un mes sencer, i també han passat un munt de coses i cosetes més personals que tampoc enumeraré.

La vida sempre és intensa.

Ara us escric desde la muntanya, dins d'un parc natural, on vivim actualment, tot i haver millorat molt la meva SQM, és quelcom que viu amb mi, i vam decidir marxar d'on erem, que viviem dins d'un poble amb massa veïns, massa aprop, utilitzant suavitzants i mandangues d'aquestes cada día, i fent sorolls, sobretot per la nit, que impedien que pugués descansar correctament tal i com les meves malaltíes necessiten que descansi, així que ens vam posar a buscar un lloc net, apartat de la gent, on la meva SQM pugués anar millorant i no anar enrera, i hi hagués prou silenci per poder descansar tranquil.lament per les nits, tal i com el meu cos necessita per poder fer front al día a día. 

Per a mi això és el paradís, tenim prous cases pel voltant per no sentir-nos massa aïllats i despemparats, però prou poques com per viure de ple dins la natura. De vegades quan sortim de nit, ara que encara fa calor, a gaudir de la tranquil.litat, podem sentir les guineus fent els seus característics crits, o veiem els senglars al jardí, menjant tot el raïm que troben. Cada día miro les granotes que tenim a la bassa i els capgrossos que encara han de fer la metamorfosi. De nit no se sent res, excepte els animals que hi ha pel bosc (al començar l'estiu els concets dels rossinyols son brutals). No tenim llum als carrers, per lo que no tenim contaminació lumínica i el cel es veu com mai. Gràcies a viure dins d'un parc natural esta prohibidissim llençar petards per Sant Joan, us imagineu viure un Sant Joan sense sentir petards? Bé, es poden sentir de molt molt lluny els castells de focs del poble i coses així, però se senten tan lluny que els gossos ni s'inmuten, ha estat el primer Sant Joan que han pogut passar la nit tranquils! Ells i nosaltres, és clar. 

Sortir a la terrassa o al jardí de casa i no sentir més que la olor de les plantes és una passada, menta, romaní, els llorers, la olor de l'humus humit quan ha fet rosada o ha plogut... mmmmh! perquè tot i haver millorat molt la meva SQM, tant com per no haver necessitat mai més l'us de la mascareta, segueixo tenint hiperòsmia, i els que m'heu llegit i els que ho viviu de primera mà, ja sabeu lo horrorós que és no poder obrir les finestres, ni poder sortir al jardí o a la terrassa de casa teva perquè els productes de neteja que fan servir els veïns ho empesten tot i no et deixen respirar posan-te malalt. Ha estat el primer any que he pogut obrir les finestres i la porta de casa i estar a la terrassa i jardí de casa sense aquest problema i poder gaudir de l'aire net. Un luxe total!

A casa tenim molts arbres fruiters i alguna planta fruitera també, els va plantar l'antic propietari, he pogut gaudir de prunes, figues, mores de morera blanca, mores, raïm, de lo que no he pogut gaudir és de les cireres, perquè els ocells han estat més ràpids que jo alhora de menjar-les. Ara vindran les cireres d'arbós, que en tenim un munt també. 

Es pot ben bé dir que hem trobat el nostre lloc, per fi la casa on vivim ens fa feliços completament, a tots, i per fi visc a un lloc que no m'emmalalteix. 

Ara us he de deixar perquè estic acabant de fer el dinar i en breu he d'anar a buscar al menut a l'escola, que ja explicaré en una altra entrada com ha anat l'inici i l'adaptació a aquesta novetat que està vivint.

Salut família!