dimarts, 25 de desembre del 2012

CAMINANTS

Il·lustració: Pau Lamuà


De la mà agafats
Un peu, desprès l'altre
Seguint el mateix camí
Junts, units, enllaçats
Corbes, pedres, bifurcacions
Un camí, desprès l'altre
Units, enllaçats, junts
No pots imaginar cap altre acompanyant
Cap altre company de travessa
Encaixats com dues peces d'un trencaclosques
Complementaris l'un de l'altre
Dos que som un
Un que som dos
Dues animes entrellaçades
Dues parts d'una mateixa taronja
Un parell de caminants
Pel camí que és la vida
Un parell d'amants
Lligats de per vida.

                                                                                                  12-12-12


Aquest és el meu regal de nadal per la persona més important en la meva vida, ets la meva meitat, ets qui em complementa, ets el meu pilar, qui em dona suport, qui em cuida i més m'estima, ets qui no surt mai del meu pensament, qui em fa tenir papallones a l'estomac, qui m'entén sense parlar, ets l'amor de la meva vida, t'estimo!!!


diumenge, 23 de desembre del 2012

Avui fa 3 anys…



Avui fa 3 anys que em van fer el meu primer diagnòstic complert, si bé ja tenia diagnosticades la Fibromiàlgia i l'Encefalomielitis Miàlgica/SFC des de l'estiu, el dia 23 de desembre del 2009 va ser quan per primera vegada em van dir que la meva vida faria un gir de 180º.

En part ho sento com haver nascut una altra vegada, però aquest cop, entenent-me, sabent qui sóc i sabent quina direcció vull seguir a la meva vida. Molts anys d'anar perduda han estat compensats amb una certesa implacable de sentir-me totalment encarrilada, per fi. 

Anys enrere no entenia el perquè de moltes coses que feia de manera mecànica, com tampoc entenia certes actituds meves, i ara tot té sentit, un cop he sabut què em passava, un cop he llegit molt i he après sobre les meves malalties (i segueixo llegint i segueixo aprenent), he pogut entendre el perquè de tot el que em passa.

I això, senyores i senyors, és una alliberació... Perquè quan una porta gairebé tota la seva vida sentint-se malament amb una mateixa per no poder llevar-se al matí com fa tothom, per haver passat més temps a casa malalta que a l'escola, per perdre el fil a l'escola i a l'institut, per no haver pogut acabar-lo, per no haver pogut crear lligams més profunds amb els amics de l'escola, per no tenir esma per quedar amb els amics, per no tenir forces per agafar el telèfon, per no ser capaç d'aguantar més de 2 mesos seguits a una feina, per no tenir ni un any cotitzat, i un llarguíssim etc... quan t'han estat passant totes aquestes coses (i més) des de que tens us de raó, i t'has estat pensant que el problema era teu, t'has estat menys valorant any rera any, has estat angoixada diàriament durant incontables anys, has perdut la confiança en tu mateixa, i una pila de sensacions i sentiments tan negres com el carbó, quan has estat sentint tant dolor a dins que no et deixava viure, saber que tu no podies fer res per ser d'una altra manera, que no podies fer les coses d'una altra forma, que no era culpa teva res del que et passava, és la més gran de les alliberacions. 

I, un cop vaig assumir què tenia, un cop vaig començar a entendre-ho tot, el pes que se'm va treure de l damunt va ser tan gran, que per fi, després de tota una vida, estic en pau amb mi mateixa.

Aquest és el principal motiu pel que no puc evitar de veure'n la part positiva a tot el que he viscut de 3 anys cap aquí, doncs he aprés molt, he après tant… sobre les meves malalties, sobre mi, sobre tòxics, sobre el meu voltant, sobre la gent, sobre tantes coses, que segur que me'n deixo alguna.

Que en vegi la part positiva no vol dir que hagin estat tot flors i violes, més aviat ha estat al contrari, però es la meva forma de ser, és la meva manera d'encarar les coses, no m'agrada recrear-me en les meves penes, em puc queixar, perquè una necessita exterioritzar lo que pensa i sent, però no passa d'aquí la cosa... 

De vegades, bé, gairebé sempre, ser positiu visquent una situació com la que visc dona als demés una imatge distorsionada de la realitat que estic visquent. La majoria de persones pensen en motius equivocats pels que sóc així. Se solen simplificar les coses, no es profunditza en l'essència de cadascú, i és una cosa que costa treball d'aconseguir, cal treballar molt, i suar i plorar encara més per aconseguir no enfonsar-se quan et trobes en una situació així. És un camí dur ple de pedres, però si un vol viure la vida sense viure-la amargat, l'ha de fer aquest camí.

En part, també, ho veig tot tan llunyà... com si no fessin 3 anys, si no 33 els que han passat… I bé, segons com es miri sí que han passat 33 anys, doncs podríem dir que vaig néixer malalta, però no em refereixo a això... aquests 3 anys han estat molt intensos, son moltes coses les que m'ha passat, les que he viscut, les que he aprés, i no sé si és per com distorsiona el temps el meu cervell o per la intensitat de tot plegat, però veig el 29 de desembre del 2009 tan lluny que el veig en blanc i negre.

I avui, així com he estat recordant tota la setmana que faltaven pocs dies pel dia d'avui, gairebé no me n'he recordat que ja feia 3 anys d'aquestes peripècies. No tinc clar com interpretar-ho, doncs quan una té la mateixa memòria que un calamar (a la romana), no es pot refiar gaire de què recorda i quan ho recorda, així que no sé si es cosa de creuament de circuits o que el procés d'asumir està arribant, poc a poquet, a la seva fi, doncs és un procés que un pot saber quan ha començat, però és difícil saber quan s'acabarà.


dissabte, 1 de desembre del 2012

Quan creixes massa ràpid...




Quan era petita va haver-hi un temps que vaig perdre la nena que era i que tenia dins, alguns fets familiars van fer que creixés una mica massa ràpid i recordo deixar de jugar en sec gairebé, i fins i tot no voler res que simbolitzes la infantesa a la meva habitació.

Durant molt de temps vaig pensar que la nena s'havia perdut per sempre, que quan un creix, sigui massa aviat o massa tard, no pot recuperar mai més la innocència, l'alegría, la fantasía, la felicitat... en definitiva, les qualitats pròpies d'un nen.

El que no sabia jo es que la nena que havia estat no estava perduda per sempre, només estava amagada, i doncs, és algo normal que un nen petit s'espanti i s'amagui, i quan no entens el que passa al teu voltant, es natural espantar-se, i per tant, amagar-se.

No sabria dir ben bé quan va ser que vaig retrobar la meva nena interior, crec que ha estat "ara surto ara m'amago" durant uns quants anys, fins que ha decidit no amagar-se més i sortir sempre que cal.

Cada vegada que em diuen que sóc una pallassa, estàn veient la nena que tinc dins, m'agrada jugar i riure, cantar i fer el burro, disfruto veient pel·lícules com "La Història Interminable" o llegint un llibre de contes.

Quan vius un dia a dia complicat, troban-te malament a cada minut, aïllat de la societat excepte per l'esfera virtual, etc... és bo i necessari deixar-se anar, i de la mateixa manera que és bo i necessàri treure de dins allò que ens fa mal, també és bo i necessàri treure lo alegre, la criatura que tenim dins, ja estigui amagada o no...

On està escrit que hem de perdre el nostre nen interior? Madurar no pot ser sinònim de perdre algo tant valuós, ho ha de ser, si de cas, de tenir el cap damunt de les espatlles i els peus a terra, però, perquè creiem que aquestes qualitats no poden conviure amb el nostre nen interior? No és part de madurar aprendre? Si no aprenem a deixar sortir el nostre nen interior quan el necessitem, estem madurant com cal? Som uns adults complets?

Jo crec que si perdem parts de nosaltres pel camí de créixer, mai serem complets del tot, i espero arribar a ser una velleta desdentegada i arrugada amb la meva nena interior agafada de la mà.