INCOMPRENSIÓ

Vens i vas, tornes i t’en vas.

Torna el foc, torna el joc, torna la por, torna el plor.

Com un funambulista vaig a les palpentes 

traçant, poc a poc, el camí dels meus sentiments.

Em dones, em treus, m’omples d’escalfor, m’enfonses en gel.

Rodolo per la incertesa com una baldufa itinerant.

No se què vols, no se perquè em vols.

No entenc què passa, no entenc perquè passa.

Avui sí, demà ja no, sense cap ordre lògic, sense cap sentit.

T’apropes, t’allunyes, m’aparto, em busques. 

Tinc un buit, aquí, al mig del pit.

M’agrada el foc, m’agrada el joc, però de vegades, és massa poc.

“Seria bonic molt més”, paraules que ressonen com un eco llunyà.

I arriba un diumenge amb guspires d’alegría,

trencades, sobtadament, per la fredor que no esperes.

Respecto, m’aparto, redueixo la intensitat accelerada.

No parlo, silenci, no dic res, emmudeixo. 

Què he de fer amb tu? què fas tu amb mi?

Vens i vas, tornes i t’en vas.

No entenc res, el meu cervell va sense timó.

I així, només, m’abraça la incomprensió. 

                                                                    20-08-2026

INCOMPRENSIÓN

Vienes y vas, vuelves y te vas.

vuelve el fuego, vuelve el juego, vuelve el miedo, vuelve el llanto.

Como un funambulista voy a tientas,

trazando, poco a poco, el camino de mis sentimientos.

Me das, me quitas, me llenas de calor, me hundes en hielo.

Ruedo por la incertidumbre como una peonza itinerante.

No sé qué quieres, no se por qué me quieres.

No entiendo qué pasa, no entiendo por qué pasa.

Hoy sí, mañana ya no, sin ningún orden lógico, sin ningún sentido.

Te acercas, te alejas, me aparto, me buscas.

Tengo un vacío, aquí, en medio del pecho.

Me gusta el fuego, me gusta el juego, pero a veces es demasiado poco.

“Seria bonito mucho mas”, palabras que resuenan como un eco lejano.

Y llega un domingo lleno de chispas de alegría,

rotas, de repente, por la frialdad que no esperas.

Respeto, me aparto, reduzco la intensidad acelerada.

No hablo, silencio, no digo nada, enmudezco.

¿Qué debo hacer contigo? ¿Qué haces tú conmigo?

Vienes y vas, vuelves y te vas.

No entiendo nada, mi cerebro navega sin timón.

Y así, simplemente, me abraza la incomprensión.

                                                                                20-08-2026

TRENCADÍS

Com una ànima en pena vaig d'un costat a l'altra dels meus pensaments. 

Sense rumb, sense destinació, milers de dubtes enfosqueixen la meva visó.

El pes que tinc al pit m'ofega com un gegant esclafant una roca entre els seus dits.

La buidor que envaeix descaradament el meu cor és l'executora del meu dolor.

Imagino una mà que m'arrenca el dolor de les entranyes.

On em puc amagar? Des d'on puc cridar els atemorits cristalls de certesa?

Trencada en milers de pedaços insignificants escolto la tristor que em xiuxiueja a cau d'orella.

Em veus? Em sents? 

Arraulida m'abraço el cos tremolós mentre em balancejo bressolant-me.

La sal de la desesperació ha fet camins sinuosos per tota la meva pell. 

Necessito dormir, necessito descansar, necessito frenar el terratrèmol de pensaments. 

Però no puc fugir de mi, i jo sola m'atrapo com una gàbia ho fa amb un ocell que només vol volar.

I enfonsada en la solitud no buscada, tanco els ulls sense saber, sense poder fer res més.

                                                            12-08-2026

TRENCADÍS

Como un alma en pena voy de un lado a otro de mis pensamientos.

Sin rumbo, sin destino, miles de dudas oscurecen mi visión.

El peso que llevo en el pecho me ahoga como un gigante aplastando una roca entre los dedos.

El vacío que invade descaradamente mi corazón es el verdugo de mi dolor.

Imagino una mano arrancándome el dolor de las entrañas.

¿Dónde puedo esconderme? ¿Desde dónde puedo gritar los aterrados cristales de certeza?

Rota en miles de insignificantes fragmentos escucho a la tristeza susurrarme al oído.

¿Me ves? ¿Me oyes?

Acurrucada abrazo mi cuerpo tembloroso mientras me mezo para acunarme.

La sal de la desesperación ha trazado caminos sinuosos por toda mi piel.

Necesito dormir, necesito descansar, necesito detener el terremoto de pensamientos.

Pero no puedo huir de mí misma, y yo sola me atrapo como una jaula atrapa a un pájaro que solo quiere volar.

Y hundida en una soledad no buscada, cierro los ojos sin saber, sin poder hacer nada más.

                                                             12-08-2026

ESQUINÇ

Tens el cor atabalat dins del pit,

galopant com un boig sense control.

Gotes de sal amarga regalimen per la teva pell,

i amb un bes tímid els hi prohibeixes la fugida.

Mentre intentes entendre la incertesa,

mentre intentes reconduir els teus sentiments.

Foscor descarada atemorint cada racó del teu cervell,

amb ales de plomes negres abraçant-te per no deixar-te marxar.

Plores una distància, plores un apropament.

Cada llàgrima duu el segell cruel de la impossibilitat.

Què més puc fer si no és apartar-me?

Com arranco de les meves entranyes el dolor intens?

Circells esmunyedissos plens de dubtes enfilant-se damunt meu,

embolicant cada centímetre de la meva pell.

M’ofego, no puc nedar, m’enfonso, no puc respirar.

L’angoixa t’atrapa com una mosca en una teranyina.

Fiblades profundament doloroses crivellen el meu cor,

i la tristor despietada s’apodera del meu interior.

Voldria fer una pausa a la meva vida, 

i poder viure allò que tant voldria.

La bestia adormida s’ha despertat, 

el foc, el joc, tot ho ha capgirat. 

I ara, amb les mans enfonsades al fang,

només puc acariciar el meu cor esquinçat. 

                                                    10-08-2026

DESGARRO

Tienes el corazón desbocado dentro del pecho, 

galopando como un loco sin control.

Gotas de sal amarga resbalan por tu piel,

y con un beso tímido les prohíbes la huida.

Mientras intentas entender la incertidumbre,

mientras intentas reconducir tus sentimientos.

Oscuridad descarada atemorizando cada rincón de tu cerebro,

con alas de plumas negras abrazándote para no dejarte marchar.

Lloras una distancia, lloras una cercanía.

Cada lágrima lleva el cruel sello de la imposibilidad.

¿Qué más puedo hacer si no es apartarme?

¿Cómo arranco de mis entrañas el dolor intenso?

Zarcillos escurridizos llenos de dudas trepando sobre mí,

enredándose en cada centímetro de mi piel.

Me ahogo, no puedo nadar, me hundo, no puedo respirar.

La angustia te atrapa como una mosca en una telaraña.

Punzadas profundamente dolorosas acribillan mi corazón,

y la tristeza despiadada se adueña de mi interior.

Quisiera hacer una pausa en mi vida,

y poder vivir aquello que tanto desearía.

La bestia dormida se ha despertado,

el fuego, el juego, todo lo ha puesto patas arriba.

Y ahora, con las manos hundidas en el barro,

sólo puedo acariciar mi corazón desgarrado.

                                                                10-08-2026

NITS SALVATGES

¡Nits salvatges, nits salvatges!

si estigués amb tu

¡les nits salvatges serien

el nostre plaer!

Inútils -els vents- 

per un cor al port-

ja sense brúixola-

ja sense rumb!

Remant a l'Edèn

¡Ah, el mar!

¡Què puc fer més que llançar l'ancora -aquesta nit- en 

en tu! 

                                                                                                                Emily Dickinson.

Avui fa 6 mesos que vas marxar...

Avui fa 6 mesos que vas marxar Pare, i no hi ha dia que no plori, et trobo molt a faltar, de vegades em salten les llàgrimes quan faig riallades com les teves, et sento a la meva veu i em fa un esglai el cor, perquè per uns instants t'he tornat a sentir a través meu.

T'imagino cada dia, i cada dia parlo amb tu, de vegades t'explico coses que han passat, o coses que m'hagués agradat explicar-te, o em poso a recordar vivències que hem tingut, de vegades m'enfado amb tu, perquè ja no hi ets i em fas molta falta.

Et recordo molt com l'ultim dia que et vaig veure despert, que vam venir a casa vostre a veure-us, somreies i et feia molta gràcia en Roger, et veia feliç i em va agradar molt veure't així, tan eixerit. 

Perquè feia molt que et trobava a faltar, la maleïda demència se't va endur fa molt de temps, però encara hi havia una mica de tu amagat, i de tant en tant treia el cap, però en morir, l'adeu definitiu, em pesa tant Pare, tant...

Vas morir el 3 d'Octubre, era diumenge, vas estar 5 dies aguantant com un toro amb els pal·liatius, però diumenge ja no vas poder més, jo no se perquè, però ho sabia, sabia que era el dia, els altres dies quan estava amb tu et cantava, parlava molt amb tu i et cantava cançons del Frank Sinatra, que se com t'agradava "La veu", però diumenge 3 d'octubre no ho vaig fer, em vaig posar al teu costat com sempre, vaig abaixar la barana del llit per poder-me apropar sense problemes si calia, i et mirava, estava amb tu en silenci, i va passar, vas obrir els ulls per un instant i vas exhalar el teu últim alè, mentre jo m'enfilava al llit damunt teu gairebé, t'agafava la cara i t'acariciava sense parar dient que ja estava, que no patissis, que ja estava, que t'estimava però que ja podies marxar tranquil, que no passava res, que tot estava bé, "tranquil rei, tranquil, t'estimo carinyo meu, no passa res, tot està bé pare, t'estimo, tranquil pare tranquil, t'estimo, t'estimo, t'estimo", m'entre amb els ulls negats de llàgrimes t'acariciava i t'omplia de petons i em vaig quedar abraçada al teu cos plorant i plorant i plorant, i no he deixat de plorar.

I avui també és diumenge, i també és dia 3, però d'abril, el "meu" mes, ja fa 6 mesos, 6! que vas marxar, i tinc tot remogut.

T'estimo Pare 🖤

Jo sóc del clan d'Helena!

D'on vens i a on vas... t'ho has preguntat mai? segur que sí... 

M'agradaria parlar d'això avui, però no del "on vas", si no que em vull centrar en el "d'on vens".

Suposo que la majoria de persones quan pensen d'on venen, si fa no fa i qui més qui menys, fan un recorregut mental de la seva vida des del punt on es troben cap enrere. Crec que si li diem a hom que pensi fins el màxim enrere la majoria de persones no passaran de pensar en els seus pares o com a molt avis, però què hi ha més enllà? i no parlo de uns centenars d'anys enrere, què hi ha milers d'anys enrere? D'on venim? 

Doncs no sé d'on vindreu vosaltres, però sí sé d'on vinc jo ;)

Les "mares" mitocondrials:

Segons els estudis de Bryan Sykes a Europa hi ha 7 grups, 7 clans femenins, dels quals provenim la població europea, són les mares mitocondrials. Podeu llegir sobre tot això al seu llibre "Las 7 hijas de Eva".

L'ADN mitocondrial s'hereta i només es transmet als fills per part de la mare, tots tenim el mateix ADN mitocondrial que la nostra mare, i aquesta el mateix que la seva mare, i així successivament. D'aquesta manera podem estirar del fil i saber quina és la nostra mare mitocondrial original.

La meva mare mitocondrial és Helena, la qual va viure fa 20.000 anys, en l'època més crua de l'últim Període Glacial, i en descendeixen el 47% dels europeus i és freqüent en la població basca.

Les persones que provenim d'Helena se'ns engloba en el grup (haplogrup) H. El meu, concretament, és l'haplogrup H1, aquesta és la branca més important de l'haplogrup H, ampliament expandit a Europa, Àfrica del Nord y Àsia Occidental, essent molt més freqüent a l'Europa Occidental, sobretot entre els bascos (un 27,8%).

L'avantpassat comú, la mare mitocondrial, de la branca H1 probablement va viure entre 9.000 i 15.000 anys enrere, no molt després del final de l'últim Període Glacial. Els seus ancestres materns havien estat els primers habitants de l'Europa continental, persones que van ser expulsades del nord per les capes de gel glacial durant l'última gran cresta de fred al final de l'Edat de Gel.

Es van refugiar durant milers d'anys en refugis més càlids al llarg del Mediterràni, fins i tot a la península ibèrica.

L'ancestre comú de l'haplogrup H1 probablement vivía dins d'aquest refugi Ibèric, i quan l'Edat de Gel va desparèixer, els seus descendents van emigrar al nord.

Seguint la costa atlàntica, van portar l'H1 a allò que es convertiria en les Illes Britàniques. A mida que el clima es va continuar escalfant, alguns van transportar l'haplogrup fins al nord d'Escandinàvia, mentre que altres van anar cap a l'est i alguns altres es van dirigir cap al sud, creuant l'estret de Gibraltar cap al nord d'Àfrica.

Avui dia, aproximadament un 13% dels europeus actuals poden seguir la seva ascendència maternal a l'haplogrup H1, i per la població espanyola aquesta taxa és gairebé del 25%.

També arriba a nivells significatius fora d'Europa, des del Marroc i Tunísia fins al Líban i l'est de l'Àsia Central.

Encara que l'haplogrup H1 rares vegades arriba a altes freqüències més enllà de l'Europa occidental, més del 60% dels Tuareg orientals a Líbia pertanyen al haplogrup H1. Els Tuareg es diuen Imazghan, que significa "gent lliure". Són persones aïllades i semi-nòmades que habiten el Sàhara Occidental-Central i avui són conegudes per un turbant blau fosc i distintiu que usen els homes i per la seva llarga història com porters del desert.

Com les dones portadores de l'H1 van dur aquest haplogrup des d'Europa occidental fins a aquesta comunitat aïllada? Probablement van emigrar d'Espanya a través de l'estret de Gibraltar al Marroc després de l'última Edat de Gel, on van ser assimilats dintre dels berbers de la costa mediterrània. Després, fa uns 5.000 anys, el Sàhara es va desplaçar d'un període de condicions habitables relatives a l'entorn desèrtic dramàticament àrid. Aquest canvi podia haver provocat migracions al llarg del Sàhara, provocant que els antics Tuaregs es reunissin i es barregessin amb els berebers, portant llinatges H1 a la seva població.

Descobrir aquestes coses és apassionant, però poder-ho fer un cal que es faci un anàlisi genètic, jo me'l vaig fer en el seu moment per temes de salut, el primer que em vaig fer va ser amb la meva doctora, quan em va donar l'informe va ser com si estigués llegint xinès o un jeroglífic dirèctament, no entenia res de res, així que vaig posar-me a buscar informació, què volia dir aquest gen, què volia dir aquest altre, i així. Mica en mica em vaig començar a interessar molt per la genètica, l'epigenètica i la nutrigenòmica (coses de les que probablement en parli en un futur).

Sense gairebé ni adonar-me'n em vaig veure tan interessada en tot això que l'anàlisi que em vaig fer amb la meva doctora se'm va fer massa curt, en volia més, volia saber més coses, tenia set de genètica, i així vaig descobrir la companyia 23andMe, on et pots fer un anàlisi genètic més extens que el que m'havia fet jo (tot i que l'informe que l'acompanyava era molt explicatiu i complert) per un preu bastant assequible. L'anàlisi que em vaig fer amb aquesta companyia duia una part de salut i una sobre ascendència, cosa que mai m'hagués imaginat que em cridaria l'atenció, si que m'ha interessat sempre una mica la genealogia, els arbres genealògics i tal, que tinc la sort que un cosí del meu pare es va dedicar a fer-lo de la seva branca, i així he pogut saber una mica sobre el meu passat més proper, però mai havia pensat en mirar més enrere que tot això.

Al tenir la informació que em va donar aquest anàlisi genètic em vaig començar a interessar mes profundament sobre el tema, vaig trobar a la xarxa molta gent que es dedica a la genealogia genètica, vaig descobrir en Brian Sykes i el seu interessant llibre i vaig poder aprofundir una mica.

També vaig descobrir que tinc lligams genètics amb molta gent, que també s'ha fet l'anàlisi genètic amb aquesta companyia, i son familiars genètics meus, en concret 957 persones que s'han fet aquest anàlisi i comparteixen la seva informació allí. Dintre d'aquests familiars hi ha gent d'Estats Units, Espanya, Regne Unit, Itàlia, Puerto Rico, Alemanya, Polònia, Mèxic, Cuba, Canadà, França, Irlanda, Colòmbia, Rússia, Suècia, Grècia, Portugal, Brasil, Hongria i Àustria. Aquestes persones son família llunyana meva, cosins molt llunyans, però cosins al cap i a la fi. És molt curiós i emocionant a la vegada.

Els parents més propers que tinc son cosins quarts, això vol dir que compartim els mateixos "trastatarabuelos", que no se com es diu en català, que son els que van després dels rebesavis. Crec que la paraula en català és rerebesavi.

També vaig descobrir que tinc gens Asquenazites (Ashkenazi), els Asquenazites son els jueus descendents de les comunitats de Renània a l'oest d'Alemanya. El nom hebreu medieval de la regió (Alemanya) és Aixquenaz. Es van assentar a l'Europa Central i Oriental. Diuen que tots els Asquenazites comperteixen lligam genètic i per tant són família. Qui m'havia de dir que descobriria que tinc gens jueus! Es veu que tinc un avantpassat que era 100% Asquenazita i que probablement va néixer entre el 1710 i el 1800.

Com podeu veure és un tema molt interessant i apassionant, espero anar tafanejant més en les meves arrels i saber-ne més coses.


Fins la propera família!

L'inici de l'escola, una nova aventura

Quan era petita no m'agradava gens anar a l'escola, tampoc hi estava gaire acostumada, ja que al estar sempre malalta passava més temps a casa que allí, i això no ajuda gaire a poder quallar les amistats.

Jo tenia molt clar a quin tipus d'escola volia portar el meu fill, volia una escola petita, familiar, que estigués el més a prop de la natura, on els nens i nenes es coneguessin tots i on els mestres poguessin conèixer profundament els nens i nenes que hi anaven, on es respectés el ritme particular de cada nen i nena, on pugessin ser lo que són, nens.

Com ja sabeu, tinc un munt de malalties, algunes d'elles ambientals, era important per a mi poder dur el meu fill a una escola on l'entorn fos el més net possible, i on, si es donava el cas, els mestres es poguessin adonar de si desembolupava algun símptoma relacionat amb tot lo que duc al damunt.

Sembla algo difícil d'aconseguir, i realment ho és, les coses com son, però al final, ho hem aconseguit!

Aquí on vivim, dins del parc natural, hi ha una petita escoleta rural ben bé al mig del parc, el pati es un camp, esta envoltada de bosc, els nens i nenes que hi estudien tenen la banda sonora del bosc, ocells i més ocells, no senten al trànsit, no respiren el fum dels cotxes, no senten xivarri del carrer, son allà amb una pau i tranquilitat brutal.

Si no recordo malament, diria que no son més de 40 nens i nenes, comptant des de P3 fins a 6è. 

Si jo hagués anat a una escola així de petita, segur que hagués estimat l'escola i m'hagués agradat anar-hi!

El meu fill ha començat l'escola directament a P4, l'any passat no l'hi vam voler dur, per diversos motius, un és que el veiem molt i molt verd, i l'altre, i el més important, és que com que anàvem a canviar de casa en breu i marxàvem lluny de on vivíem aleshores, no volíem trasbalsar-lo amb un canvi d'escola a mitjans de curs, i que a on comencés ja fos el lloc definitiu.

He estat més d'un any mentalitzant el nen amb que tindria que anar a l'escola, poc a poc i de mica en mica li he anat explicant, no menteixo mai al meu fill, però en aquest cas, li he dit moltes vegades que a mi m'encantava anar a l'escola, què havia de fer si no?

Quan ha arribat el moment i s'acostava el dia que havia de començar, l'haurieu d'haver sentit, "no vull anar a l'escola mai mai mai!!!!", "no vull aprendre res mai mai mai", "em vull quedar a casa sempre!!!", "l'escola em fa por!!!". Jo tremolava de que arribés el dia D també! 😰

Li vaig ensenyar fotos de l'escola i dels nens i nenes fent coses allí, pintant, fent figures de fang, fent excursions, etc... veient aquestes fotos se li va passar bastant la por, però no el tenia gens convençut.

Un dia vam anar amb son pare a comprar algunes coses per l'escola, una motxilla de La Patrulla Canina que va triar ell, la carpeta, un parell de bates, una mica de roba, unes bambes, unes botes d'aigua, que no en tenia, i l'haguessiu hagut de veure com caminava amb elles, com un cowboy! 😂 I de pas un reguitzell de llapissos, plastidecors, ceres i plastilina nous per tenir a casa (la plastilina que tenia se la van menjar els gossos 🙈)

I va arribar el dia, com que era la primera vegada que anava a l'escola faria el període d'adaptació, els primers 2 dies l'aniria a buscar a les 11:30 en comptes de a les 14:00, que és quan acaben. I així ho vam fer, el vaig dur, m'hi vaig quedar una mitja horeta més o menys (els pares d'infantil ens podem quedar una estona amb els nens si volem), i quan vaig veure que ja no em feia ni cas li vaig dir adéu i vaig marxar. Quan van ser les 11:30 ja era a l'escola i el vaig recollir, estava la mar de content.

A l'endemà vam fer lo mateix, el vaig deixar a l'escola, m'hi vaig quedar una estona, i a les 11:30 vaig arribar a buscar-lo. Quan vaig arribar la seva mestre els hi estava explicant un conte, jo em vaig quedar en silenci dreta darrera d'ells escoltant-lo i mirant-me'ls. Quan van acabar, la mestre li va dir al meu fill "mira qui hi ha darrera teu! la mama!" ell es va girar, va fer cara de decepció, es va aixecar i es va amagar al lavabo, no volia marxar de l'escola! 😂 No us podeu imaginar la sorpresa que tenia al cos jo en aquell moment! Li vaig demanar que vingués i no volia, li dic "vine home, parlem" i es va acostar recelós, li vaig preguntar si es volia quedar i em va dir que si, i jo "carinyo si et vols quedar doncs et quedes rei, no hi ha cap problema!" va fer cara de content i va anar a la seva classe, la mestre i jo flipant. I així es va acabar el període d'adaptació, pim pam tu.

Al dematí em fa marxar tan aviat a l'escola, que arribem gairebé al mateix temps que els mestres, ho prefereixo, perquè jo de petita arribava sempre tard i passava moltíssima vergonya i era un mal tràngol diari. Recordo que li deia cada dia a ma mare "i avui què dic?" i un dia que feien obres pel recorregut que fèiem sempre i ens van desviar i ens vam perdre més d'una hora i mitja i vaig arribar súper tard, quan erem al davant de l'escola li dic "no penso entrar, em nego, em fa molta vergonya!" i em va tornar a casa perquè devia pensar que tenia raó, no se. 

El primer cap de setmana, quan va saber que el diumenge tampoc aniria a l'escola, es va enfadar i tot. La veritat és que ha tingut una reacció que no me l'esperava gens, amb la por amb què anava!!! Jo vull dir, anava terroritzada amb com entomaria anar a l'escola, i li encanta i hi és molt feliç! A més ha connectat molt bé amb la mestre, cosa que no m'estranya perquè és molt guai.

Em sento molt bé amb tot plegat, he fet una bona tria d'escola i el meu fill hi encaixa perfectament i lo més important, li agrada moltíssim i el fa feliç.

Salut família!