INCONSISTÈNCIA

 

De vegades tan lluny, altres vegades tan a prop.

De vegades m’omples de fred, altres vegades ho fas de caliu.

Vens, vas, tornes i te’n vas..

Em costa tant llegir-te, em costa tant interpretar-te.

Un xiuxiueig a cau d’orella em diu “marxa”.

Però, per més que ho intento, el magnetisme no m’ho permet.

Em continc, em mantinc, vull fugir i deixar de patir. 

Trencaria tot el què tinc? 

M’imagino una mà acaronant-me.

M’imagino uns llavis besant-me.

Et voldria tenir però no et tinc. 

I tu em tens, però em vols tenir?

Caminant per un pont de fusta inconsistent

Em moc equilibrant el desequilibri.

Tanco els ulls per poder dormir

i fugir del dolor que no em deixa viure.

                                                                        20-10-2026

INCONSISTENCIA

A veces tan lejos, otras veces tan cerca.

A veces me llenas de frío, otras veces lo haces de calidez.

Vienes, vas, vuelves y te vas…

Me cuesta tanto leerte, me cuesta tanto interpretarte.

Un susurro al oído me dice: «Vete».

Pero, por más que lo intento, el magnetismo no me lo permite.

Me contengo, me mantengo, quiero huir y dejar de sufrir.

¿Rompería todo lo que tengo?

Me imagino una mano acariciándome.

Me imagino unos labios besándome.

Querría tenerte, pero no te tengo.

Y tú me tienes, pero ¿quieres tenerme?

Caminando por un puente de madera inconsistente,

me muevo equilibrando el desequilibrio.

Cierro los ojos para poder dormir

y huir del dolor que no me deja vivir.

                                                                        20-10-2026

INCOMPRENSIÓ

Vens i vas, tornes i t’en vas.

Torna el foc, torna el joc, torna la por, torna el plor.

Com un funambulista vaig a les palpentes 

traçant, poc a poc, el camí dels meus sentiments.

Em dones, em treus, m’omples d’escalfor, m’enfonses en gel.

Rodolo per la incertesa com una baldufa itinerant.

No se què vols, no se perquè em vols.

No entenc què passa, no entenc perquè passa.

Avui sí, demà ja no, sense cap ordre lògic, sense cap sentit.

T’apropes, t’allunyes, m’aparto, em busques. 

Tinc un buit, aquí, al mig del pit.

M’agrada el foc, m’agrada el joc, però de vegades, és massa poc.

“Seria bonic molt més”, paraules que ressonen com un eco llunyà.

I arriba un diumenge amb guspires d’alegría,

trencades, sobtadament, per la fredor que no esperes.

Respecto, m’aparto, redueixo la intensitat accelerada.

No parlo, silenci, no dic res, emmudeixo. 

Què he de fer amb tu? què fas tu amb mi?

Vens i vas, tornes i t’en vas.

No entenc res, el meu cervell va sense timó.

I així, només, m’abraça la incomprensió. 

                                                                    20-08-2026

INCOMPRENSIÓN

Vienes y vas, vuelves y te vas.

vuelve el fuego, vuelve el juego, vuelve el miedo, vuelve el llanto.

Como un funambulista voy a tientas,

trazando, poco a poco, el camino de mis sentimientos.

Me das, me quitas, me llenas de calor, me hundes en hielo.

Ruedo por la incertidumbre como una peonza itinerante.

No sé qué quieres, no se por qué me quieres.

No entiendo qué pasa, no entiendo por qué pasa.

Hoy sí, mañana ya no, sin ningún orden lógico, sin ningún sentido.

Te acercas, te alejas, me aparto, me buscas.

Tengo un vacío, aquí, en medio del pecho.

Me gusta el fuego, me gusta el juego, pero a veces es demasiado poco.

“Seria bonito mucho mas”, palabras que resuenan como un eco lejano.

Y llega un domingo lleno de chispas de alegría,

rotas, de repente, por la frialdad que no esperas.

Respeto, me aparto, reduzco la intensidad acelerada.

No hablo, silencio, no digo nada, enmudezco.

¿Qué debo hacer contigo? ¿Qué haces tú conmigo?

Vienes y vas, vuelves y te vas.

No entiendo nada, mi cerebro navega sin timón.

Y así, simplemente, me abraza la incomprensión.

                                                                                20-08-2026

TRENCADÍS

Com una ànima en pena vaig d'un costat a l'altra dels meus pensaments. 

Sense rumb, sense destinació, milers de dubtes enfosqueixen la meva visó.

El pes que tinc al pit m'ofega com un gegant esclafant una roca entre els seus dits.

La buidor que envaeix descaradament el meu cor és l'executora del meu dolor.

Imagino una mà que m'arrenca el dolor de les entranyes.

On em puc amagar? Des d'on puc cridar els atemorits cristalls de certesa?

Trencada en milers de pedaços insignificants escolto la tristor que em xiuxiueja a cau d'orella.

Em veus? Em sents? 

Arraulida m'abraço el cos tremolós mentre em balancejo bressolant-me.

La sal de la desesperació ha fet camins sinuosos per tota la meva pell. 

Necessito dormir, necessito descansar, necessito frenar el terratrèmol de pensaments. 

Però no puc fugir de mi, i jo sola m'atrapo com una gàbia ho fa amb un ocell que només vol volar.

I enfonsada en la solitud no buscada, tanco els ulls sense saber, sense poder fer res més.

                                                            12-08-2026

TRENCADÍS

Como un alma en pena voy de un lado a otro de mis pensamientos.

Sin rumbo, sin destino, miles de dudas oscurecen mi visión.

El peso que llevo en el pecho me ahoga como un gigante aplastando una roca entre los dedos.

El vacío que invade descaradamente mi corazón es el verdugo de mi dolor.

Imagino una mano arrancándome el dolor de las entrañas.

¿Dónde puedo esconderme? ¿Desde dónde puedo gritar los aterrados cristales de certeza?

Rota en miles de insignificantes fragmentos escucho a la tristeza susurrarme al oído.

¿Me ves? ¿Me oyes?

Acurrucada abrazo mi cuerpo tembloroso mientras me mezo para acunarme.

La sal de la desesperación ha trazado caminos sinuosos por toda mi piel.

Necesito dormir, necesito descansar, necesito detener el terremoto de pensamientos.

Pero no puedo huir de mí misma, y yo sola me atrapo como una jaula atrapa a un pájaro que solo quiere volar.

Y hundida en una soledad no buscada, cierro los ojos sin saber, sin poder hacer nada más.

                                                             12-08-2026

ESQUINÇ

Tens el cor atabalat dins del pit,

galopant com un boig sense control.

Gotes de sal amarga regalimen per la teva pell,

i amb un bes tímid els hi prohibeixes la fugida.

Mentre intentes entendre la incertesa,

mentre intentes reconduir els teus sentiments.

Foscor descarada atemorint cada racó del teu cervell,

amb ales de plomes negres abraçant-te per no deixar-te marxar.

Plores una distància, plores un apropament.

Cada llàgrima duu el segell cruel de la impossibilitat.

Què més puc fer si no és apartar-me?

Com arranco de les meves entranyes el dolor intens?

Circells esmunyedissos plens de dubtes enfilant-se damunt meu,

embolicant cada centímetre de la meva pell.

M’ofego, no puc nedar, m’enfonso, no puc respirar.

L’angoixa t’atrapa com una mosca en una teranyina.

Fiblades profundament doloroses crivellen el meu cor,

i la tristor despietada s’apodera del meu interior.

Voldria fer una pausa a la meva vida, 

i poder viure allò que tant voldria.

La bestia adormida s’ha despertat, 

el foc, el joc, tot ho ha capgirat. 

I ara, amb les mans enfonsades al fang,

només puc acariciar el meu cor esquinçat. 

                                                    10-08-2026

DESGARRO

Tienes el corazón desbocado dentro del pecho, 

galopando como un loco sin control.

Gotas de sal amarga resbalan por tu piel,

y con un beso tímido les prohíbes la huida.

Mientras intentas entender la incertidumbre,

mientras intentas reconducir tus sentimientos.

Oscuridad descarada atemorizando cada rincón de tu cerebro,

con alas de plumas negras abrazándote para no dejarte marchar.

Lloras una distancia, lloras una cercanía.

Cada lágrima lleva el cruel sello de la imposibilidad.

¿Qué más puedo hacer si no es apartarme?

¿Cómo arranco de mis entrañas el dolor intenso?

Zarcillos escurridizos llenos de dudas trepando sobre mí,

enredándose en cada centímetro de mi piel.

Me ahogo, no puedo nadar, me hundo, no puedo respirar.

La angustia te atrapa como una mosca en una telaraña.

Punzadas profundamente dolorosas acribillan mi corazón,

y la tristeza despiadada se adueña de mi interior.

Quisiera hacer una pausa en mi vida,

y poder vivir aquello que tanto desearía.

La bestia dormida se ha despertado,

el fuego, el juego, todo lo ha puesto patas arriba.

Y ahora, con las manos hundidas en el barro,

sólo puedo acariciar mi corazón desgarrado.

                                                                10-08-2026

NITS SALVATGES

¡Nits salvatges, nits salvatges!

si estigués amb tu

¡les nits salvatges serien

el nostre plaer!

Inútils -els vents- 

per un cor al port-

ja sense brúixola-

ja sense rumb!

Remant a l'Edèn

¡Ah, el mar!

¡Què puc fer més que llançar l'ancora -aquesta nit- en 

en tu! 

                                                                                                                Emily Dickinson.

Avui fa 6 mesos que vas marxar...

Avui fa 6 mesos que vas marxar Pare, i no hi ha dia que no plori, et trobo molt a faltar, de vegades em salten les llàgrimes quan faig riallades com les teves, et sento a la meva veu i em fa un esglai el cor, perquè per uns instants t'he tornat a sentir a través meu.

T'imagino cada dia, i cada dia parlo amb tu, de vegades t'explico coses que han passat, o coses que m'hagués agradat explicar-te, o em poso a recordar vivències que hem tingut, de vegades m'enfado amb tu, perquè ja no hi ets i em fas molta falta.

Et recordo molt com l'ultim dia que et vaig veure despert, que vam venir a casa vostre a veure-us, somreies i et feia molta gràcia en Roger, et veia feliç i em va agradar molt veure't així, tan eixerit. 

Perquè feia molt que et trobava a faltar, la maleïda demència se't va endur fa molt de temps, però encara hi havia una mica de tu amagat, i de tant en tant treia el cap, però en morir, l'adeu definitiu, em pesa tant Pare, tant...

Vas morir el 3 d'Octubre, era diumenge, vas estar 5 dies aguantant com un toro amb els pal·liatius, però diumenge ja no vas poder més, jo no se perquè, però ho sabia, sabia que era el dia, els altres dies quan estava amb tu et cantava, parlava molt amb tu i et cantava cançons del Frank Sinatra, que se com t'agradava "La veu", però diumenge 3 d'octubre no ho vaig fer, em vaig posar al teu costat com sempre, vaig abaixar la barana del llit per poder-me apropar sense problemes si calia, i et mirava, estava amb tu en silenci, i va passar, vas obrir els ulls per un instant i vas exhalar el teu últim alè, mentre jo m'enfilava al llit damunt teu gairebé, t'agafava la cara i t'acariciava sense parar dient que ja estava, que no patissis, que ja estava, que t'estimava però que ja podies marxar tranquil, que no passava res, que tot estava bé, "tranquil rei, tranquil, t'estimo carinyo meu, no passa res, tot està bé pare, t'estimo, tranquil pare tranquil, t'estimo, t'estimo, t'estimo", m'entre amb els ulls negats de llàgrimes t'acariciava i t'omplia de petons i em vaig quedar abraçada al teu cos plorant i plorant i plorant, i no he deixat de plorar.

I avui també és diumenge, i també és dia 3, però d'abril, el "meu" mes, ja fa 6 mesos, 6! que vas marxar, i tinc tot remogut.

T'estimo Pare 🖤