diumenge, 13 de novembre del 2011

INTROSPECCIÓ



[Aquest escrit el vaig fer quan tenia uns 21 anys, i m'agrada llegir-lo i veure que 10 anys després, encara penso lo mateix]

 
Tanques els ulls mentre penses en el passat proper, dins de la foscor de l’infinit dels ulls tancats veus, un tant sorpresa, l’evolució de la teva vida. Com passa el temps! Ja tens 21 anys i sembla que fos ahir quan jugaves a fet i amagar amb els nens del carrer. Però rumies, i t’adones que et queda tanta vida per viure, una infinitat de temps col·locat davant teu per fer-ne el millor us. El millor us? No n’acabes d’estar segura que aprofitis el temps com s’ha de fer, però tampoc saps ben be com s’ha d’aprofitar. 

Dilemes llançats a l’aire que l’únic que fan és trencar-te el son. Perquè decidir el teu futur és tan difícil? És clar que la majoria de decisions que s’han de prendre al llarg de la vida no son precisament fàcils... et pares a pensar i si t’hi fixes be tot son complicacions, les relacions personals, les amistats, la família, l’ocupació laboral i/o estudis... o fins i tot escollir els mitjons que et posaràs quan et vesteixis pel matí. 

Sí, sí, no hi ha res fàcil, és el preu que hem de pagar pel privilegi que ens ha donat la mare naturalesa, sort en tenen els altres animals del món de no racionalitzar-ho tot, l'única pega que tenen, pobrets, és la nostra existència, sí, la nostra, la dels botxins de la llibertat i de la vida aliena a nosaltres, destructors de tot el que se’ns posa al davant. Com pot ser? De vegades no entens com podem viure tranquils mentre tot el nostre voltant s’enfonsa i es crema en la destrucció. Podríem dir que és hipocresia, sí, tot el món és ple d’hipocresia, tots i totes som hipòcrites, ni tu mateixa t’exclous d’aquesta afirmació, bé, com a mínim ets conscient de com ets, del que ets i dels teus actes, això està bé, tenint en compte que la gran majoria de gent no coneix ni una petita porció del seu interior, es pot dir que ets una petita privilegiada, tot i que el centre de la teva vida és a anys llum teu i que sovint no tens on agafar-te, pots estar contenta i orgullosa que saps qui ets. I tot això estaria molt bé si no fos que en el món on vivim un no pot ser realment com es. 

És un petit problema tècnic, el fet de viure en societat ens marca unes pautes i unes normes de comportaments generalitzats per a tothom, i si un trenca una d’aquestes normes és exclòs de la societat com si del diable es tractes, per dir-ho d’alguna manera..., democràcia, llibertat d’expressió i bla, bla, bla. Tonteries! Ningú és lliure de fer i/o dir el que realment li ve de gust, i amb això tornem a ser al punt de la hipocresia. I el fet de pensar en tot això et cansa, quantes vegades has tingut problemes pel fet de ser una persona de pensament independent? Et poses a comptar i et trobes que et falten dits a les mans per comptar-los tots, i segueixes pensant i rumiant, realment val la pena tot això? Val la pena viure patint gran part de la teva vida per acabar en una caixa o feta un pilonet de cendra? I et quedes en blanc, no hi ha resposta. 

Certa vegada et van parlar sobre el destí de les persones, que cada persona estava destinada a complir una missió en aquesta vida, un objectiu final per a morir en plenitud i tranquil·litat, i recorda, tota aquesta parrafada et va semblar una tonteria, per no dir la tonteria mes gran que havies sentit mai. Si realment això fos cert, perquè hi ha tanta infelicitat? 

Totes aquestes reflexions son culpa de racionalitzar-ho tot, si no poguéssim pensar, no tindríem aquests mals de caps, i tampoc estaries escrivint tots aquests pensaments. No s’ha de viure pensant que tots tenim un destí escrit, això és dolent, crea pensaments angoixants, s’hauria de viure sense plantejar-se res, bé, res referent a destins o perquè estem aquí i aquestes coses que tant sovint ens venen al cap. 

Potser seria tot mes fàcil si tothom visqués per viure, per disfrutar del temps en què estem aquí gaudint al màxim, perquè, dic jo, si els ocellets o els altres éssers viuen tant tranquils, fent el que els hi ve de gust, vivint el present sense mirar enrera ni endavant, ja que no tenen consciencia de futur ni de passat, perquè no podem fer nosaltres el mateix? Has donat en el clau! Sí, el que s’hauria de fer és viure el present, sense mirar enrera ni preocupar-se del que depararà el futur. I sí, en certs moments ho fas, però et passes la majoria de les nits desvetllada recordant el passat o encuriosida amb el que passarà quan passi el temps.


Safe Creative #1111130506306

TINIEBLAS



[La versión en catalán de Tinieblas fue el primer post que escribí del blog, y me gustaría compartirlo con el público castellano parlante sin necesidad de usar un traductor ;) ] 

Cuentan tenebrosas leyendas, de un paraje hoy día olvidado llamado Erm, la historia de su destrucción, protagonizada de cerca por una joven de 18 años, de cabellos oscuros como la noche, piel morena y ojos tan negros que no se distinguía la pupila del iris.

Erm era una tierra tranquila, en medio del bosque, situada debajo de la colina, la cual estaba coronada por dos grandes rocas megalíticas. Era un sitio realmente idílico, cortado por un riachuelo de agua cristalina, dulce y pura, rodeado por majestuosos sauces abrazados por las yedras, diosas pasionales del enamoramiento, que, iluminadas por el resplandor misterioso del claro de luna, danzaban, sensuales, al son del viento del oeste, enroscando, cada vez mas fuerte, sus brazos a los deseados amantes. Un lugar mágico, una tierra olvidada por los recuerdos, y recordada, solamente, por los olvidos de la vejez. 

Pues bien, un tres de mayo del año 96 después de Cristo, la nombrada chica paseaba tranquila por la villa donde vivía, observando sus vecinos, recogiendo flores y charlando con todos sus conocidos. Era un día como cualquier otro, la luz del sol llenaba de colores hasta la zona más oscura, los cantos de los pájaros resonaban dentro de las cuevas y los perfumes de las flores se podían percibir desde lo alto de la colina, allí era donde estaba entonces, fijándose en todo desde la cima de una de las grandes rocas que había en la cumbre.

De repente se dio cuenta de que una gran oscuridad se apoderaba de la tierra. Toda la luz que emitía el poderoso sol se disipaba entre una negrura impenetrable. Ella, aterrorizada y escondida entre las dos grandes rocas, podía ver como la tierra se abría, resquebrajada, dando paso a los seres de los infiernos. Diablos, diablesas, brujas y brujos, emergía de las profundidades del mal para reinar sobre la tierra. Un gran terror le llenó el cuerpo, dejándola helada ante aquella visión horrible, viendo como los habitantes de la oscuridad se apoderaban de la vida sin dejar la más mínima energía pura y blanca. No podía hacer nada, era un ser impotente ante unos hechos terribles, solamente podía acotar la cabeza y, con las manos cerradas, rezar a las divinidades piadosas.

Estos seres implacables, mataban, asesinaban, destruían sin ninguna piedad, utilizando los cuerpos de chicos y chicas virginales para sus sacrificios, para invocar a su señor, Astarot príncipe de los Tronos de los infiernos, gritando el nombre de la bestia, danzando incansables alrededor del pentagrama, con cánticos tenebrosos, invocaciones maléficas bajo la negra noche, lluvia de oscuridad sobre cuerpos desnudos, de cuerpos únicamente vestidos por la perversión. Brindando, maliciosos, con cálices que derramaban sangre de algún nonato.

Y seguía escondida y aterrorizada entre las dos grandes rocas, rodeada de mal, temiendo por si misma y por el pequeño ser que mecía en su interior. Si aquellas malvadas criaturas de las tinieblas la descubrían, utilizarían a su pequeña creación en algún terrible sacrificio. Aquel oscuro pensamiento le provocó una intensa angustia, tenía unas inmensas ganas de gritar y empezar a correr, pero no podía, la descubrirían, y esta era una cosa que no podía permitir, su minúsculo compañero corría peligro, y ella no debía arriesgarse solo porque el terror llamase su impetuosidad, no tenía ningún derecho a ser egoísta.

No se podía mover. Aterrorizada y paralizada entre aquellas dos grandes rocas, sin alimento ni bebida, y con poca ropa con la que abrigarse, pero si se movía, el embrión que resguardaba en su interior, entre las paredes musculares de su vientre, y que allí no podía sufrir ningún mal, corría el peligro de ser atrapado por esos oscuros seres y morir entre sus angustiantes garras. Tenía mucho frío, las tinieblas eran realmente heladas, no había ningún hilo de luz, ninguna gota de calor. Era como si una negra y tupida capa de nubes heladas hubiera cubierto toda la bóveda celeste. No paraba de temblar, tenía las manos tan frías que ni tan solo las sentía, tubo la impresión de que si las tocaba se desmenuzarían en miles de cristales de carne. Y pasaban las horas, inacabables de desesperación.

Allí, entre aquellas dos grandes rocas, seguía aterrorizada y escondida, rezando al príncipe de los Serafines celestiales, llamando con la cabeza gacha el nombre de Uriel, arcángel de la salvación. Y con los dedos entrelazados, como los pétalos de la flor que no recibe más luz solar, alzó la vista, maravillada por lo que su visión le ofrecía, era un hombre de unos veinticinco años, de piel blanca, casi transparente, con el cabello dorado y largo a la altura de la espalda, de la cual sobresalían dos alas blancas y relucientes, tan preciosas que podrían haber sido la envidia del mismo Pegasus.

En ese momento, se acercó y la cogió de entre aquellas dos grandes rocas, abrazándola con sus poderosos brazos, elevándola por encima del cataclismo universal.

No se dirigieron ninguna palabra, ningún sonido salió de sus bocas, lo único que se pudo escuchar, lo único perceptible por su oído, fue una voz entre femenina y masculina, venia de todas partes y al mismo tiempo de ningún sitio, y susurraba: “Tu has sido la elegida para la nueva generación”.


Entrada original



Safe Creative #1111130506313

dijous, 10 de novembre del 2011

END


[Poesia escrita el 17-05-96]

When you see darkness get nearer you 
And the light dies in its arms
You think, thoughtful, what you could do. 
When you think that nothing is important 
And people are disconnected 
You see, seriously, that all is incoherent. 
When you see the dawn of a most stormy life 
And the happiness surround the world 
You see as a sinister raven takes your life 
And your soul goes up to heaven.




Safe Creative #1111100491922

divendres, 23 de setembre del 2011

I després de un any...




El 21 de juliol d'aquest any ha fet un any de la meva primera visita amb la Dr. Josepa Rigau, i m'agradaria fer una mica de balanç de com han estat anant les coses fins ara... No escriuré específicament el que m'ha receptat, ja que considero que tot i que les coses receptades són suplements, i medicina homeopàtica bàsicament, cap cos és igual i han estat coses que m'han receptat després de conèixer la meva història mèdica particular i sempre s'ha de consultar amb un especialista i un no ha d'automedicar-se mai, sigui com sigui, és el meu parer.

Quan a la primavera del 2010 vaig haver de buscar un dentista que conegués i estigués familiaritzat amb les meves patologies i el vaig trobar, no em van voler fer tot lo que m'havien de fer fins que no em visités un metge especialista, em van veure tant de mira'm i no em toquis que no es van atrevir a tocar res...

Aquests dentistes treballen amb la Dra. Josepa Rigau i em van proposar de demanar-me hora ells per a mi, jo vaig dir que d'acord, perquè feia pocs dies havia vist una conferència d'ella per internet, i em va agradar molt i jo també tenia interès en visitar-me amb ella..

Així que van parlar amb ella i al cap de uns mesos ja vaig fer la primera visita.

He de dir que la primera impressió que em vaig endur de la conferència que havia vist, era encertada del tot, em va agradar molt tant a nivell personal com a nivell professional.

Quan vaig arribar allà, bé, havia de dur bastó per no perdre l'equilibri, i tot i així necessitava ajuda per deambular, pesava 47 kilos (medeixo metre 65), em costava molt expressar-me verbalment, molt lenta a nivell cognitiu, tenia molts problemes gastrointestinals (es on més em repercuteixen els tòxics), tenia tanta debilitat a tot el cos, que menjava estirada la majoria de vegades, i hi havia molts cops que el meu company m'havia de donar el menjar i dur-me en braços al lavabo. M'aixecava i a mig camí em quedava sense forces i m'havien de venir a rescatar, se'm plegaven les cames i queia, o em fallaven els braços mentre em recolzava...

Tenia uns marejos diaris i gairebé continuats durant tot el dia que no em deixaven viure, salivava tant que semblava que em ragés una aixeta d'aigua oberta al màxim per la boca... unes picors a tot el cos inaguantables, no podia aguantar cap moviment ni cap vibració, tenia molta intolerància als sorolls i la electro hipersensibilitat disparada també.

No podia fer res, ni per la meva parella, ni per mi, ni pels animals, ni per la casa,  res de res.. d'haver estat més de 5 anys entre el llit i el sofà, intentant fer vida normal sense aconseguir-ho, vaig acabar postrada al llit durant més d'un any, sense sortir de la mateixa habitació només que per anar al lavabo, o al metge (i amb molt d'esforç a un parell de concentracions a girona).

Bé, això es un resum molt resum del meu estat abans de visitar-me amb la doctora.

A la primera visita, que va ser de mes de 3 hores, se'm van demanar una sèrie de analítiques on es podia veure un descens de 6 dels 10 aminoàcids essencials, leucòcits alts, Glutàmic baix, cortisol baix, dono positiu en Varicela Zoster, EBV i Virus Respiratori Sinicitial, i tot de coses més que com no les entenc prefereixo no escriure-les...

Com a tractament se'm va instaurar suport nutricional i tractament funcional del tub digestiu, així com moduladors de la immunitat segons la meva tolerància i de manera progressiva.

Les coses que prenc són, probiòtics, enzims, vitamines, aminoàcids, medicaments homeopàtics i coses així, a part de dur una dieta orgànica, de variar el menjar, menjar 5 peces de fruita i verdura al dia de diferents colors, etc..

El progrés està essent molt però que molt lent, això si, va endavant.

El primer canvi que vaig notar va ser una millor absorció dels aliments i molta més bona digestió i una reducció molt important dels problemes gastrointestinals.

També vaig reduir els marejos i les salivacions excessives, però això va ser degut a reduir les exposicions electromagnètiques més que pel tractament en si. Més avall explicaré uns petits canvis que a mi em van anar molt però que molt bé.

He anat pujant de pes, m'he estancat en 50 kilos fa uns mesos, però espero acabar pujant una mica més, i per lo menys no són les horrorosos 47 ni els terrorífics 46 als que he arribat alguna vegada i amb els que vaig començar...

A l'hivern més o menys ja no necessitava dur el bastó per aguantar l'equilibri, tot i que de vegades necessitava recolzar-me de la meva parella per inseguretat, o per fluixera, però el canvi ja era considerable.

A finals de primavera, coincidint que havíem canviat de casa i ja no viviem a la ciutat si no en un poble, vaig fer una millora considerable, podia cuinar de tant en tant, podia encarregar-me de fer alguna cosa a casa, com fer petites rentadores i estendre-les, endreçar una mica i coses així..

Van anar passant els dies i va arribar l'estiu, i cada cop estava millor, tenia més energia, em veia capaç de fer més coses, molts dies feia el dinar i el sopar jo (sempre coses de no massa esforç físic i ajudada per la meva parella en les coses que jo no puc fer).

Ens vam comprar unes raquetes i una xarxa de badminton molt senzilletes, i podia jugar una mica i tot!! pocs minuts cada cop i molt espaiat en el temps, una estona durant 10-15 minuts cada 15 dies si fa no fa, però, us adoneu de quin canvi???!!! d'haver de dur bastó per aguantar-me dreta, a poder jugar durant uns 10 minuts!!

Un dia vaig fer mitja volta amb bici al jardí!! el meu company em va estar subjectant pel selló (acabo de descobrir que així és com es diu "sillín" en català ;P) gairebé tota l'estona, menys les tres o dues últimes pedalades... no us podeu imaginar quina sensació de llibertat que vaig sentir!! feia tant de temps que no em sentia així...

I així he anat fent aquest estiu... fins que aquest agost, per un mal molt bèstia al canell, m'he vist obligada a anar al metge, però quin ha estat el problema? doncs, en primer lloc que un dels meus gossos em va agafar el respirador i en va fer confeti, així vaig haver de posar-me les màscares que em poso en entorns poc contaminats o per estar fora el jardí, tot i combinar-ne 3 o fins i tot 4 d'aquestes, no en vaig fer prou... primer vaig anar d'urgències a l'hospital, i em van dir que m'havia de fer mirar el canell per si tenia Sd. de Túnel Carpià. Em van perjudicar els tòxics amb els que vaig entrar en contacte, però encara va ser suportable.

Com que el mal cada cop era pitjor, vaig fer cas al metge de l'hospital i vaig demanar hora al metge del meu CAP, hi vaig anar, i hi havien tal quantitat de tòxics, que ni amb 3 màscares podia estar-me dins, vaig haver d'esperar-me a fora al carrer, vaig haver d'esquivar a tota la gent que passava fumant, que ni amb 3 màscares i 4 metres de distància evitaven que m'intoxiqués el fum del tabac, vaig haver d'esquivar el fum de motos i cotxes que passaven per aquell carrer, tenia que esquivar a les persones extremadament perfumades, ja que per moltes màscares combinades que portés, no em protegien lo suficient,van fregar la vorera mentre jo era a fora... un clavari...  

Al CAP, tot i que estaven avisats de la meva malaltia i de que no podia entrar fins que al consulta de la doctora estigués buida perquè no podia esperar-me a dins, em van fer entrar i pujar dient que la doctora ja estava esperant-me, i no era veritat!!! i encara ho havia l'anterior visita!! 

Total que aquesta visita al CAP a principis d'agost ha fet que hagi retrocedit unes quantes passes i en aquests moments no em trobo com a principis d'estiu... de fet, encara m'estic recuperant, tot i que just ara estic aixecant el cap ja...

Però tot i que he fet una passa endavant i 4 enrera, ara ja sé que puc millorar, també sé que mai estaré perfecte, que això ho duré amb mi tota la vida, però després d'haver-me vist com m'he vist, que jo no li veia llum al futur, que cada cop ho veia tot més negre i que jo cada cop queia més en picat, ara sé que la millora (no cura), sí que és possible, i ja fa uns quants mesos que al final del meu túnel del futur hi veig una llumeta que em fa pampallugues i em crida amb força.

I vull compartir amb vosaltres que em vaig veure tan bé a principis d'estiu, fins i tot a nivell cognitiu, que em vaig engrescar, i animada pel meu company, he començat l'aventura de posar-me a estudiar a distància, i estic molt contenta perquè de moment em va prou bé, estic estudiant Homeopatia, i em podeu felicitar, perquè al primer examen vaig treure un 10!! (a viam com van els propers ara que m'estic fent la "xula" jajajaja ;p)

Sé que tot això no ho hauria pogut aconseguir si la família del meu company no m'estigués ajudant, són els seus tiets els que s'encarreguen de totes les meves despeses mèdiques, i vull cridar ben alt: GRÀCIES!!!

Espero i desitjo cada dia que tots aquests tractaments estiguin a l'abast de tothom, perquè canviaria la realitat de tanta gent que ho passa tan però tan malament, que és injust que no ho estigui encara...

Quan millores (encara que sigui una miqueta petita) així, en aquestes condicions, la recompensa te un gust entre dolç i amarg, dolç per tot lo que comporta per un mateix, amarg per tanta gent que un sap que no es pot permetre aquests tractaments i que tant els necessiten...

Espero que les meves vivències serveixin per ajudar, encara que sigui només una miqueta de res...


PETITS CONSELLS PER REDUIR LA RADIACIÓ ELECTROMAGNÈTICA A CASA:

- Separar el llit un mínim de 1 metre de cada paret, o sigui, posar el llit al mig de l'habitació, si no tenim prou lloc, prioritzarem i separarem 1 metre el capçal del llit.

- Treure tots els wifi, wireless i bluetooth que tinguem, això vol dir, configurar el router de casa perquè no emeti senyals wifi (apretar 3-4 segons el reset en els routers de Telefónica). Apagar el wifi que ve encès per defecte de l'ordinador que tinguem, si te wifi clar i connectar-nos a internet per cable com fèiem abans. Canviar el ratolí i el teclat sense fil per uns amb fil.

- Si treballem amb un portàtil, és important utilitzar-lo quan no esta connectat a la font d'alimentació, ja que si ho fem mentre està connectat absorbim moltíssima radiació electromagnètica.

- No tenir la torre de l'ordinador a la mateixa habitació on estàs tu normalment, per anar bé ha d'estar a més de 3 metres de on estàs tu, lo millor es posar-la a una altra habitació, hi han cables per allargar i poder connectar tant el monitor, com els altaveus, com el teclat i el ratolí a la torre de l'ordinador sense cap problema.

- Blindar els cables d'alimentació que van dels aparells a la corrent amb paper d'alumini i connectar-los a terra. Els cables més petits que no van connectats als endolls no calen, per exemple, el cable del ratolí a l'ordinador no cal blindar-lo, el que va de l'ordinador a l'endoll sí.

- Si tenim telèfon sense fil, ja el podem llençar i posar un dels de tota la vida, com més vell i menys elèctric millor.

- No fer servir el mòbil si no és estrictament necessari.

- Hem de ser coherents i no abusar d'estar davant de l'ordinador, això a molts de nosaltres ens costa, ja que és la nostra única finestra al món i per molt malament que ens trobem, abusem i no parem a temps. Hem d'aprendre a racionar i notarem el canvi, us ho dic per experiència.

- I si viviu en una casa amb jardí, o us podeu escapar a la platja, o teniu alguna zona verda a prop de casa i hi podeu anar un moment, traieu-vos les sabates i passegeu per la terra amb els peus descalços i descarregareu tota l'electropol·lució que hagueu acumulat al cos.

Aquestes coses tan senzilles van reduir un 80% els marejos tan bèsties que tenia i aquella rajamenta de saliva tan exagerada, engresco a tots els que sou sensibles als químics (malalts de SQM, de FM, de EM) que proveu de fer aquestes 4 coses tan senzilles, si encara no ho heu fet, i m'hi jugo el coll que notareu millores segur.

Una forta abraçada blocaires!!!














dijous, 22 de setembre del 2011

Què has de fer si em vols venir a veure?


En vista de que, per diferents qüestions, he d'explicar-li a diverses persones què han de fer per venir-me a veure, i tot i que, que jo conegui, hi han dues guies fetes fantàstiques, prefereixo explica'ls-hi de manera adaptada a mi, i ja que ho faig, que sigui en forma de post per poder-ho compartir amb qui em vulgui llegir.

Les guies que comentava més amunt son:





Abans de la visita:

Per anar bé, lo ideal és que uns dies abans, com a mínim 1 setmana, deixeu de fer servir els productes de higiene i cosmètics habituals, això inclou: colònies, perfums, laques, sabons, suavitzants, gels, desodorants, aftershaves, pastes de dents, cremes, olis, maquillatge, tònics, tot lo que teniu al bany, a la cuina i safareig de fet.

Què podeu fer servir aleshores? Bicarbonat bàsicament. Us renteu el cos i el cap amb bicarbonat, com a suavitzant pel cabell, podeu fer servir un rajolinet de vinagre. Per rentar les dents també podeu fer servir el bicarbonat, però jo us aconsellaria la pasta de dents de la casa Urtekram, es de aloe vera amb un gust molt suau de mandarina, jo la tolero molt bé.
Pel cos i el cap, també podeu fer servir els sabons de cos i de cap de la casa Urtekram, que també els tolero bé.
Pel desodorant, si us netegeu les aixelles cada dia, un parell de cops al dia, amb bicarbonat, ja en tindríeu prou, però si així us sentiu desprotegits podeu fer servir un cristall d'alum, en podeu trobar a qualsevol herbolari o botiga ecològica, però atenció!! fixeu-vos en la composició, el que heu de comprar es "POTASSIUM ALUM" no "AMMONIUM ALUM", el primer és la pedra natural extreta d'una mina, el segon és pedra sintètica feta al laboratori.

Per vestir-vos el dia de la visita, hauríeu de triar del vostre armari unes peces de roba que fossin de cotó, velles i a ser possible que fes molt de temps que no la renteu. Per treure les restes de sabó i suavitzant  residual s'han de fer moltes rentades nomes amb bicarbonat, però no s'han de fer a la rentadora de casa, ja que tornaríem a impregnar la roba de sabó i suavitzant. El que millor que es pot fer es tenir la roba en remull amb aigua i bicarbonat en un cubell, i anar canviant l'aigua al llarg de la setmana prèvia de la visita, l'assequem el dia o els dos dies abans, segons necessitem, i el dia de la visita ens la posem just per anar-hi. Aquest procediment el repetim cada cop que fem la visita, amb la mateixa roba i amb el temps aconseguirem que marxin els tòxics residuals.

És important que, quan anem vestits amb la roba segura, no entrem a cap local, cap botiga, cap bar etc etc, ja que se'ns impregnarien els tòxics tant a la roba com a la pell i al cabell, també és important no fumar quan duguem posada la roba segura, i si ho fem abans de vestir-nos, és important dutxar-se i rentar-se la boca després d'haver fumat i abans de posar-se la roba segura.

Hi han marques de tabac orgànics que, tot i molestar-me la olor per la hiperosmia que tinc, no em provoquen els efectes nocius que em provoca el tabac convencional.

També és important que no mengeu caramels ni xiclets ni res així, siguin del sabor que siguin, cap, no els tolero gens.


Durant la visita:

Quan arribis a casa jo aniré amb la meva màscara, i no m'acostaré a tu més de 2 metres o de 1 metre i mig amb el vent que em vingui a l'esquena si es possible.

Estarem a fora així, si no noto cap tòxic duent la màscara, si m'atreveixo provaré de treure'm la màscara, però si es la primera visita, probablement no ho faci.

Si duent la màscara no noto res, provaré d'apropar-me sense treure-me-la, sempre intentant tenir el vent a l'esquena.

Si duent la màscara i estant  a fora noto massa tòxics a l'ambient, o bé em mantindré apartada uns 2 metres amb el vent a l'esquena, o sentint-ho molt, haurem de deixar-ho per un altre dia, ja que tampoc podem controlar lo que ens poguem trobar a fora i no sabem si hi haurà algun imprevist.

Com és comprensible, tot i haver fet aquest protocol, no podreu entrar a casa meva, ja que hi faig control ambiental estricte i si entra qualsevol tòxic tenim feina a poder deixar l'ambient net altre cop.

Només podreu entrar els que, com jo, feu control ambiental estricte diàriament.




Bé, i per ara crec que ja no m'he deixat res, si és així ja ampliaré la informació ;)


divendres, 10 de juny del 2011

FLOWERS & MASK


dijous, 26 de maig del 2011

Frases célebres o cerebrales y "bonitos palabros"




Recull de frases absurdes, lapsus linguae, diàlegs parlant en somnis, filosofades i d'altres bestieses que m'han fet gracia i he anat apuntant al llarg dels anys, tant dites per mi com per altres persones ;)


Palabros:

Jo a una de les meves gosses: "Passa de tu!" quan volia dir "passa d'aquí"

Jo dirigint-me als gossos: "No, no pugeu que em vull estudiar bé." quan volia dir que em volia estirar bé.

Jo volent dir Hollywood vaig dir "hobilud"

Jo fent una pregunta: "Està ordinat l'apagador?" sobren els comentaris...

Algú que no era jo: "Rayos y centenos" volent dir "rayos y centellas"

Aquest mateix algú dirigint-se a mi: "Ja t'has fet la ranxera?" volent dir la trinxera...

El mateix algú i al mateix dia: "Em quedaré clapadit" suposo que volia dir clapat...

Jo al meu company mentre es gronxava: "Carinyo, vols deixar de fer l'ocultista? ai vull dir l'autista?"... sense comentaris...

Jo a no se qui: "La galeta, te l'has fotut jo o me l'he fotut tu?" sense comentaris altre cop...


Diàlegs amb dorments:

Diàleg 1:

Dorment: Multiplica-ho per 16
Jo: El què he de multiplicar per 16?
Dorment: lo meu
Jo: lo teu? què és lo teu?
Dorment: no se...

Diàleg 2:

Dorment: L'escarbatiju!
Jo: Què és l'escarbatiju?
Dorment: És un escarabat que s'escapa del forat de les gambes...
Jo: (nyec mental)

Diàleg 3:

Dorment: eh! una pinsa!
Jo: Què una pinsa?
Dorment: una pinsa
Jo: Què dius d'una pinsa?
Dorment: per pinsar...
Jo: (nyec mental)

Diàleg 4:

Dorment: Si?
Jo: si què?
Dorment: Osiquè?
Jo: que dius?
Dorment: amb accent francès al cim de la e..
Jo: (gran nyec mental)

Diàleg 5:

Dorment: Què deuen tindre?
Jo: a on?
Dorment: a les portes..
Jo: qui?
Dorment: el Govern..
Dorment: Biocenturi.
Jo: gran riallada i nyec mental


Filosofades:

No se si tinc son i em resisteixo a dormir, o no tinc son i em resisteixo a no dormir...

De vegades tinc unes inclinacions mentals una mica decantades...

Tinc una pregunta existencial: com es que quan em passen coses se que em passaran, però fins que no han passat no m'adono de que ho sabia?

La putada de les cintes de K-7 es que no et pots saltar les cançons al teu gust, aquí ve quan t'adones de que ets un addicte als CD's...

Tenir uns bons abdominals pot ser símptoma de sexe diari i contundent... els meus abdominals fan figa, això si que es contundent...

Un petit lloc sempre es millor que... que res. Perquè sempre serà un petit lloc de merda.

Dic coses que no me les crec, però que són veritats com un temple...

Pateixo de clarividència retardada...

Sé que algun dia tindré tot lo que em falta, però si aquest dia triga massa, també em faltaran massa coses, no?

Ostres! m'han agafat 5 minuts de inspiració brutal, perquè això que estic fent és una brutalitat...

De vegades llegeixo aquestes paranoietes i no les entenc... però de vegades les entenc i potser es més preocupant...


Llàstima que la gran majoria de vegades no estic a temps d'apuntar les animalades que em passen pel cap ni les bestieses que dic... ;))

dijous, 19 de maig del 2011

Mare Terra



[Aquesta poesia la vaig escriure l'any 98, el 26 de juny, molt abans de saber que estava essent víctima de malalties ambientals...]


Foc, brasa, aigua, gel;
elements antagònics de duresa inexistent.
Terra, sorra, brisa, vent;
tot dins de un món cruel.
Tot és fet de no res, com...
no res és fet de tot.
Naixem d'una unió
per morir en solitud.
Però crido a la meva única Mare,
crido i gemego a la meva estimada Terra,
què t'estan fent? com ho permets?
Jo l'adoro, jo li ploro.
Se que quan mori
deixaré anar llàgrimes de pols inert
damunt de les seves llàgrimes silencioses.



Safe Creative #1105199259228

dissabte, 23 d’abril del 2011

CARTA ALS VEÏNS



Fa dues setmanes que el meu company i jo ens hem canviat de casa, després de uns quants mesos adequant la casa nova per a les meves necessitats, netejant per treure totes les olors tòxiques residuals, envernissant i pintant amb productes ecològics sense COV (compostos orgànics volàtils), canviant totes les coses velles (roba, mobles, estris de cuina, etc.) que em perjudicaven per noves que no ho fessin, blindant la instal·lació elèctrica (la part que s'ha fet nova), posant els filtres necessaris a aixetes i electrodomèstics, per poder beure aigua tranquil·la sense que em senti malament, per poder rentar la roba i dutxar-nos sense clor, ventilant els electrodomèstics nous amb les portes obertes al sol per treure al màxim els COV que poguessin tenir, després de uns 4 o 5 interminables mesos de feina, finalment... ja som aquí!, com diria en Tarradellas.

Per les meves malalties i els problemes que comporta no tenir una bona comunicació amb els veïns, vam decidir que un cop vinguéssim a viure aquí, en Joan, la meva meitat, faria una visita informativa i de presentació als veïns que tenim més a prop, com que jo també em volia presentar i ara com ara, tot i estar millor, no estic com per anar amunt i avall fent visites, doncs he fet una carta de presentació que hem imprès juntament amb l'article de la nostra companya Eva Caballé "¿Qué es la SENSIBILIDAD QUÏMICA MÚLTIPLE?" i el meu company n'ha repartit una copia a cada veí que ha anat a veure a l'hora de presentar-se.

Aquí us copio la carta que he escrit pels meus veïns nous, que per cert, en Joan encara no els ha visitat tots, però de moment ens hem trobat amb unes persones encantadores, molt agradables i comprensives.

"Hola, em dic Eugènia, Gènia pels amics, tinc 32 anys i recentment he vingut a viure al carrer XXXXXXXXXXXXXXXXX, amb la meva parella, en Joan, el qual ja debeu coneixer de venir a estiuejar aquí de ben petit amb la seva família.

Us escric per presentar-me, per explicar-vos que pateixo d'una malaltia ambiental anomenada Sensibilitat Química i Ambiental Múltiple (SQM), entre d'altres mandangues, com dic jo.

Es una malatia crònica, no té cura, lo més semblant a una cura que té és la no exposició a les coses que l'aguditzen. Es una malatia que va molt lligada a la Fibromiàlgia i a la Encefalomielitis Miàlgica/Síndrome de Fatiga Crónica (malalties que tambe pateixo).
Aquesta malaltia em comporta una sèrie de símptomes (nausees, marejos, fatiga, debilitat muscular, problemes respiratoris, problemes dermatològics, problemes gastrics, i un llarg etc) provocats per tot un reguitzell de substàncies com poden ser els suavitzants de la roba i dels cabells, els sabons de la roba i del cos, detergents, llexiu, amoniac, el fum del tabac, el fum de fusta cremada (xemeneies, barbacoes), el clor de l'aigua, fumigacions, controls de plagues no ecologics, el fum dels cotxes, pintures, vernissos, cosmètics de tot tipus (sabons, cremes, maquillatges, tints, dentrífics, colònies, perfums i un llarg etc), les emanacions de les substàncies plàstiques, els additius, conservants i colorants sintètics que duen els menjars convencionals, etc etc etc.
També em provoquen aquests símptomes coses de tipus ambiental, com per exemple les radiacions del telefons movils, o de les línies d'alta tensió, soc electrosensible tambe, els sorolls massa forts, les vibracions, la calor, el fred, la humitat, la llum massa forta.
Per poder viure amb una mínima qualitat de vida he hagut de fer molts canvis i m'he hagut de readaptar, he hagut de donar tota la meva roba i la de casa i substituir-la per roba de materials organics i ecologics, asegurant-me així que no duen cap tipus de pesticida ni tint químic que em pugui fer mal. Hem hagut d'adaptar la casa perque jo hi pugui viure, pintant amb pintures i vernissos ecologics que no despren COV (compostos organics volàtils), hem hagut de posar filtres de carbo activat a les aixetes per poder beure, rentar i cuinar, com tambe hem hagut de posar decloradors a la dutxa i rentadora per evitar el clor, que es tant dolent per a mi (i per tots). Blindant la instal·lació elèctrica, posant mobles de fusta ecologica sense tractar, ventilant els electrodomèstics al sol amb les portes obertes perque marxessin els COV (compostos organics volàtils). I he de menjar alimentació ecològica.
Visc amb un purificador d'aire amb filtres de carbo activat que funciona les 24 hores del dia.
Per sortir al carrer, a la ciutat sobretot, he de dur un respirador de mitja mascara amb un filtre de carbo activat intercanviable, i sí, semblo sortida de una pel·lícula apocalíptica, i dec fer una mica de por, però es lo unic que em permet respirar sense ofegar-me quan vaig al metge o a fer qualsevol gestio que necessiti la meva presència. En ambients menys contaminats duc una mascareta mes senzilla amb un filtre de carbó activat també.
Nosaltres, els malalts de Sensibilitat Química i Ambiental Múltiple i els nostres familiars, per poder dur un bon control ambiental i per poder-nos protegir com cal i així evitar lo màxim que poguem les crisis en les que ens veiem quan ens intoxiquem o hi ha alguna cosa a l'ambient que ens faci mal, necessitem l'ajuda i la solodaritat dels nostres veïns.

Com ens podeu ajudar al meu company i a mi?

  • Si ens expliqueu les hores o dies en els que acostumeu a penjar la bugada a fora, jo podre evitar sortir sense mascara per què estaré avisada.
  • Si heu de fer una barbacoa, només caldria que ens avisessiu de quan la voleu fer i així ja estarem preparats i tindrem les finestres i tot ben tancat perque no entri gens de fum.
  • Si voleu fumigar el jardí, també ens agradaria que ens avisessiu, per fer lo mateix, tancar-ho tot perque no entri cap tòxic a casa.
  • Si heu de pintar també necessitariem que ens avisessiu per poder protegir-me.
  • Si necessiteu fer alguna obra que comporti molt soroll i vibracions, també seria un detall que ens aviseu amb una mica de temps, així tindrem temps de insonoritzar d'alguna manera una habitacio per poder-m'hi estar jo.

Si necessiteu fumigar, o pintar o el que sigui, nosaltres estarem encantats de proporcionar-vos tota la informació necessària perquè ho pogueu fer de manera ecològica i no toxica, ja que també serà molt beneficios per vosaltres i pel vostre entorn, i si es busquen bé, no tenen perque ser solucions de preus desorbitats.
De la mateixa manera que, si esteu interessats en conèixer i saber més coses de com tenir una llar i una vida més saludable i sobretot, lliure de tòxics, no dubteu a venir-nos a veure, estarem encantats de compartir amb vosaltres tot lo que hem après, com diuen, "a marchas forzadas".
Bé, em començo a despedir, espero coneixer-vos en persona ben aviat, de moment la meva salut no m'ho acava de permetre, si em voleu conéixer a mi i a les meves afeccions us convido a visitar la meva web: www.lallantiadelagenia.info
i el meu blog personal:
També us adjunto un document explicatiu de què és l'SQM escrit per una companya afectada, l'Eva Caballé, afectada greu de SQM i una experta en la matèria.
Si voleu coneixer més sobre l'Eva i les nostres afeccions no dubteu de visitar el seu blog http://nofun-eva.blogspot.com/, aquest blog es una eina indispensable per a malalts ambientals i per tothom que vulgui dur una vida mes saludable lliure de tòxics.
Una abraçada ben gran i disculpeu les faltes que pugueu llegir, el meu cap i els meus dits fan lo que volen sense demanar-me permis ;).

Att. Gènia. "

Bé, doncs aquesta ha estat la meva carta de presentació, la comparteixo perquè si algú es troba en la mateixa situació que jo, sempre pot ser de utilitat donar una idea ;).

Una abraçada ben gran bloguer@s!!

dimarts, 15 de febrer del 2011

Un esperit de contradicció


Sóc extravertida, impacient, sociable, malhumorada, tinc sentit de l'humor, sóc malcarada, comunicativa, borde, imaginativa, massa freda, sensible, intuïtiva, egocèntrica, cruel, noble, egoista, sincera, rancuniosa, alegre, irritable, divertida, tolerant, tossuda, ocurrent, tinc prejudicis, se escoltar, sóc humil, orgullosa, independent, tinc sentit de culpa, i també sentit comú, sóc amiga dels meus amics i enemiga dels meus enemics, tinc memòria d'elefant, sóc poruga, generosa, forta, ansiosa, pensativa, agressiva, comprensiva, observadora, despistada, paranoica, agraïda, tinc humor negre, sóc dolça, dèbil, decidida, ingènua, expressiva, saberuda, golafre, desganada, espontània, vergonyosa, sulfurosa, endreçada, se perdonar, sóc competitiva, negativa, confiada, xerrameca, desconfiada, discreta, indecisa, fidel, malparlada, original, complicada, senzilla, inaccessible, intolerant, silenciosa, desinteressada, xafardera, desmemoriada, lògica, educada, solidària, nerviosa, temerària, tranquil·la, especial, perfecte, maniàtica, desendreçada, organitzada, ordinària, imperfecte, sensata, tinc el cap als núvols, i els peus a terra, infantil, madura, prudent, callada, estrambòtica, normal, riallera, ploranera, esquerpa, oberta, solitària, dormilega, noctàmbula, matinera, sarcàstica, delicada, barroera, curosa, fantàstica, real, somiadora, realista, sóc tot i res, sóc yin i sóc yang... jo només sóc un esperit de contradicció...