Normalment parlo de coses més aviat positives, avui, crec, en faré una excepció, doncs el dol no sol ser una cosa agradable, ni de patir, ni de parlar...
El dol en les malalties cròniques es cíclic, no importa quant de temps fa que saps que tens la malaltia, no importa quant de temps fa que tens assumida la malaltia, la teva situació, com un boomerang, el dol sempre torna...
Torna quan veus una fotografia teva "d'abans", quan sents una cançó que ballaves quan tenies 18 anys, quan et conviden a algun lloc, quan estàs mirant una pel·lícula on surten uns amics fent un cafè en un bar, i tu penses que no en trepitges un des de fa més de dos anys, gairebé tres.
Hi han moltes coses que formen bucles, quan et contractures una espatlla, vas de tort uns dies, i al final se't contractura l'altra, i vas de tort uns dies, i sant tornem-hi altre cop...
O les riallades d'una criatura, que el veus i se t'encomana el riure, i el nen et veu i riu més, i tu encara més...
O els badalls en companyia...
Però... Què voldría dir no sentir les batzegades del dol quan menys t'ho esperes? Les sotragades inesperades que et fan trontollar el cor... Voldría dir no sentir? Voldria dir no tenir l'esperit viu? Jo crec profundament que sí.
Esta molt bé de superar les adversitats que ens brinda la vida, està molt bé que assumim el que es ofereix la vida amb dignitat. Però si arriba el dia que ja res se'ns remou per dins quan els records volen deixar de ser records per tornar a ser, per tornar a passar... Aleshores, què ens queda?
Hem de patir el "dol en loop", cíclicament, crec profundament que és una de les coses que fa que ens sentim vius atrapats en les nostres dolències... Com crec profundament que sense el "dol en loop" ens resignaríem i no buscaríem cap alternativa ni cap altra camí (possible) per millorar.
Així que cada cop que em senti trista o melangiosa pel meu "dol en loop" intentaré tenir present el cantó bo que te patir-lo i aferrar-m'hi amb força.
