Quan era petita em passava més hores a casa que no pas a l'escola, degut a la meva ignorada malaltia era com Rapunzel, però en comptes d'estar tancada a dalt de la torre del castell, ho estava en un sobre-àtic de prop de diagonal.......
I què podia fer una nena petita aïllada de tot com estava? La meva àvia jugava amb mi, i em distreia tot lo que podia, però com és lògic també es cansava, els meus pares treballaven i els meus germans són tots molt més grans que jo i, tot i que jugaven molt amb mi, no sempre tenien prou paciència........i és que jo no em posava malalta com la majoria de nens i nenes, no estava un parell de dies fotudeta i al tercer ja podia anar a l'escola........el mínim de temps que m'estava a casa era d'una setmana, el màxim, no el recordo concretament, però si recordo haver estat més de dues setmanes malalta a casa.......
Això va comportar diverses coses, una va ser que sempre m'ha costat integrar-me amb els companys de classe, natural si no ens coneixíem al no ser-hi mai jo. Una altra cosa va ser que si o si vaig haver de fer créixer la meva imaginació, perquè, bàsicament, m'avorria com una ostra.......
Com que era una nena fantasiosa i sempre m'havia agradat molt llegir no em costava gaire endinsar-me dins del meu món d'aventures màgiques, per fer-ho necessitava una sèrie de materials bàsics i primordials que eren:
- Capses de cartró, com més grans millor, les necessitava per fer qualsevol cosa d' "atrezzo" que se'm pogués acudir, que m'imaginava que era un pirata, em feia el pegat de l'ull, les espases, etc..., que m'imaginava que era una dona amb fills i tenia el meu propi pis, em feia una tele, un vídeo, tests amb plantes, bitllets, monedes i fins i tot targetes de crèdit! Les capses més grans eren fantàstiques per fer naus espacials, vaixells pirates, convertir-me en un robot i coses així, m'ho passava pipa retolant i retallant.......
- La manta de llana. Era una manta de mitja a ratlles de colors i amb el rivet negre, era perfecte per fer cabanyes, al ser de mitja podia lligar un cordill en un forat del punt a cada punta de la manta, i així em feia unes construccions que ni els "curris" dels Fraggles!
Tenia dos llocs predilectes a on muntar les cabanyes, un era el meu llit, de petita deia que era un llit de princesa, era tot de fusta i tenia sostre de fusta també, i amb la manta tapava tot el voltant i m'imaginava les mil i una aventures.....aquesta era la cabanya de quan em prohibien sortir del llit......quan em deixaven aixecar del llit muntava tot el tinglado al forat de l'escala de cargol, vivíem en un dúplex, com que la barana de l'escala era de barrots també m'anava molt be per lligar la manta........
- Roba de ma mare per disfressar-me. Tot i que jo tenia disfresses vàries, de barrufet, de Blancaneus, de pallasso, de no se quina Barbie (XD) etc......però a mi m'agradava més fer servir la roba de ma mare per fer-me les disfresses, recordo que acostumava a fer servir unes botes altes que m'arribaven a dalt de tot de les cuixes, un cinturó de sivella ben gran i un barret d'ala molt ampla de color granat, era el meu uniforme de Mosquetera, anava a munt i avall amb la meva espasa de cartró i el meu cavall d'escuma botant per tota la casa......
Aquestes eren les meves eines bàsiques per jugar i endinsar-me en el meu món de fantasia, amb els meus amics inseparables, els meus peluixos, sempre vaig preferir jugar amb els peluixos que no pas amb les nines, de fet, les nines em feien una mica de por quan em miraven des de l'estanteria amb aquells ulls brillants i fixes........els peluixos no eren mai tan amenaçadors, com podia ser amenaçador un pingüí grassonet, o un gat d'angora blau, o un hipopòtam lila??? A mi m'agradava fantasiejar, per tant era lògic que preferís els peluixos a les nines.....
I com no.......com tot nen fantasiós vaig tenir els meus amics invisibles, sí, en plural, en tenia més d'un, ei! que sempre havia de jugar sola, m'havia de crear una colla!! ;) però tot i ser una nena una mica excèntrica, també era coherent, així que mai, fins que vaig ser gran, li vaig explicar a ningú que tenia uns amics invisibles, però imagineu fins on arribava la meva coherència que no em vaig inventar uns amics invisibles qualsevol, no pas, els meus amics invisibles eren una puça i un fantasma, bé, un que va acabar portant tota la seva família de fantasmes, al final érem una bona colla ;).
De vegades em pregunto què devia passar per dins del meu caparronet de nena, quan dins de l'embolcall de la soledat vaig tenir la necessitat d'inventar-me uns amics invisibles per ajudar-me a passar les hores mortes, però era lo suficient-ment conscient de que era una penjada mental quan jo mateixa m'inventava amics invisibles que a la realitat tampoc es podien veure amb facilitat......
I així, entre capses de cartró que eren naus espacials o vaixells pirates, corrent pels boscos de Sherwood amb el meu veloç corser taronja d'escuma i el meu arc fet amb un penjador, amagada al quarter general d'uns espies a punt d'acomplir una missió impossible amb la meva pistola de cartró, vivint amb una tribu de Sioux en el meu tipi a ratlles de colors de llana, cridant "tots per a un i un per a tots", enfilada al llom de Fuyur mentre correm a salvar el món de Fantasia del terrible no-res al costat de Bastian i Atreyu, desitjant que un dia entri Campaneta per la finestra de la meva habitació perseguint la trapella ombra de Peter Pan, així, d'un conte a l'altre, d'una història a una altra vaig poder anar a mil i un mons imaginaris sense ni tan sols moure'm de la presó de Rapunzel........potser vaig ser una nena solitària i una miqueta excèntrica, però dins del meu món de fantasia vaig ser molt feliç.........ja de ben petita no volia créixer, no calia que ningú m'expliqués que créixer era sinònim de problemes i preocupacions, era evident que ser gran no era ni la meitat de divertit que ser nen, els adults no riuen ni juguen com els nens, i això qualsevol nano es capaç de veure-ho, jo ho veia i no volia créixer.........suposo que tenia un inici complex de Peter Pan, ara ja se m'ha desenvolupat del tot ;) ara a part de no voler créixer més m'agradaria tornar a ser petita....c'est la vie, ja no em puc empetitir........ tant de bo tingués una poció màgica com les de l'Alícia, "BEU-ME"...........glups! me l'he begut de cop!!!
