dijous, 20 d’agost del 2026

INCOMPRENSIÓ




Vens i vas, tornes i t’en vas.

Torna el foc, torna el joc, torna la por, torna el plor.

Com un funambulista vaig a les palpentes 

traçant, poc a poc, el camí dels meus sentiments.

Em dones, em treus, m’omples d’escalfor, m’enfonses en gel.

Rodolo per la incertesa com una baldufa itinerant.

No se què vols, no se perquè em vols.

No entenc què passa, no entenc perquè passa.

Avui sí, demà ja no, sense cap ordre lògic, sense cap sentit.

T’apropes, t’allunyes, m’aparto, em busques. 

Tinc un buit, aquí, al mig del pit.

M’agrada el foc, m’agrada el joc, però de vegades, és massa poc.

“Seria bonic molt més”, paraules que ressonen com un eco llunyà.

I arriba un diumenge amb guspires d’alegría,

trencades, sobtadament, per la fredor que no esperes.

Respecto, m’aparto, redueixo la intensitat accelerada.

No parlo, silenci, no dic res, emmudeixo. 

Què he de fer amb tu? què fas tu amb mi?

Vens i vas, tornes i t’en vas.

No entenc res, el meu cervell va sense timó.

I així, només, m’abraça la incomprensió. 



                                                                    20-08-2026



INCOMPRENSIÓN


Vienes y vas, vuelves y te vas.

vuelve el fuego, vuelve el juego, vuelve el miedo, vuelve el llanto.

Como un funambulista voy a tientas,

trazando, poco a poco, el camino de mis sentimientos.

Me das, me quitas, me llenas de calor, me hundes en hielo.

Ruedo por la incertidumbre como una peonza itinerante.

No sé qué quieres, no se por qué me quieres.

No entiendo qué pasa, no entiendo por qué pasa.

Hoy sí, mañana ya no, sin ningún orden lógico, sin ningún sentido.

Te acercas, te alejas, me aparto, me buscas.

Tengo un vacío, aquí, en medio del pecho.

Me gusta el fuego, me gusta el juego, pero a veces es demasiado poco.

“Seria bonito mucho mas”, palabras que resuenan como un eco lejano.

Y llega un domingo lleno de chispas de alegría,

rotas, de repente, por la frialdad que no esperas.

Respeto, me aparto, reduzco la intensidad acelerada.

No hablo, silencio, no digo nada, enmudezco.

¿Qué debo hacer contigo? ¿Qué haces tú conmigo?

Vienes y vas, vuelves y te vas.

No entiendo nada, mi cerebro navega sin timón.

Y así, simplemente, me abraza la incomprensión.



                                                                                20-08-2026

dimecres, 12 d’agost del 2026

TRENCADÍS


Com una ànima en pena vaig d'un costat a l'altra dels meus pensaments. 

Sense rumb, sense destinació, milers de dubtes enfosqueixen la meva visó.

El pes que tinc al pit m'ofega com un gegant esclafant una roca entre els seus dits.

La buidor que envaeix descaradament el meu cor és l'executora del meu dolor.

Imagino una mà que m'arrenca el dolor de les entranyes.

On em puc amagar? Des d'on puc cridar els atemorits cristalls de certesa?

Trencada en milers de pedaços insignificants escolto la tristor que em xiuxiueja a cau d'orella.

Em veus? Em sents? 

Arraulida m'abraço el cos tremolós mentre em balancejo bressolant-me.

La sal de la desesperació ha fet camins sinuosos per tota la meva pell. 

Necessito dormir, necessito descansar, necessito frenar el terratrèmol de pensaments. 

Però no puc fugir de mi, i jo sola m'atrapo com una gàbia ho fa amb un ocell que només vol volar.

I enfonsada en la solitud no buscada, tanco els ulls sense saber, sense poder fer res més.


                                                            12-08-2026


TRENCADÍS


Como un alma en pena voy de un lado a otro de mis pensamientos.

Sin rumbo, sin destino, miles de dudas oscurecen mi visión.

El peso que llevo en el pecho me ahoga como un gigante aplastando una roca entre los dedos.

El vacío que invade descaradamente mi corazón es el verdugo de mi dolor.

Imagino una mano arrancándome el dolor de las entrañas.

¿Dónde puedo esconderme? ¿Desde dónde puedo gritar los aterrados cristales de certeza?

Rota en miles de insignificantes fragmentos escucho a la tristeza susurrarme al oído.

¿Me ves? ¿Me oyes?

Acurrucada abrazo mi cuerpo tembloroso mientras me mezo para acunarme.

La sal de la desesperación ha trazado caminos sinuosos por toda mi piel.

Necesito dormir, necesito descansar, necesito detener el terremoto de pensamientos.

Pero no puedo huir de mí misma, y yo sola me atrapo como una jaula atrapa a un pájaro que solo quiere volar.

Y hundida en una soledad no buscada, cierro los ojos sin saber, sin poder hacer nada más.


                                                             12-08-2026

dimarts, 11 d’agost del 2026

ESQUINÇ


Tens el cor atabalat dins del pit,

galopant com un boig sense control.


Gotes de sal amarga regalimen per la teva pell,

i amb un bes tímid els hi prohibeixes la fugida.


Mentre intentes entendre la incertesa,

mentre intentes reconduir els teus sentiments.


Foscor descarada atemorint cada racó del teu cervell,

amb ales de plomes negres abraçant-te per no deixar-te marxar.


Plores una distància, plores un apropament.

Cada llàgrima duu el segell cruel de la impossibilitat.


Què més puc fer si no és apartar-me?

Com arranco de les meves entranyes el dolor intens?


Circells esmunyedissos plens de dubtes enfilant-se damunt meu,

embolicant cada centímetre de la meva pell.


M’ofego, no puc nedar, m’enfonso, no puc respirar.

L’angoixa t’atrapa com una mosca en una teranyina.


Fiblades profundament doloroses crivellen el meu cor,

i la tristor despietada s’apodera del meu interior.


Voldria fer una pausa a la meva vida, 

i poder viure allò que tant voldria.


La bestia adormida s’ha despertat, 

el foc, el joc, tot ho ha capgirat. 


I ara, amb les mans enfonsades al fang,

només puc acariciar el meu cor esquinçat. 



                                                    10-08-2026



DESGARRO


Tienes el corazón desbocado dentro del pecho, 

galopando como un loco sin control.



Gotas de sal amarga resbalan por tu piel,

y con un beso tímido les prohíbes la huida.



Mientras intentas entender la incertidumbre,

mientras intentas reconducir tus sentimientos.



Oscuridad descarada atemorizando cada rincón de tu cerebro,

con alas de plumas negras abrazándote para no dejarte marchar.



Lloras una distancia, lloras una cercanía.

Cada lágrima lleva el cruel sello de la imposibilidad.



¿Qué más puedo hacer si no es apartarme?

¿Cómo arranco de mis entrañas el dolor intenso?



Zarcillos escurridizos llenos de dudas trepando sobre mí,

enredándose en cada centímetro de mi piel.



Me ahogo, no puedo nadar, me hundo, no puedo respirar.

La angustia te atrapa como una mosca en una telaraña.



Punzadas profundamente dolorosas acribillan mi corazón,

y la tristeza despiadada se adueña de mi interior.



Quisiera hacer una pausa en mi vida,

y poder vivir aquello que tanto desearía.



La bestia dormida se ha despertado,

el fuego, el juego, todo lo ha puesto patas arriba.



Y ahora, con las manos hundidas en el barro,

sólo puedo acariciar mi corazón desgarrado.



                                                                10-08-2026



dilluns, 10 d’agost del 2026

NITS SALVATGES



¡Nits salvatges, nits salvatges!

si estigués amb tu

¡les nits salvatges serien

el nostre plaer!


Inútils -els vents- 

per un cor al port-

ja sense brúixola-

ja sense rumb!


Remant a l'Edèn

¡Ah, el mar!

¡Què puc fer més que llançar l'ancora -aquesta nit- en 

en tu! 


                                                                                                                Emily Dickinson.