Quan era petita va haver-hi un temps que vaig perdre la nena que era i que tenia dins, alguns fets familiars van fer que creixés una mica massa ràpid i recordo deixar de jugar en sec gairebé, i fins i tot no voler res que simbolitzes la infantesa a la meva habitació.
Durant molt de temps vaig pensar que la nena s'havia perdut per sempre, que quan un creix, sigui massa aviat o massa tard, no pot recuperar mai més la innocència, l'alegría, la fantasía, la felicitat... en definitiva, les qualitats pròpies d'un nen.
El que no sabia jo es que la nena que havia estat no estava perduda per sempre, només estava amagada, i doncs, és algo normal que un nen petit s'espanti i s'amagui, i quan no entens el que passa al teu voltant, es natural espantar-se, i per tant, amagar-se.
No sabria dir ben bé quan va ser que vaig retrobar la meva nena interior, crec que ha estat "ara surto ara m'amago" durant uns quants anys, fins que ha decidit no amagar-se més i sortir sempre que cal.
Cada vegada que em diuen que sóc una pallassa, estàn veient la nena que tinc dins, m'agrada jugar i riure, cantar i fer el burro, disfruto veient pel·lícules com "La Història Interminable" o llegint un llibre de contes.
Quan vius un dia a dia complicat, troban-te malament a cada minut, aïllat de la societat excepte per l'esfera virtual, etc... és bo i necessari deixar-se anar, i de la mateixa manera que és bo i necessàri treure de dins allò que ens fa mal, també és bo i necessàri treure lo alegre, la criatura que tenim dins, ja estigui amagada o no...
On està escrit que hem de perdre el nostre nen interior? Madurar no pot ser sinònim de perdre algo tant valuós, ho ha de ser, si de cas, de tenir el cap damunt de les espatlles i els peus a terra, però, perquè creiem que aquestes qualitats no poden conviure amb el nostre nen interior? No és part de madurar aprendre? Si no aprenem a deixar sortir el nostre nen interior quan el necessitem, estem madurant com cal? Som uns adults complets?
Jo crec que si perdem parts de nosaltres pel camí de créixer, mai serem complets del tot, i espero arribar a ser una velleta desdentegada i arrugada amb la meva nena interior agafada de la mà.
