Avui el títol del post fa referència a alguns canvis que hi ha a la meva vida, canvis de salut, canvis de situació, en tot cas, canvis positius, això sí.
Aquest mes es compleixen 4 anys de tractament amb la meva Dra., després d'aquests 4 anys hi han hagut bastants canvis en la meva vida, com ja he comentat unes línies més amunt, i com he comentat diverses vegades en anteriors posts.
Un canvi molt important per a mi és que he guanyat molt a nivell de intoleràncies, i quan dic molt, vull dir MOLT. Ha estat fàcil? doncs no. Ha estat ràpid? doncs encara menys. Ha estat una feina que hem estat fent, i que encara estem fent, durant aquests 4 anys, i que des de fa uns mesos, el resultat ha començat a veure la llum.
Això vol dir que estic curada? ni molt menys!! Això vol dir que ja no cal que segueixi més el tractament? per descomptat que no!! Això vol dir que ja no tinc cap problema de salut? doncs per desgràcia no vol dir això, però el tant per cent que he guanyat, no el penso perdre!
Segueixo sense poder treballar ni fer esforços continuats, m'he de dosificar sempre els esforços que faig, si en faig més del compte, necessito el meu temps de rigor per poder-me recuperar minimament, he de cuidar l'alimentació, el meu sistema digestiu es el meu taló d'Aquiles, i un llarg etcètera, però en quant a intoleràncies químiques, puc estar contenta de com estan anant les coses.
I com us podeu imaginar, això ha fet que hi hagi un canvi a la meva vida, perquè en certa manera, ja no estic tan empresonada a casa meva i en aquest sentit la meva vida s'ha normalitzat una mica, que en comparació amb lo que he estat visquent els anys anteriors, es un gran canvi.
Com he dit ja, no ha estat gens fàcil, ni ha estat gens ràpid, però ha estat i és, i això és lo important. He perseverat, no m'he donat per vençuda, ni quan he estat pensant que el que feia no servia per res, perquè encara que en aquell moment concret no ho veiés ni ho notés, a la llarga ha donat el seu fruit.
El títol del post, "una nova vida", també fa referència a la nova vida que hem dut al món la meva parella i jo, des del maig som una família de 3 (bé, si comptem els gossos i gats, som una família de 13 ;) ), estem molt contents i disfrutant cada minut que vivim amb el nostre fill.
Haver-lo tingut ha estat tot un repte, tant pel que fa a l'embaràs (recolzat en tot moment per la meva Dra., vull dir que en el seu moment li vaig preguntar la seva opinió al respecte i em va dir que endavant, que havia millorat prou com per poder-ho dur a terme), que si bé no ha estat un embaràs complicat, tampoc ha estat fàcil, i m'ha repercutit a nivell de salut, sobretot muscular, què hi farem, ha valgut la pena... com pel que fa a tenir-lo. Sobretot aquesta darrera part.
El pla principal era de tenir el nostre fill a casa amb l'acompanyament d'un equip de comadrones, em feia terror tenir-lo a l'hospital amb les meves intoleràncies (encara no sabia fins a quin punt havia millorat en aquest sentit), pensava: "parir amb la màscara posada??? ni parlar-ne!!!", també em feia terror qualsevol cosa que m'injectessin, oxitocina, l'epidural, etc.. no m'ho podia ni plantejar, tot i que hi deixava la porta oberta, doncs si hi havia un imprevist i s'hi havia d'anar, hauria de passar pel tub si o si.
I així va ser, hi va haver un imprevist, no entraré en detalls, però hi van haver complicacions, i vaig haver de passar pel tub i anar a l'hospital. I aquesta va ser la proba de foc amb la que vaig descobrir fins quin punt he guanyat en tolerància.
Sí és cert que vaig avisar a tot l'equip de infermeres del meu problema amb els químics i les que anaven més perfumades o fins i tot una mica perfumades no entraven a la meva habitació, també vam avisar a l'equip de neteja, i només netejaven la meva habitació amb aigua, cosa de la que estic infinitament agraïda, em van tractar molt i molt bé. Però a part d'això, he de dir que lo demés ho vaig aguantar bastant bé, tant la roba del llit, com la mateixa habitació, etc... els 3 dies que m'hi vaig estar, vaig estar en tot moment sense dur mascareta, i això per mi, que fins fa 4 dies havia de dur un armatoste important per poder respirar pel món i no caure rodona, és un canvi de vida increïble! Em va sorprendre molt aquesta millora, no me l'esperava, viure en una bombolla tampoc et deixa saber fins quin punt has millorat, i les coses com son, fa por de temptejar el terreny sense saber del cert què et passarà si ho fas. I haver-ho de fer a la força, com si diguéssim, doncs m'ha donat l'empenta que no sabia que necessitava. En part estic contenta de que les coses hagin anat així, si no, quan hagués sabut fins a quin punt havien millorat les meves intoleràncies químiques? M'ho pregunto sovint.
I com us podeu imaginar, portar una nova vida a aquest món, també ha estat un canvi de vida i una nova vida per nosaltres. Per a mi el canvi més important.
He dubtat molt de si explicar aquesta experiència o no, ja que en certa manera, és molt més íntima que res del que hagi explicat anteriorment, però he cregut necessari que testimonis com aquest es facin públics, crec que son espurnes d'esperança, ja no de curació, doncs com ja he dit, no estic curada, quan unes malalties son cròniques, ho son per alguna cosa, però si d'esperança de millora. Jo sabia d'altres casos que han millorat a nivell de intoleràncies químiques, casos reals d'anys de tractament darrera també, i sempre m'han ajudat a no llençar la tovallola.
Tota aquesta millora no vol dir que ja puc deixar de vigilar, tampoc vol dir que els tòxics no m'afectin ja, sí que m'afecten, només que no amb la mateixa virulència que fa un temps enrere. Si uns anys enrere entrar en contacte amb tòxics em deixaven (resumint molt), feta una coca, sense poder caminar, sense força muscular, i amb problemes digestius notoris (nàusees, descomposició, etc...), ara doncs m'agafa un lleu mal de cap segons el tòxic, o bé tinc com una espècie de borratxera i al cap d'unes hores com una resaca (no ho se definir millor), i gràcies a qui sigui, no em duren setmanes i setmanes, si no unes poques hores o un parell de dies com a molt. No son símptomes agradables, però en comparació amb els que tenia anys enrere, aquests son tan lleus, que gairebé no els hi faig cas. De totes maneres, les meves vies de detoxificació no funcionen com ho han de fer, i les he de cuidar, hi hagi millora o no. No vull pas que els passos que he fet endavant es converteixin en una reculada d'aquí a un temps.
M'he de seguir cuidant, em segueixo esgotant, segueixo tenint dolors musculars (ara unes miques més, entre l'embaràs, el part una mica complicat i els kilets de més que estic col·leccionant...), se m'enterboleix el cervell, tinc problemes per dormir com cal, no descanso mai dormint, tinc problemes d'equilibri (per més que faci tractaments, tinc hiperlaxitud, per lo que els meus vasos son laxos també, i això contribueix a tot el tema de la disautonomia), els meus problemes digestius típics (malabsorció, etc etc), els problemes immunitaris, encara que no ho sembli, em costa escriure amb fluïdesa, he de corregir constantment, un post el faig en diversos dies, corregeix que corregiràs, i què se jo, lo típic del SFC i la FM, no ha canviat gaire des del meu últim post en el que parlava d'algunes millores, ara estic parlant de millora només (que no és poc precisament) a nivell de intolerància química. I tot i aquesta millora, en llocs exageradament infestats de químics, em segueixo protegint.
El que si que faré és canviar una mica l'estil del blog, perquè? doncs perquè la meva vida ha fet un gir de 180 graus, i més que per la millora que he comentat, que sobretot és un bri d'aire fresc, doncs per la nova vida que hem dut al món i que ha fet que jo mateixa tingui una nova vida, de fet, ja fa temps que escric o parlo de coses que no tenen a veure amb les malalties, intercalades amb coses que sí que hi tenen a veure, ara això, escriure sobre coses alienes a les malalties, serà lo habitual, quan el meu petit em deixi temps per poder escriure, clar!
Perquè les meves prioritats han canviat també, ser mare m'ha canviat la manera de veure la meva vida, ara ho miro tot des de una altra perspectiva, i no puc evitar necessitar, en certa manera, apartar-me d'aquesta temàtica. Espero que s'entengui i és respecti aquesta, difícil, decisió.
No esborraré res del que ja he publicat al respecte de les meves experiències des de que em se malalta, sé que han estat d'utilitat a moltes persones, i confio que ho seguiran sent.
Així que m'acomiado de la meva antiga vida, i li dono la benvinguda a la meva nova vida!!! La vida essent mare d'un petit que m'estimo tant que no ho puc ni definir.
Gràcies a tots els que em seguiu, espero que ho continueu fent!!
PD: El petit va néixer sa i molt maco, actualment ja te 2 mesos i mig, es porta molt bé, ens fa molt feliços i disfrutem d'ell com mai havíem pensat que ho faríem.
