O no, en el nostre cas teníem molt clar que volíem fer co-llit, creiem fermament en la criança amb afecció (lo que en castellà s'anomena "crianza con apego"), perquè de fet és lo que surt de dintre instintivament, si més no nosaltres funcionem així.
El meu fill no ha dormit mai a un bressol apartat de mi, ni quan va néixer els primers dies d'hospital, ni a casa. De fet hem desmuntat el bressol sidecar mamotretic que vam posar i hem comprat una barana pel nostre llit.
I no només no ha dormit mai a un bressol, si no que ni tan sols li hem muntat una habitació per ell.
He de confessar que en realitat acostumem a ser més de 3 al llit, perquè sempre s'escola algun gat i algun gos, però d'ells ja en parlaré més endavant.
Dormir amb el teu fill te avantatges clares, si dones pit a demanda, com és el meu cas, és lo més pràctic i còmode. El nen (el nostre) està tranquil, feliç, no plora, o plora poc, dorm bastant bé i bastant del tirón, en els primers mesos mai va patir de còlics, i jo estic molt més tranquil·la de tenir-lo arrapadet a mi perquè així se en tot moment que està bé.
També té alguns inconvenients, poc importants, això si, com és que mai saps a quin costat del llit dormiràs avui, o si dormireu entrevessats o en diagonal, perquè els grans dormim al llit segons on s'ha quedat clapat el petit, i si s'ha quedat fregit al mig del llit i en horitzontal, ens posem al voltant com podem... He de dir que aquest inconvenient ara que el nen és més gran, gairebé ja te un any, ja no el tenim, a la que s'adorm el posem cap un cantó del llit, si és que s'ha adormit al mig, i tira milles.
La meva filosofia sobre la criança comença amb la premissa de que els humans som animals, i dintre del regne animal, som mamífers, i encara no conec cap mamífer que no tingui cura de les seves cries tinguent-los ben a prop. Si bé hi ha mamífers més autònoms en néixer, una cabreta, un cervató, tot i estar bastant desenvolupats en néixer, ronden sempre a prop de la mare, i dubto que dormin separats d'ella.
Per a mi és antinatural tenir el meu fill de mesos lluny de mi. No em surt de dins, ell pateix i jo també. Només esta bé lluny de mi si està amb son pare, i aleshores jo també estic tranquil·la perquè se que està en bones mans i que no esta sol.
Aquesta espècie de moda "d'estivillitzar" els nens a base de deixar-los sols i plorant, és, sota el meu prisma, una barbàrie, també son lo que jo considero els casos més extrems, però el terme mig tampoc l'acabo d'entendre... se que bàsicament hi han molts costums adquirits socialment, però coi, no entenc com han pogut arrelar tant.
No seré jo qui li diré als demés com fer les coses, cadascú es responsable dels seus actes i cadascú fa les coses com vol. Simplement explico com veig les coses jo i com estic visquent aquesta nova aventura, explicant les meves experiències, com de fet he estat fent des de que vaig obrir aquest blog. No penso que jo ho faci tot bé, ni molt menys, però si que ho faig seguint lo que em diu el cor, i penso que essent d'aquesta manera no pot ser algo que vagi gaire equivocat, crec...
I de la mateixa manera que no vaig als demés a dir-lis com han de criar els seus fills, no vull que em vinguin a dir com fer i desfer la meva vida. I no se perquè quan algú no segueix la típica línia estereotipada de "bressol, habitació de bebè, etc etc.." la gent es creu amb el dret de dir i de opinar com estan criant a sons fills, però si algú te un bebè i el posa a dormir a una habitació sol tinguent mesos, ningú no li dirà res, perquè és lo que han inculcat els estivillitzadors i els super-nanitzadors.
A mi és això lo que em treu de polleguera, jo no comparteixo aquesta manera de criar un fill, però mai aniré a un pare que segueixi aquest mètode a dir-li res, perquè cadascú es cadascú i s'ha de respectar i punt, però a mi si que em diuen i opinen...
Jo, que si el nen es posa a plorar mentre sóc al w.c. i no el puc atendre ràpid per raons obvies, no paro de pensar "l'estic estivillitzant, l'estic estivillitzant!!", i contra més pressa m'agafa més lenta vaig, no falla.
Una de les coses típiques que et diuen és que si fas això ja no et treuràs mai el nen del teu llit quan sigui més gran... bé, dubto que el meu fill estigui dormint amb nosaltres fins els 20 anys.
O també allò de "i no et fa por d'esclafar-lo??" ... a veure.. d'acord que amb l'embaràs m'he engreixat una mica i tal, però no peso 200 kilos com per no controlar que faig amb el meu cos al llit osti!... i a veure, en serio la gent pensa que una dona que acaba de ser mare és capaç d'esclafar a son fill dormint?? si dorms amb un ull obert i l'antena posada per controlar que no deixi de respirar i que estigui bé!!
Quan em diuen això sempre contesto lo mateix, i ho contesto molt en serio, els dic que si quan he criat algun gatet sense mare, que els he tingut dormint al llit amb mi ben arrapadets, i no feien més d'un pam de llarg, no només no els aixafava, si no que dormia també amb un ull tancat i l'altre obert ben alerta, amb el meu fill encara estaria més alerta perquè precisament, és el meu fill.
M'agrada co-llitar, estic disfrutant del meu nen a sac, no faig cas de res del que em digui ningú, a no ser que sigui afí a la meva filosofia, és clar, i em guio pel que em diu l'instint, i així som feliços tots 3.
Com ja he dit, no li diré a ningú com ha de criar als seus fills, però m'agradaria escriure un petit consell, si m'ho permeteu, si la manera com esteu criant els vostres fills va en contra de lo que us diu l'instint o el cor (si fa no fa ve a ser el mateix, penso), no ho dubteu, feu oïdes sords a les opinions dels demés, i feu lo que us surt de dins.
Una abraçada!
