Els nens i els animals

A casa a part d'haver-hi 3 animals humans, també hi ha 5 animals gossos i 5 animals gats, i bé, quan estàs a punt de tenir un fill i vius en manada, molta gent s'escandalitza i apareixen els comentaris i consells pesats de turno.

Normalment això sol venir de persones que mai han tingut animals a casa, que dintre de lo que cap, encara ho puc arribar a entendre, però també m'he trobat amb gent que sí que n'ha tingut i s'han passat al "lado oscuro de la fuerza"...

Et pregunten, per exemple, si els gossos no es posaran gelosos, bé, en el cas de només tenir un gos, i de no tractar l'arribada del nadó amb normalitat, renyar al gos si se li acosta, no fer cas al gos de cop, deixar-lo de tractar com sempre i coses així, podria ser que es poses gelós, si es fa tot amb normalitat i es segueix donant al gos el mateix carinyo de sempre i no se'l renya si te curiositat pel nen, dubto que se n'hi posi.

Però a casa els nostres animals ja estan acostumats a compartir el carinyo i la nostra atenció, i si a això li sumem que no hem canviat la manera de tractar-los, com per exemple traient-los de casa i que a partir d'ara dormin al jardí, pobrets, per ells això seria un càstig! I a més mai els renyem si s'acosten a olorar el petit o a fer-li 4 petons, els nostres animalons han encaixat la mar de bé  l'arribada del nou membre de la família.

I és que en el nostre cas la nostra manada felina i canina és d'allò més equilibrada, tant els uns com els altres s'estimen i viuen perfectement junts. Dormen junts, juguen, en fi, no tenim mai cap problema.

Quan vaig arribar a casa amb el meu fill, els gossos no li van fer ni cas, se'l van mirar una mica, el van ensumar una altra mica, i van deixar molt d'espai, sabien que era un ésser petit i fràgil, que jo també m'havia d'adaptar, i van ser molt considerats i respectuosos, tot just van començar a acostar-s'hi quan el menut ja va ser més interactiu i més grandet, que ell ja se'ls mirava i els seguia amb la mirada, s'hi acostaven a petonejar-lo menys tímidament.

Ara, que al nen li falta un més per fer l'any, el venen a saludar sempre que el veuen, no es queden gaire estona al seu costat, perquè com tot nen petit és una mica brutot i els hi estira els pels tot emocionat, encara no acaba d'entendre que els hi fa mal, això si, quan el nen menja alguna cosa, com per exemple galetes, sempre les comparteix amb els peluts, una galeta per ell, i una galeta pels gossos, no els té cap por, i ells li agafen la galeta de la mà amb molt de compte.

M'agrada veure com interactuen, i m'agrada veure que quan el nen sigui més gran seran grans amics. 

Els meus 5 gats i els meus 5 gossos, no m'han fet mai nosa al tenir el nen, ni en néixer, ni ara que va creixent, ben al contrari, em fa feliç la manada que tinc, tant la humana com la felina i la canina. :)

Co-llit or not co-collit, that's the question...

O no, en el nostre cas teníem molt clar que volíem fer co-llit, creiem fermament en la criança amb afecció (lo que en castellà s'anomena "crianza con apego"), perquè de fet és lo que surt de dintre instintivament, si més no nosaltres funcionem així.

El meu fill no ha dormit mai a un bressol apartat de mi, ni quan va néixer els primers dies d'hospital, ni a casa. De fet hem desmuntat el bressol sidecar mamotretic que vam posar i hem comprat una barana pel nostre llit.

I no només no ha dormit mai a un bressol, si no que ni tan sols li hem muntat una habitació per ell. 

He de confessar que en realitat acostumem a ser més de 3 al llit, perquè sempre s'escola algun gat i algun gos, però d'ells ja en parlaré més endavant.

Dormir amb el teu fill te avantatges clares, si dones pit a demanda, com és el meu cas, és lo més pràctic i còmode. El nen (el nostre) està tranquil, feliç, no plora, o plora poc, dorm bastant bé i bastant del tirón, en els primers mesos mai va patir de còlics, i jo estic molt més tranquil·la de tenir-lo arrapadet a mi perquè així se en tot moment que està bé. 

També té alguns inconvenients, poc importants, això si, com és que mai saps a quin costat del llit dormiràs avui, o si dormireu entrevessats o en diagonal, perquè els grans dormim al llit segons on s'ha quedat clapat el petit, i si s'ha quedat fregit al mig del llit i en horitzontal, ens posem al voltant com podem... He de dir que aquest inconvenient ara que el nen és més gran, gairebé ja te un any, ja no el tenim, a la que s'adorm el posem cap un cantó del llit, si és que s'ha adormit al mig, i tira milles.

La meva filosofia sobre la criança comença amb la premissa de que els humans som animals, i dintre del regne animal, som mamífers, i encara no conec cap mamífer que no tingui cura de les seves cries tinguent-los ben a prop. Si bé hi ha mamífers més autònoms en néixer, una cabreta, un cervató, tot i estar bastant desenvolupats en néixer, ronden sempre a prop de la mare, i dubto que dormin separats d'ella.

Per a mi és antinatural tenir el meu fill de mesos lluny de mi. No em surt de dins, ell pateix i jo també. Només esta bé lluny de mi si està amb son pare, i aleshores jo també estic tranquil·la perquè se que està en bones mans i que no esta sol. 

Aquesta espècie de moda "d'estivillitzar" els nens a base de deixar-los sols i plorant, és, sota el meu prisma, una barbàrie, també son lo que jo considero els casos més extrems, però el terme mig tampoc l'acabo d'entendre... se que bàsicament hi han molts costums adquirits socialment, però coi, no entenc com han pogut arrelar tant.

No seré jo qui li diré als demés com fer les coses, cadascú es responsable dels seus actes i cadascú fa les coses com vol. Simplement explico com veig les coses jo i com estic visquent aquesta nova aventura, explicant les meves experiències, com de fet he estat fent des de que vaig obrir aquest blog. No penso que jo ho faci tot bé, ni molt menys, però si que ho faig seguint lo que em diu el cor, i penso que essent d'aquesta manera no pot ser algo que vagi gaire equivocat, crec...

I de la mateixa manera que no vaig als demés a dir-lis com han de criar els seus fills, no vull que em vinguin a dir com fer i desfer la meva vida. I no se perquè quan algú no segueix la típica línia estereotipada de "bressol, habitació de bebè, etc etc.." la gent es creu amb el dret de dir i de opinar com estan criant a sons fills, però si algú te un bebè i el posa a dormir a una habitació sol tinguent mesos, ningú no li dirà res, perquè és lo que han inculcat els estivillitzadors i els super-nanitzadors.

A mi és això lo que em treu de polleguera, jo no comparteixo aquesta manera de criar un fill, però mai aniré a un pare que segueixi aquest mètode a dir-li res,  perquè cadascú es cadascú i s'ha de respectar i punt, però a mi si que em diuen i opinen... 

Jo, que si el nen es posa a plorar mentre sóc al w.c. i no el puc atendre ràpid per raons obvies, no paro de pensar "l'estic estivillitzant, l'estic estivillitzant!!", i contra més pressa m'agafa més lenta vaig, no falla.

Una de les coses típiques que et diuen és que si fas això ja no et treuràs mai el nen del teu llit quan sigui més gran... bé, dubto que el meu fill estigui dormint amb nosaltres fins els 20 anys. 

O també allò de "i no et fa por d'esclafar-lo??" ... a veure.. d'acord que amb l'embaràs m'he engreixat una mica i tal, però no peso 200 kilos com per no controlar que faig amb el meu cos al llit osti!... i a veure, en serio la gent pensa que una dona que acaba de ser mare és capaç d'esclafar a son fill dormint?? si dorms amb un ull obert i l'antena posada per controlar que no deixi de respirar i que estigui bé!!

Quan em diuen això sempre contesto lo mateix, i ho contesto molt en serio, els dic que si quan he criat algun gatet sense mare, que els he tingut dormint al llit amb mi ben arrapadets, i  no feien més d'un pam de llarg, no només no els aixafava, si no que dormia també amb un ull tancat i l'altre obert ben alerta, amb el meu fill encara estaria més alerta perquè precisament, és el meu fill.

M'agrada co-llitar, estic disfrutant del meu nen a sac, no faig cas de res del que em digui ningú, a no ser que sigui afí a la meva filosofia, és clar, i em guio pel que em diu l'instint, i així som feliços tots 3.

Com ja he dit, no li diré a ningú com ha de criar als seus fills, però m'agradaria escriure un petit consell, si m'ho permeteu, si la manera com esteu criant els vostres fills va en contra de lo que us diu l'instint o el cor (si fa no fa ve a ser el mateix, penso), no ho dubteu, feu oïdes sords a les opinions dels demés, i feu lo que us surt de dins.

Una abraçada!

Perquè tanta negativitat?

Una cosa que patim tots els que som pares primerencs son els "ja veuràs quan...". Malauradament després del "quan" mai segueix una frase positiva, i és una cosa que no puc entendre.

Perquè en comptes de parlar de lo bonic de tenir un fill, a un pare primerenc se li ha de parlar de tot lo "terrorífic"? I dic terrorífic entre cometes, perquè el que per uns és algo horrorós, per d'altres potser és una benedicció, o si més no, no ser algo tan tan terrorífic...

Quan un és pare per primer cop amb 30 i tants anys (any més any menys) sol ser una cosa meditada, imagino que no en tots els casos, però crec que sí en la majoria. T'ho planteges, analitzes pros i contres, i fas el pas. 

En el nostre cas va ser una cosa meditada, molt i molt meditada, i també molt desitjada, volguda i buscada. I quan desitges tant una cosa ni vols ni necessites sentir res negatiu al respecte.

Com per exemple el repetidissim: "ja veuràs quan no puguis dormir bé per les nits!!" i qui diu que abans de ser mare dormia bé per les nits? 

Si poso en una balança la meravella de ser mare contra el dormir bé, què penseu que guanyara? Dubto que ningú decideixi ser o no ser pare sospesant si dormirà o no dormirà bé, per parlar amb un exemple.

Jo he de dir que sóc molt meva, tinc les idees claríssimes i no m'agrada que em donin consells si no és que jo els demano, això no em ve ara de nou, és una part intrínseca del meu caràcter.

El meu fill és algo tan desitjat, tan volgut, que per més que hi puguin haver coses que no m'agradin, moments en els que els 3 ho passem malament, mai pesarà més que l'alegria que em dona veure'l somriure cada cop que em mira.

Sóc mare amb totes les conseqüències, molt convençuda de ser-ho, feliç de ser-ho, és la millor cosa que he fet mai, i per això no puc entendre el perquè de tants comentaris negatius.

No he sentit mai un "ja veuràs quan et somrigui per primer cop" o "ja veuràs quan comenci a xerrotejar" o "ja veuràs quan comenci a jugar" ... no se perquè per cada comentari positiu (algun hi ha hagut, poquets com animals en perill d'extinció però), me n'han fet 20 de negatius.

Quan un decideix ser pare dona per fet que no tot seran flors i violes, però això li és igual, perquè ser pare ho compensa tot.

Una nova vida

Avui el títol del post fa referència a alguns canvis que hi ha a la meva vida, canvis de salut, canvis de situació, en tot cas, canvis positius, això sí.

Aquest mes es compleixen 4 anys de tractament amb la meva Dra., després d'aquests 4 anys hi han hagut bastants canvis en la meva vida, com ja he comentat unes línies més amunt, i com he comentat diverses vegades en anteriors posts.

Un canvi molt important per a mi és que he guanyat molt a nivell de intoleràncies, i quan dic molt, vull dir MOLT. Ha estat fàcil? doncs no. Ha estat ràpid? doncs encara menys. Ha estat una feina que hem estat fent, i que encara estem fent, durant aquests 4 anys, i que des de fa uns mesos, el resultat ha començat a veure la llum.

Això vol dir que estic curada? ni molt menys!! Això vol dir que ja no cal que segueixi més el tractament? per descomptat que no!! Això vol dir que ja no tinc cap problema de salut? doncs per desgràcia no vol dir això, però el tant per cent que he guanyat, no el penso perdre! 

Segueixo sense poder treballar ni fer esforços continuats, m'he de dosificar sempre els esforços que faig, si en faig més del compte, necessito el meu temps de rigor per poder-me recuperar minimament, he de cuidar l'alimentació, el meu sistema digestiu es el meu taló d'Aquiles, i un llarg etcètera, però en quant a intoleràncies químiques, puc estar contenta de com estan anant les coses.

I com us podeu imaginar, això ha fet que hi hagi un canvi a la meva vida, perquè en certa manera, ja no estic tan empresonada a casa meva i en aquest sentit la meva vida s'ha normalitzat una mica, que en comparació amb lo que he estat visquent els anys anteriors, es un gran canvi.

Com he dit ja, no ha estat gens fàcil, ni ha estat gens ràpid, però ha estat i és, i això és lo important. He perseverat, no m'he donat per vençuda, ni quan he estat pensant que el que feia no servia per res, perquè encara que en aquell moment concret no ho veiés ni ho notés, a la llarga ha donat el seu fruit.

El títol del post, "una nova vida", també fa referència a la nova vida que hem dut al món la meva parella i jo, des del maig som una família de 3 (bé, si comptem els gossos i gats, som una família de 13 ;) ), estem molt contents i disfrutant cada minut que vivim amb el nostre fill.

Haver-lo tingut ha estat tot un repte, tant pel que fa a l'embaràs (recolzat en tot moment per la meva Dra., vull dir que en el seu moment li vaig preguntar la seva opinió al respecte i em va dir que endavant, que havia millorat prou com per poder-ho dur a terme), que si bé no ha estat un embaràs complicat, tampoc ha estat fàcil, i m'ha repercutit a nivell de salut, sobretot muscular, què hi farem, ha valgut la pena... com pel que fa a tenir-lo. Sobretot aquesta darrera part.

El pla principal era de tenir el nostre fill a casa amb l'acompanyament d'un equip de comadrones, em feia terror tenir-lo a l'hospital amb les meves intoleràncies (encara no sabia fins a quin punt havia millorat en aquest sentit), pensava: "parir amb la màscara posada??? ni parlar-ne!!!",  també em feia terror qualsevol cosa que m'injectessin, oxitocina, l'epidural, etc..  no m'ho podia ni plantejar, tot i que hi deixava la porta oberta, doncs si hi havia un imprevist i s'hi havia d'anar, hauria de passar pel tub si o si.

I així va ser, hi va haver un imprevist, no entraré en detalls, però hi van haver complicacions, i vaig haver de passar pel tub i anar a l'hospital. I aquesta va ser la proba de foc amb la que vaig descobrir fins quin punt he guanyat en tolerància.

Sí és cert que vaig avisar a tot l'equip de infermeres del meu problema amb els químics i les que anaven més perfumades o fins i tot una mica perfumades no entraven a la meva habitació, també vam avisar a l'equip de neteja, i només netejaven la meva habitació amb aigua, cosa de la que estic infinitament agraïda, em van tractar molt i molt bé. Però a part d'això, he de dir que lo demés ho vaig aguantar bastant bé, tant la roba del llit, com la mateixa habitació, etc... els 3 dies que m'hi vaig estar, vaig estar en tot moment sense dur mascareta, i això per mi, que fins fa 4 dies havia de dur un armatoste important per poder respirar pel món i no caure rodona, és un canvi de vida increïble! Em va sorprendre molt aquesta millora, no me l'esperava, viure en una bombolla tampoc et deixa saber fins quin punt has millorat, i les coses com son, fa por de temptejar el terreny sense saber del cert què et passarà si ho fas. I haver-ho de fer a la força, com si diguéssim, doncs m'ha donat l'empenta que no sabia que necessitava. En part estic contenta de que les coses hagin anat així, si no, quan hagués sabut fins a quin punt havien millorat les meves intoleràncies químiques? M'ho pregunto sovint.

I com us podeu imaginar, portar una nova vida a aquest món, també ha estat un canvi de vida i una nova vida per nosaltres. Per a mi el canvi més important.

He dubtat molt de si explicar aquesta experiència o no, ja que en certa manera, és molt més íntima que res del que hagi explicat anteriorment, però he cregut necessari que testimonis com aquest es facin públics, crec que son espurnes d'esperança, ja no de curació, doncs com ja he dit, no estic curada, quan unes malalties son cròniques, ho son per alguna cosa, però si d'esperança de millora. Jo sabia d'altres casos que han millorat a nivell de intoleràncies químiques, casos reals d'anys de tractament darrera també, i sempre m'han ajudat a no llençar la tovallola.

Tota aquesta millora no vol dir que ja puc deixar de vigilar, tampoc vol dir que els tòxics no m'afectin ja, sí que m'afecten, només que no amb la mateixa virulència que fa un temps enrere. Si uns anys enrere entrar en contacte amb tòxics em deixaven (resumint molt), feta una coca, sense poder caminar, sense força muscular, i amb problemes digestius notoris (nàusees, descomposició, etc...), ara doncs m'agafa un lleu mal de cap segons el tòxic, o bé tinc com una espècie de borratxera i al cap d'unes hores com una resaca (no ho se definir millor), i gràcies a qui sigui, no em duren setmanes i setmanes, si no unes poques hores o un parell de dies com a molt. No son símptomes agradables, però en comparació amb els que tenia anys enrere, aquests son tan lleus, que gairebé no els hi faig cas. De totes maneres, les meves vies de detoxificació no funcionen com ho han de fer, i les he de cuidar, hi hagi millora o no. No vull pas que els passos que he fet endavant es converteixin en una reculada d'aquí a un temps. 

M'he de seguir cuidant, em segueixo esgotant, segueixo tenint dolors musculars (ara unes miques més, entre l'embaràs, el part una mica complicat i els kilets de més que estic col·leccionant...), se m'enterboleix el cervell, tinc problemes per dormir com cal, no descanso mai dormint, tinc problemes d'equilibri (per més que faci tractaments, tinc hiperlaxitud, per lo que els meus vasos son laxos també, i això contribueix a tot el tema de la disautonomia), els meus problemes digestius típics (malabsorció, etc etc), els problemes immunitaris, encara que no ho sembli, em costa escriure amb fluïdesa, he de corregir constantment, un post el faig en diversos dies, corregeix que corregiràs, i què se jo, lo típic del SFC i la FM, no ha canviat gaire des del meu últim post en el que parlava d'algunes millores, ara estic parlant de millora només (que no és poc precisament) a nivell de intolerància química. I tot i aquesta millora, en llocs exageradament infestats de químics, em segueixo protegint. 

El que si que faré és canviar una mica l'estil del blog, perquè? doncs perquè la meva vida ha fet un gir de 180 graus, i més que per la millora que he comentat, que sobretot és un bri d'aire fresc, doncs per la nova vida que hem dut al món i que ha fet que jo mateixa tingui una nova vida, de fet, ja fa temps que escric o parlo de coses que no tenen a veure amb les malalties, intercalades amb coses que sí que hi tenen a veure, ara això, escriure sobre coses alienes a les malalties, serà lo habitual, quan el meu petit em deixi temps per poder escriure, clar!

Perquè les meves prioritats han canviat també, ser mare m'ha canviat la manera de veure la meva vida, ara ho miro tot des de una altra perspectiva, i no puc evitar necessitar, en certa manera, apartar-me d'aquesta temàtica. Espero que s'entengui i és respecti aquesta, difícil, decisió.

No esborraré res del que ja he publicat al respecte de les meves experiències des de que em se malalta, sé que han estat d'utilitat a moltes persones, i confio que ho seguiran sent.

Així que m'acomiado de la meva antiga vida, i li dono la benvinguda a la meva nova vida!!! La vida essent mare d'un petit que m'estimo tant que no ho puc ni definir.

Gràcies a tots els que em seguiu, espero que ho continueu fent!!

PD: El petit va néixer sa i molt maco, actualment ja te 2 mesos i mig, es porta molt bé, ens fa molt feliços i disfrutem d'ell com mai havíem pensat que ho faríem. 

És quan t'oloro massa fort que hi veig clar

Una de les característiques de patir Sensibilitat Química Múltiple és la de tenir hiperòsmia, la hiperòsmia és un símptoma clau en aquesta malaltia, ens fa sentir les olors magnificades, molt més fortes de lo que les senten les persones que no estan malaltes, això és una arma de doble fil, doncs en ocasions, ens ajuda a identificar tòxics olorosos als quals estem exposats i per tant ens podem protegir  d'ells, però la gran majoria de vegades ens es perjudicial, doncs fins i tot ens molesten substàncies oloroses que no ens fan mal, i no estem a gust a on hi hagin aquestes substàncies.

Perquè parlo de tòxics olorosos? doncs perquè sí que és cert que hi ha un nombre considerable de tòxics que fan olor, però encara n'hi han més que no en fan cap d'olor, per tant, tampoc ens podem refiar del nostre olfacte per identificar que alguna cosa ens perjudica, aquí hi ha un altre fil de l'arma, podríem dir que la hiperòsmia és una arma de triple fil doncs.

És una característica semblant a la que pateixen les embarassades, que de cop i volta no suporten moltes olors i les noten molt més fortes, això es hiperòsmia també, i és el que ens passa a nosaltres, però a temps complert, no uns quants mesos i prou.

És habitual que les persones que patim SQM ens posem a flairar-ho tot "snif snif, a veure si m'hi puc estar aquí" o "snif snif, a veure si em puc acostar a aquesta persona", ens tornem una mica com gossos rastrejadors, lo que en castellà s'anomenen "sabuesos".

I aquí ve la meva reflexió, "és quan t'oloro massa fort que hi veig clar". Quan estic en contacte amb una persona que fa vida normal i utilitza els productes de neteja, per fer la bugada i cosmètics habituals, els hi oloro una fortor a la pell que és antinatural. La pell d'aquestes persones fa qualsevol olor menys a persona, generalment la olor més comuna és la de suavitzant de la roba, us imagineu què passa no? aquestes persones renten la roba com han fet sempre, amb els productes que compren al seu supermercat habitual, es posen aquesta roba, i la seva pell absorbeix les partícules oloroses i totes les restes de sabó i suavitzant que queden a dita roba, com si fos una crema, o un oli. No us esgarrifa?? 

És algo terrorífic, des del meu punt de vista coneixent lo perjudicials que son tots aquests productes, que la pell de les persones absorbeixi totes aquestes substàncies, perquè si l'absorbeix la pell, tard o d'hora acabarà al torrent sanguini, i d'aquí a qualsevol òrgan del cos. I això amics meus, gairebé és lo mateix que prendre's un xarrup de suavitzant, i estic segura que mai faríeu tal cosa.

I passa això amb els productes per fer la bugada, i amb els xampús, gels de bany, colònies i perfums, i qualsevol cosa que vagi directe a la pell, us les beveu pels vostres porus, i això no pot ser pas bo, de fet, si no hi hagués cap problema, malalties com l'SQM probablement no existirien.

I aquí no hi ha més culpable que la desinformació, desinformació que les grans multinacionals que viuen de vendre aquests productes estan interessades i encantades de que segueixi tal qual.

No us deixeu enverinar!!! Obriu els ulls!!! Informeu-vos!!! No us deixeu enredar!!! No permeteu que el vostre organisme begui verins per la pell!!! La salut, amics meus, és lo més valuós que tenim, no espereu a perdre-la per adonar-vos-en!!! Estimeu-vos com m'estimo jo!!! ♡

La netedat no fa olor!!!

Evolució d'una mascareta

Ja feia temps que volia escriure aquesta entrada, perquè una imatge val més que mil paraules. I si acompanyo les imatges d'unes miques de paraules, millor que millor :).

Quan em van diagnosticar SQM al desembre del 2009, la meva mascareta en entrar a la consulta era una bufanda de llana de color blau que m'embolicava al voltant del cap, perquè jo no n'era conscient, però ja m'estava protegint dels tòxics que no em deixaven respirar.

Un dia em vaig llevar pel matí i vaig anar a la cuina a buscar una mica d'esmorzar, i vaig veure sobre la taula del menjador una capsa de 10 mascaretes 3M 9926, com la de la primera foto més avall. Tan bon punt vaig veure la capsa em va saltar el cor a la gola, vaig tenir un sobresalt, em vaig impressionar molt i em vaig posar a plorar com una magdalena, em sentía tan desgraciada i impotent...

Vaig començar a necessitar dur mascareta sí o sí per anar pel carrer a mitjans de gener del 2010 ja, la bufanda en aquells moments ja no feia res de res.

Així que la meva primera mascareta va ser una 3M 9926, em sentia estranya i molt violenta duent-la posada, i m'agafava ben fort de la meva parella quan anàvem pel carrer.

Com que em feia molta vergonya anar amb la 3M 9926 a la cara i que em veies i mirés tothom, amb això tant ortopèdic a la cara, i a més a més el material de l'interior m'irrita la pell, vaig buscar per la xarxa alguna alternativa que fos més agradable estèticament, i buscant buscant vaig trobar les mascaretes I can breathe, estèticament no tenien res a veure amb la mascareta 3M. 

A la foto podeu veure la mascareta a l'esquerra i el filtre a la dreta.

Aquesta mascareta te l'avantatge que no és desagradable visualment, però els filtres són molt prims i fan una olor d'alcohol etílic ben desagradable, per lo que no són gaire pràctiques per a malalts d'SQM.

Duent només un filtre amb aquesta mascareta de seguida vaig fer curt i vaig tenir que afegir un altre filtre, em costava més respirar, ja que a diferència de les 3M 9926, aquestes no tenen vàlvules, però em protegia una miqueta més.

La cosa anava avançant a marxes forçades i dur 2 filtres de seguida se'm va fer poc també, així que al cap de pocs dies ja vaig necessitar dur la mascareta 3M i la I can breath amb 2 filtres combinades.

I al cap de poc d'això ja vaig necessitar dur no nomes una mascareta 3M combinada amb l'altre i els dos filtres, si no que en necessitava una altra més, i si hagués estat per mi encara n'hi hagués afegit dues o tres més, però no era plan, no era ni còmode ni pràctic, i era el moment de plantejar-se un altre canvi.

En aquells moments estàvem arribant al maig del 2010 i la meva boca demanava a crits anar al dentista, però com m'ho faria per anar per Barcelona si cada vegada necessitava més mascaretes una damunt de l'altre per poder respirar mínimament bé??

La meva salvació va ser la mitja màscara o respirador d'un filtre de la casa Medop. Em vaig preocupar de buscar un respirador d'un sol filtre perquè la musculatura del meu coll no és precisament forta i ja sabia sense haver-ho provat abans que 2 filtres no els aguantaria pas.

Em va costar molt prendre la decisió de comprar algo així, però no hi veia sortida, si cada cop necessitava més i més mascaretes una damunt de l'altre, era clar que havia de fer un cop de cap i decidir-me.

Val a dir que a part de estar més protegida, aquests tipus de màscara té més avantatges, el principal és que els filtres filtren molt més i que duren uns 6 mesos, i al tenir vàlvules és més fàcil respirar quan estem en llocs tancats.

I així va morir la meva fantasía de dur una mascareta que no semblés una mascareta i anar més discreta pel carrer. Vaig haver de desar la vergonya al fons del congelador, perquè a la meva balança personal, pesava molt més la meva salut.

En el moment que vaig anar a veure els dentistes no em van voler fer res de tot el que necessitava la meva boca i salut que em fessin, em van veure tan malament de salut que volien que em posés en mans d'un metge i que millorés una mica abans de tocar-me. Doncs estava de mira'm i no em toquis, les coses com siguin.

Al cap de gairebé un any de tot això, per fi vaig anar al dentista, em van fer una bona operació, ara mateix no sé si alguna vegada ho he explicat per aquí al blog, però es van estar més de 5 hores per fer-me tota la boca mentre jo estava sedada i vigilada per l'anestesista.

Com que l'operació de la boca era important (4 extraccions i bastantes coses més), jo era molt conscient que no podria dur la meva salvavides Medop com si res, que em faria mal la boca durant forces dies, així que altra vegada a buscar una alternativa.

La vaig trobar amb la mascareta de cotó que podeu veure aquí sota, la primera que em vaig comprar era de color granat, ara ja està jubilada pobreta, molt de tute ha tingut. 

Aquesta es la mascareta que faig servir per estar per casa, per protegir-me si em cal a dins de casa i per anar a obrir la porta o anar a buscar algun paquet que m'hagin portat.

En aquesta foto de sota podeu veure la mascareta amb un filtre usat al seu costat, no sé si aprecieu a la foto que és un filtre gruixut, cada compartimentet que veieu està ple de carbó activat, cosa que demostra el coloret negre-gris que se li veu.

Hi ha una gran diferència entre aquest filtre i els filtres de la mascareta I can breathe, no hi ha color, els de la I can breathe son prims com ho es una mascareta 3M 9926 per exemple, aquests de la màscara de cotó son ben bé gruixuts com un dit. Els filtres d'aquesta mascareta de cotó duren si fa no fa uns 6 mesos, com els filtres d'un respirador.

Només li veig un inconvenient, i és que costa respirar una mica, i si tens ja alguna dificultat per respirar sense dur cap mascareta, com em passa a mi, pot ser una mica agobiant dur-la.

Així és com la vaig dur durant el temps mentre se m'estaven curant les genives després d'anar al dentista, duia la verda de cotó a sota i les altres dues al damunt, a part de segellar una mica més, aquestes mascaretes de color gris tenen una olor particular que no m'agrada gens.

Això sí, si en algun moment em costava respirar canviava l'ordre de les mascaretes.

I a l'estiu del 2011 em vaig llevar un dia i vaig trobar el meu respirador Medop fet confeti per tot el menjador, i el meu gos Bambú fent cara de no haver trencat mai cap plat, gairebé m'agafa un cobriment, veure trencat el meu respirador va ser algo terrorífic, què faria ara? com aniria enlloc? estava esglaiada, esparverada i esmaperduda de mala manera.

Vaig trucar al meu company plorant desesperada: "i ara que fareeeeeeeé!!!! buaaaah!!!" i ell em va fer reaccionar, "Tranquila dona, en comprarem un altre".

Com que el respirador Medop m'anava una mica gran i són de mida única vaig aprofitar per buscar-ne un altre, també d'un sol filtre, però que tingués com a mínim un parell de talles, a veure si agafant la petita no m'anava tan gran.

I després de buscar molt i molt i de trencar-me les banyes de mala manera, per fi el vaig trobar, el meu respirador Sundström SR90-3, em va a la mida perfecte, és còmode i molt fàcil de treure i posar.

Aquest es el respirador que duc actualment quan he d'anar a llocs amb pol·lució i/o tòxics ambientals, també és el que faig servir durant tot l'hivern per sortir al jardí, ja que les llars de foc dels veïns no em permeten respirar bé i em són altament perjudicials.

I bé, aquesta ha estat l'evolució de les meves màscares des del dia que em van diagnosticar SQM, un cada cop més llunyà 23 de desembre del 2009, fins el dia d'avui. 

I encara que sembli que ho tinc tot superat i que no tinc cap problema per anar amb el respirador o la mascara pel carrer, cada cop que ho faig em segueixo agafant ben fort de la meva parella, com si fos el primer dia. 

No és com haver de dur ulleres quan mai se n'han dut, haver de dur màscara per poder sobreviure, és algo a lo que un difícilment s'acostuma.

Una abraçada a totes i tots els emmascarats forçosos!!

_______________________________________________________

Nota de setembre del 2016:

Degut a les meves millores de salut fa 2 anys i 4 mesos que no duc mascareta.

Incondicional

Ens vam conèixer sense voler, per casualitat, 

vas aparèixer a la meva vida un dia sense nom

i ja no en vas marxar mai més…

Han passat 5 anys, 

de rialles, d'entrebancs, de penes, 

d'alegries, de canvis, de dificultats,

i allò que en un principi gairebé ni teníem, 

ara és tan gros que no ho podem obviar.

Vam començar sense saber a on anàvem

sense saber si anàvem enlloc

sense saber si arribaríem junts al nostre destí ignot.

I sense baixar del nostre vaixell de closca de nou

hem fet camí sense mirar enrere,

i ara anem en un bergantí vent en popa i a tota vela.

En 5 anys de relació i 4 sabent-me malalta,

molta gent ha vingut i molta gent ha marxat,

només tu t'has quedat al meu cantó de forma incondicional

sense posar cap condició 

i acceptant totes les imposades per la malaltia.

T'estimo, t'adoro, ets la meva vida, 

amb qui penso en tot el dia,

amb qui somio quan els somnis em banyen els ulls.

Per molts anys amor!! 

avui som una mica més grans!!

                                                                        3-5-2013

Avui, 11 de juliol, fa 5 anys que vam començar la nostra aventura, aquest és el meu regal d'aniversari per la persona més important de la meva vida. T'estimo pistatxo!!!!

També penjo el regal que et vaig fer l'any passat, perquè, encara, no puc viure sense tuuuuuuu!!!!

Gràcies per aquests 5 anys tan intensos!! Em fas sentir viva cada dia!! T'estimo!!